El problema no són les pantalles, és la mandra d’educar

07 de Febrer de 2026

Cada vegada sentim més sovint que “les pantalles” són un problema gros pels menors. Es prohibeixen a les escoles, es demonitzen a casa, s’invoquen com a causa de tots els mals contemporanis. Però hi ha una cosa que grinyola: mai, al llarg de la història, hem parlat així dels suports.

No hem parlat del paper com un perill en si mateix, tot i que en paper s’hi han escrit coses que han provocat milions de morts durant segles. Per exemple, la Bíblia, el primer gran text imprès per Gutenberg. Tampoc no vàrem parlar mai de pergamins, de papirs, de taules d’argila, de cera o de pedra. Parlàvem del contingut, del poder, de la interpretació. No del suport.

Amb les pantalles, en canvi, hem decidit fer exactament el contrari.

Quan diem “pantalles”, què diem realment?

Quan un adult diu 'pantalles', parla d’una por. Sovint d’una experiència viscuda o sentida que no sap o no vol verbalitzar del tot.

És comprensible. Qualsevol pare pot voler protegir els fills, a qualsevol preu, després de sentir i llegir històries sobre les fotos —no demanades— que a les xarxes socials es reben d’adults exhibint les seves coses. Perquè un fenomen així sigui tan recurrent, cal que hi hagi molta gent practicant-ho; no és una anècdota.

Tot això és real. I és greu. Però això no són “les pantalles”, sinó determinades xarxes, determinats comportaments i una manca clamorosa d’educació emocional i digital —sobretot adulta.

Tot allò que també passa a les pantalles

Reduir-ho tot a “pantalles” és còmode, però és profundament injust. Quin problema hi ha que un infant jugui a jocs creatius com Minecraft, on construeix, planifica, experimenta i col·labora? Quin problema hi ha que llegeixi obres interactives –prou jocs són novel·les interactives– o que vegi practicar matemàtiques, papiroflèxia, dibuix o manualitats a través de vídeos al YouTube? Quin problema hi ha que mirin d’altres jugant a allò que sigui que juguen els infants? És exactament el que fan els adults: mirar gent jugar a futbol, tenis, bàsquet o golf. També ho fan en pantalles. I després, gràcies a això, socialitzen amb gent que comparteix la mateixa afició.

Aquí apareix una de les grans trampes del debat: no és que els adults facin coses millors a internet, és que ens jutgem amb més indulgència que als infants.

"No és que els adults facin coses millors a internet, és que ens jutgem amb més indulgència que als infants"

Aquesta asimetria no passa desapercebuda als fills. Molts menors viuen una dissonància cognitiva evident quan veuen els pares passar-se el dia davant d’una pantalla per motius laborals, però reben el missatge que ells no poden fer servir pantalles ni tan sols per crear. Un menor m’ho deia així: no entenia per què no podia usar pantalles mentre els seus pares, teletreballadors, hi vivien connectats. Per què ell havia de crear amb paper i llapis de colors, però no amb les eines que sabia que, d’adult, serien bàsiques per desenvolupar el seu ofici i el seu talent.

De fet, mai havíem impedit als infants jugar a allò que probablement serien de grans. Les joguines tradicionals eren, precisament, una manera d’assaig del futur: fuster, músic, bomber, paleta, metge, policia, arquitecte, tèxtil, pilot o astronauta. Prohibir avui la creació digital als infants és l’equivalent modern a haver prohibit ahir que juguessin amb un martell de joguina. Ningú no va proposar mai prohibir-lo perquè un infant es pogués donar un cop al dit. Sabíem que el perill no era l’eina, sinó aprendre a fer-la servir. Amb les pantalles, en canvi, hem decidit fingir que no som capaços de fer el mateix.

Internet no crea monstres: els amplifica

És cert que internet té perills; negar-ho seria irresponsable. Però no són tan nous, perquè la tecnologia no crea persones noves: amplifica les que ja existeixen.

Ho explica molt bé Carlo M. Cipolla amb el seu famós quadrant: els intel·ligents, els incauts, els estúpids, els malvats i els mediocres. La tecnologia digital dona més veu a tots ells. És exactament tal com ho feia qualsevol altra tecnologia abans.

Quan varen aparèixer els vehicles de motor, els metges podien atendre més malalts perquè es desplaçaven més de pressa. Però els lladres també podien robar més bancs. La tecnologia no discrimina moralment.

Quan el problema eren “els motors amb rodes” en comptes de “les pantalles”

Els primers trenta anys de l’automoció varen estar marcats per un pànic moral molt similar a l’actual. Protestes, campanyes, peticions de prohibició. El motiu? El mateix de sempre: els infants. Les morts per atropellament eren reals, visibles i dramàtiques.

Amb el temps, però, no vàrem optar per prohibir que els fills sortissin de casa. Vàrem fer una cosa molt més difícil: aprendre a conviure amb la tecnologia del moment. Senyalització, normes, educació viària, responsabilitat compartida.

"Dir “prohibim les pantalles” és una solució aparentment simple a un problema complex. Però és una solució mandrosa. Trasllada la responsabilitat a l’objecte i evita la part incòmoda"

Avui ningú proposa tancar els menors a casa per evitar els cotxes. Així i tot, cada any moren més menors per accidents relacionats amb “motors amb rodes” que no pas per “pantalles”. I no per això diem que el problema són els cotxes.

Prohibir és mandra intel·lectual

Dir “prohibim les pantalles” és una solució aparentment simple a un problema complex. Però és una solució mandrosa. Trasllada la responsabilitat a l’objecte i evita la part incòmoda: educar, acompanyar, entendre i posar límits amb criteri.

L’estratègia no hauria de ser prohibir “les pantalles”, sinó educar perquè no facin vida digital en espais dominats pels estúpids, els malvats i els incauts. Això implica llegir Cipolla, mirar-se un mateix i, després, transmetre-ho als fills. Curiosament, aquesta educació també els servirà fora d’internet: per evitar carrers on circulen cotxes conduïts per borratxos, drogats o gent que mira el WhatsApp mentre condueix.

El problema no són les pantalles. El problema és creure que educar es pot substituir per un interruptor.