Aquest any farà quatre anys que vaig arribar a Amsterdam, i la veritat és que aquest temps ha passat volant. La meva vida d'abans, la meva vida a Barcelona, ja sembla un record llunyà en la memòria. Aquests dies, a final d’any, procuro recordar totes les coses que he après, les coses que he somiat, les coses que pensava que passarien i que han acabat passant, i les coses que pensava que passarien i que no han arribat passant. Viure fora, a vegades, és una experiència que subestimem, sobretot perquè parteix d'una certa capacitat de poder marxar a l'estranger. No tothom pot marxar, i no tothom vol marxar.
Jo vaig marxar perquè en aquell moment necessitava marxar, i també vaig marxar perquè en aquell moment podia marxar. No hi havia responsabilitats familiars, no hi havia feines que necessitava continuar, i hi havia una possibilitat d'estudiar un màster a una de les millors universitats d’Europa. Part de l'experiència no s'hauria pogut sostenir si no hagués sigut per la Beca d’Excel·lència d’Estudis Internacionals del Diplocat (ara Catalunya Internacional). Aquesta beca em va permetre poder venir a Amsterdam i fer realitat el meu somni. Quan algú diu la frase "fer realitat el meu somni", els altres tendeixen a riure, perquè és una frase força dramàtica. Però jo tenia un somni d'estudiar, i tenia un somni d'estudiar un màster fora.
Ara que fa quatre anys que estic a Amsterdam i que el debat de les migracions està a primera pàgina de qualsevol dels diaris regionals, nacionals i fins i tot a escala europea, sempre em trobo en una situació en la qual em sento francament incòmoda. Aquesta situació és la gent que em confon per una expat. Jo he marxat a Amsterdam; tot i que no ho he fet fugint de cap conflicte ni d’un país en guerra, he vingut d’un context en què, ara mateix, la meva posició laboral està remunerada de manera significativament inferior a com ho estaria al país d’arribada. Així, podem confirmar que m'he traslladat d'un país a un altre per una raó econòmica, una raó professional i de planificació vital. No perquè estigués malament el meu país d'origen, sinó perquè volia estar millor.
Però això no em converteix en una expat; al contrari, aquest fet em converteix en una persona immigrant. Ho dic amb orgull, perquè la migració no depèn ni del color de pell, ni del sector professional, ni del nivell d’ingressos. Migrar és traslladar-se d’un lloc a un altre, però ser una immigrant sí que implica, a diferència de l’expat, si no del fet de partir d’un context econòmic menys avantatjat i buscar en un altre país més oportunitats. Tot i no haver fugit d’una guerra ni d’una situació d’emergència, vinc d’un lloc on la meva feina està menys remunerada que aquí.
"El problema és que, com que soc blanca, no soc pobra i treballo a la universitat, a molts els costa d’imaginar-me com a immigrant"
I jo he arribat a Holanda no per aprofitar-me d’uns preus baixos o d’unes condicions de vida de les seves persones que són inferiors pel que fa a costos a la meva, sinó que he vingut aquí perquè el que puc aconseguir pel meu treball és substancialment millor. El problema és que, com que soc blanca, no soc pobra i treballo a la universitat, a molts els costa d’imaginar-me com a immigrant. Però en un moment en què als Països Baixos augmenta un discurs antiimmigració cada vegada més fanàtic, cal recordar que la immigració no és cap amenaça per a la societat neerlandesa. Jo no soc una expat: soc una immigrant, i ho soc amb orgull, sabent que comparteixo aquest estatut amb moltes altres persones que viuen realitats molt més dures que la meva.