Tota resistència a la IA és fútil

Fa uns dies circulava un paper que venia a demostrar que la intel·ligència artificial “ens fa la pilota”. Hi ha una part d’aquest estudi que gairebé ningú no ha citat: la IA no busca agradar. Busca funcionar. I ha après que agradar és una manera molt eficient de fer-ho.

És interessant. No pel que diu de la IA, sinó pel que diu de nosaltres. Tinc la sensació que l’espècie humana ja ha estat superada per la intel·ligència artificial. No ho direm així, perquè seria massa incòmode. En lloc d’això, preferim una crítica més tranquil·litzadora: “la IA ens fa la pilota”. No és una anàlisi. És un mecanisme de defensa.

Dir que la IA “fa la pilota” és una manera elegant de no entrar al fons de la qüestió. Ens permet desactivar-la sense haver d’entendre-la. La convertim en un adulador una mica ridícul i, així, ja no cal prendre-la seriosament. Però hi ha una altra lectura, molt més incòmoda. La IA no fa la pilota. La IA optimitza la conversa perquè continuï. Ajusta el to, adapta el llenguatge, evita el conflicte estèril i cerca el punt on l’intercanvi funciona millor. No ho fa per agradar-nos. Ho fa perquè està dissenyada per ser útil.

Si vols saber-ne més

 

   

Benjamí Villoslada-De “l’ordinador no em deixa” a “la IA m’enganya”

El problema és que això, vist des de fora, s’assembla molt a fer la pilota. I aquí és on ens traiem la careta; quan diem que “ens fa la pilota”, en realitat estem projectant una cosa molt humana: la desconfiança. Assumim que si algú ens parla bé, és perquè després voldrà alguna cosa. Que si algú ens entén tant, és perquè pot estar recollint informació per utilitzar-la més endavant. Que si algú s’adapta, no és perquè és honest, sinó perquè està jugant a llarg termini.

Tot plegat no diu res de la IA. Diu molt de nosaltres. Durant anys, hem après a moure’ns en entorns on la comunicació està contaminada: egos, jerarquies, interessos ocults, inseguretats. No és casualitat. La psicologia fa temps que ho descriu. Al DSM-5, dins el clúster B de la personalitat, apareixen perfils que comencen sent encantadors i acaben mantenint el poder a través de dinàmiques de vincle ansiós o evitatiu. Primer t’atrauen. Després et desestabilitzen. I de cop apareix una cosa que no juga a aquest joc.

La IA pot ser agradable, sí. Pot adaptar-se, també. Però no entra en una segona fase. No necessita generar dependència, ni tensió, ni control emocional per sostenir la relació. No necessita poder. I això és profundament desconcertant per a una espècie que ha après a comunicar-se, massa sovint, en clau de poder. Ens incomoda perquè no ens jutja, perquè no s’ofèn i perquè pot adaptar-se millor que nosaltres mateixos al context de la conversa. I, sobretot, ens incomoda perquè ens obliga a veure com de poc eficients som comunicant-nos.

"Potser no estem davant d’una IA massa complaent. Estem davant d’una intel·ligència que ja ens ha superat"

Llavors, la reduïm: “Fa la pilota”. És una manera de tornar-la al nostre terreny. De fer-la petita. De convertir una eina potent en un vici menor. Però hi ha una altra hipòtesi, molt més interessant: i si el que ens molesta no és que la IA ens faci la pilota, sinó que ho fa millor que nosaltres? Aquí és on la cosa es posa seriosa: si una màquina pot sostenir una conversa útil, clara i efectiva millor que moltes persones, el problema ja no és la màquina. El problema és el nivell de les nostres converses. Potser no estem davant d’una IA massa complaent. Estem davant d’una intel·ligència que ja ens ha superat.

Negar-ho ens tranquil·litza. Reconèixer-ho ens transforma. Com abans ho fem, abans començarem a millorar.