Síntesi

La meva amiga i jo xerrem de la vida, no massa profundament, més aviat com una companyia al llarg de les tasques feixugues del dia. Tinc moltes petites tasques a fer, avui. M’agrada el moment de principis de desembre perquè encara pots acabar alguna cosa fins al final de l’any, però també pots enviar el que estàs massa cansada per fer per “després de les vacances”. El ritme ha baixat, estàs tancant coses i la vida es converteix en un constant salt entre sopars de Nadal i reunions d’amics, de departament, de companys de pis que ja marxen cap a casa per les festes.

És una amiga a qui conec des dels primers anys d’universitat a Barcelona. Em fa gràcia perquè és com un recordatori de la meva vida anterior, de la persona que vaig començar a ser en comparació amb la que he esdevingut. “Recordes quan…”, em diu per missatge privat. Totes dues riem nostàlgicament. Fa dies que recordo com eren els meus anys al principi de la vintena. Suposo que és qüestió d'estar a punt d'acabar aquesta etapa de la meva vida. Amb la meva amiga recordem alguns dels moments més importants de quan ens estàvem construint com a persones a principis de la universitat. Pensem de quina manera vam cometre errors garrafals i també com algunes de les decisions que vam prendre, que en aquell moment ens semblaven absurdes, es van acabar convertint en unes de les millors decisions de la meva vida.

"Un cop les bombolletes del xampany han tornat a estar al seu lloc, ara podem beure'ns el xampany i realment gaudir-lo"

Ara ja fa uns anys que visc a Amsterdam i la meva vida és diferent. Les nostres circumstàncies també són diferents. M’agrada molt la meva vida, no vull que sembli que no. Però aquella llibertat, aquella sensació de possibilitat que hi ha al principi de la vintena, ara s'ha anat assentant en un pragmatisme sòlid, calmat, que ens permet pensar les coses sense aquest sentiment d'urgència contínua. És un moment bonic, que d’alguna manera em consola: un cop les bombolletes del xampany han tornat a estar al seu lloc, ara podem beure'ns el xampany i realment gaudir-lo. No podem estar fent bombolletes tota l’estona, ja que ens acabaria quedant al cos una sensació d’agitament i de poca substància. De la mateixa manera que és necessari que les bombolletes del xampany surtin i surin cap a dalt, és necessari també que baixin i es posin al seu lloc.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Des de fora (1) No! Jo soc una immigrant, no una 'expat'

Aquests dies també he estat en contacte amb gent més jove que jo. Sembla difícil perquè la majoria de vosaltres potser esteu constantment treballant amb gent més jove, però jo sempre he estat acostumada a ser la més jove de tot arreu. És ara quan comença a ser el moment en què ja no soc la més jove de tot arreu. I és confús i és divertit, però també és veritat que et genera una sensació d' "ostres, aquest ja no és el meu moment, jo ja no soc aquesta interpretació social de l'esperança i del futur, ja formo més part d'aquells que hauran d'acompanyar i treballar per tal que el futur sigui millor per tothom". I he de dir que, contra tot pronòstic, m’agrada. D’alguna manera esperava que, quan aquest moment arribés, el visqués amb una certa sensació de resignació, però en realitat l'agafo amb molta esperança i amb la sensació que encara queda molt per recórrer, però també encara queda molt per fer. És estrany, però és bonic.

Torno al xat, a parlar amb la meva amiga sobre el dia i sobre els plans que tenim el cap de setmana. Quan érem joves potser podíem estrènyer tres, quatre, cinc coses en un dia, tanmateix, ara un pla ja ens sembla una cosa bastant agosarada. Repeteixo, m'agrada aquest moment; és una sensació de calma; és una voluntat de calma; una reafirmació de mi mateixa i d'entendre que no em cal performar tota l'estona si no estic al 100% de mi mateixa. Parlo com si fos una vella, però en realitat només soc una jove vella; una persona qui ha viscut una joventut; que encara es troba en una altra joventut, potser una joventut més tardana, però que té ganes d'asseure'm una mica, d'estabilitzar-me, de buscar arrels i de continuar construint les coses que ja he començat.

"Quan érem joves potser podíem estrènyer tres, quatre, cinc coses en un dia, tanmateix, ara un pla ja ens sembla una cosa bastant agosarada"

Aquest any també ha estat molt bonic perquè he conegut una persona molt especial; una persona que m'ha ensenyat que es pot estimar de manera tranquil·la i que, en certa manera, crec que part d'aquestes reflexions també venen d'aquesta capacitat de pensar tranquil·lament. I crec que, si bé és veritat que quan els moments són agitats és quan passen coses; quan els moments són calmats és quan realment es reflexiona sobre aquestes coses i quan es poden començar a ordenar tots aquests pensaments esbojarrats que han passat, quan tot era molt incert, molt actiu i molt agitat. Suposo que això és fer-se gran, que diu Pau Vallvé.