Ser o no ser bascos

03 de Gener de 2026

El confederalisme basc es basa, sobretot, en la plena autonomia fiscal i parteix d’un reconeixement “històric” per part de la Constitució espanyola, però nega el principi de l’article 138.2, que diu que “les diferències entre els estatuts de les diverses comunitats autònomes no podran implicar en cap cas privilegis econòmics o socials”. El resultat és, des de sempre, un finançament sense comparació possible amb Catalunya, per a un similar PIB per habitant, i una ocultació sistemàtica de dades que ni s’integren a les estadístiques públiques espanyoles. I el marc constitucional ens diu que: “L’Estat (…) vetllarà per l’establiment d’un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori Espanyol” (art.138.1).

La raó històrica de fons només es pot explicar en el fet que Espanya reconeix els resultats militars: la derrota de Catalunya el 1714 i l’empat del pacte carlí de Bergara a les forals, el 1839. I, en el respecte als fets militars, hi podem sumar el 1939: diputacions forals allà, espanyoles aquí, no absorbides per la Generalitat com ho foren a la República.

El diferencial entre bascos i catalans no se sosté. Sabem que l’ordinalitat és constitucional i també l’única fórmula legal possible, i ja veiem el camí que porta el debat. Com tampoc no ens calen les balances fiscals per fer cada any la comparació entre despesa autonòmica i capacitat fiscal generada a cada comunitat.

La realitat ens indica que Madrid recapta el 46% de tots els ingressos de l’Estat (Catalunya el 20%). Madrid és l’Estat dins l’Estat, perquè Madrid no és “España dentro de España” (Ayuso), sinó que Espanya és Madrid. Sabem que Catalunya i Balears som aportadors i que a nou de les CCAA els ingressos fiscals no cobreixen ni la mateixa despesa autonòmica. És a dir, el seu “cupo” aportat a l’Estat no és que sigui reduït, com en les dues forals, sinó que és directament negatiu, per més que sovint afirmin que amb els seus impostos no pensen contribuir als capricis dels catalans. Sí, nou comunitats no aporten res de res al manteniment de l’aparell central de l’Estat (aporten Madrid, Catalunya, Balears i, més dèbilment, València, Aragó i Cantàbria).

"La regionalització espanyola és una absoluta ficció, amb un Madrid prepotent i a l’alça, en una resta d’Espanya que perd posicions"

La primera part d’unes balances fiscals ha de dir qui aporta què a l’Estat central. I això incorpora els forals en una relació que ha de ser transparent i que sabem que és positiva en poques CCAA i negativa en moltes. El segon pas és saber on va a parar la despesa central. Que els forals disposen de la caixa recaptatòria no elimina l’obligació de transparència; més aviat l’exigeix, i el marc ha de ser conjunt, no d’una liquidació a mida i menjant a part.

La regionalització espanyola és una absoluta ficció, amb un Madrid prepotent i a l’alça, en una resta d’Espanya que perd posicions. I amb una Catalunya sense especificitats pròpies respecte a l’Estat, quan tothom hi manté una concreta singularitat de tracte. Les forals, Madrid i les regions subsidiades assoleixen un encaix específic, negat a Catalunya i Balears.

En el context de les Espanyes, els catalans fem el paper dels dolents i gasius, mentre que els forals són respectats plenament i mai criticats. S’entén, perquè comparteixen tracte bonificat d’Estat, un afer comú de companys. Tampoc a escala catalana no queda gens bé ficar-nos amb ells, ni en la política, ja que els partits no els volen incomodar, ni tampoc a la societat no queda bé criticar-los. Aquest fet comporta que els catalans mai no aspirem a ser bascos, quan ens caldria.

"El fet “històric” de les forals i el centralisme contradiuen els principis de transparència, ordinalitat, equitat i subsidiarietat, a costa, sobretot, de Catalunya"

Que a la legalitat espanyola, el subtext de la Constitució, es derivi de les conteses militars és inacceptable i també il·legal. La simple derogació del Decret de Nova Planta -actualment se’n parla- no seria una formalitat superficial, ja que equivaldria a reconèixer-nos els mateixos drets històrics que els bascos, perquè la Constitució no és confederal, sinó bàsicament unitària i es basa en el dret, no en l’historicisme.

És més, en una constitució unitària, lleument regionalitzada, “la unitat indissoluble de la pàtria espanyola” només pot partir del respecte equitatiu de totes les parts. Això és, tot explicitant de manera sistemàtica la despesa ordinària i la inversió acumulada en termes igualitaris i equitatius. I sí, la sentència contra l’Estatut hi aporta bons fonaments, només que el Tribunal Constitucional deia que li mancaven les xifres concretes per tal de pronunciar-se. El fet “històric” de les forals i el centralisme contradiuen els principis de transparència, ordinalitat, equitat i subsidiarietat, a costa, sobretot, de Catalunya. Perquè prima l’anarquia, no el Dret ni l’ordre constitucional.

Aquest greuge entronca amb la històrica debilitat política dels catalans. Segons Jaume Vicens Vives, partim de la incapacitat de saber embridar el minotaure, el poder de l’Estat. De la qual cosa se’n deriva la plena incapacitat de furgar en les seves contradiccions, incompetència generalitzada que abasta des de Foment i Unió als independentistes il·lusos. La nostra és una mentalitat prepolítica, que només podrà ser redreçada amb un impuls fet des de la societat, abans de poder ser representada per la política formal.

Quedar-nos en el marc mental de la diferència i del maltractament, que tenim ben assumit en nom de la nostra especificitat, no és sinó una derrota autoinfligida. La defensa, en canvi, partiria de consolidar en termes de Dret la “voluntat de ser” (destacada per Vicens Vives). Ja fa anys, les balances fiscals foren un argument, fet primer des de la societat, però no n’hi ha prou. Cal consolidar millor l’exigència del respecte i fer-la sense acomplexament, perquè la injustícia, la subversió dels principis del Dret i les greus contradiccions no són nostres, sinó de l’Estat.

Podríem ser bascos, qui ens ho nega? Bé, per començar nosaltres mateixos, potser els que més. Saber estar en l’Estat demana lucidesa i aplom. Saber ser, o no ser.