Trump, l’ase de tots els cops... i la millor excusa

Ja vaig dir en un article anterior (Trump, l’esbojarrat útil) que hauríem d’anar amb compte en pensar que el president Trump és un capsigrany. Res de tot això. Moltes coses que diu són incorrectes, a voltes semblen forassenyades. Però, compte, moltes altres són encertades. El problema és que les solucions que pretén aplicar tenen, al meu entendre, dos defectes: o no són les més adequades, o bé les vol aplicar de manera precipitada sense preparar-ne el terreny. I si, al seu temps, agafem aquest segon defecte, hem de reconèixer que, a la llarga, molts dels nyaps que suggereix, s’acaben implementant un cop el sidral mediàtic ha baixat.

Agafem, per exemple, la darrera sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units que limita el poder dels tribunals federals en determinats temes que afecten a les decisions del president. Alguns diran que, ara, Trump podrà limitar l'adquisició de nacionalitat als nascuts en territori nord-americà si els pares no són nascuts allí. Bé, d’entrada val a dir que aquest dret que s’aplicava als Estats Units no existeix en la majoria dels països democràtics i que s’aplicava utilitzant una llei que no havia estat pensada per això. Però deixem aquesta discussió d’índole moral per a altres fòrums. El més important d’aquesta decisió del Tribunal Suprem és que ha limitat el poder dels tribunals federals. I això era un desig de tots els polítics nord-americans, de qualsevol color.

M’explico. Resulta que als Estats Units hi ha més de 800 tribunals federals que poden aturar lleis o decisions presidencials que són d’aplicació a tot el país. Aquest fet és il·lògic. I els juristes ho saben. És a dir, l’àmbit d’aplicació de tribunals diguem-ne territorials, és federal. És com si un jutge de Girona pogués aturar a tota la Unió Europea una llei que ha estat votada pel Parlament Europeu i que s’aplica a tots els estats membres. És a dir, una sentència no circumscrita al cas que el jutge té entre mans, únicament. No senyor. Estem parlant que un jutge podria dir que una llei no és d’aplicació... per a tota Europa. Bé aquest és un exemple del fet que una acció de Trump clarifica un problema més general que durant decennis s’havia arrossegat.

Si entrem en els temes de l'OTAN, la manera d’informar-nos aquí ha estat penosa. En general, tota la premsa europea que, siguem clars, li té mania a Trump -segurament amb raó, però no és aquesta la bona manera d’informar-. És difícil saber si el que necessita l'OTAN és que els estats membres gastin el 5% en defensa. De fet, ningú ho sap. Però el que ha volgut Trump amb aquesta operació ha estat posar en evidència unes xifres molt senzilles. L’OTAN va néixer per defensar Europa occidental dels atacs externs. O sigui, si algú ha d’estar interessat en l’OTAN és Europa. Molt bé. El pressupost de tots els estats membres de l’OTAN per l’any 2024 ha estat d'1.180.000 milions de dòlars (o sigui, 1,2 bilions aproximadament). Europa (que inclou Turquia, és clar) més el Canadà representen 633 milions d’habitants, però d’aquests 1,2 bilions que es van gastar, només en vam pagar el 36% (430.000 milions) mentre que els Estats Units (que són 340 milions d’habitants, és a dir només un terç de tota l’OTAN), van pagar el 64% restant: 756.000 milions. Quedin-se amb, aquestes xifres: el que representa un terç de la població paga dos terços de l’OTAN, mentre que els que representem dos terços de la població en paguem un terç. Té raó en Trump de queixar-se? Vostès mateixos.

Si vols saber-ne més

 

   

Despesa militar: centrem el debat

Fa temps que els presidents dels Estats Units es queixaven d’aquesta desproporció. Però ningú ha estat tan descarat com en Trump. Si els membres de l’OTAN han acceptat les demandes de Trump, és degut a dos motius: té tota la raó i, a més, va amenaçar de marxar. I si marxa, que farem nosaltres? Trump no va anar a Amsterdam a posar el dit a l’ull de ningú. Es podrà discutir si el 5% de despesa militar és correcte o no. Però el president Trump té tot el dret a protestar. Com el tenien els seus predecessors. A més, no podem continuar mantenint unes contradiccions tan desproporcionades. Volem un rol més petit dels Estats Units? Doncs fem-ho possible. O és que ens hem descatalanitzat tant que hem oblidat la nostra dita “Qui paga, mana!”?

No ha anat tampoc Trump a Amsterdam amb l’objectiu de distreure el seu país amb operacions exteriors, com sí que ha fet el senyor Pedro Sánchez. I ara, a títol personal, els diré que he gaudit molt de veure que algú, finalment, li ha dit a Espanya allò que cap dirigent ni català ni europeu s’havia atrevit a dir-li: que som un galtes. Que sempre vivim de l’almoina dels altres amb l’excusa de la solidaritat. De veritat ha de sortir elegit un individu com Trump per dir les coses pel seu nom?