Una vaga contra els que la convoquen?

Si la vaga que s’ha convocat demà tingués lloc a qualsevol de les repúbliques bananeres que han estat colònia espanyola, tothom ho entendria. Però que aquesta xarlotada tingui lloc a un indret d’Europa que costa una fortuna de mantenir deixa a tothom descol·locat. Sobretot als nostres veïns europeus, que són els que, majoritàriament, ens posen el rostit a taula. Les irregularitats són diverses.

D’entrada, és una vaga convocada pels partits que governen i que han governat Espanya els darrers vuit anys. Aquesta bajanada només pot tenir lloc en un país enverinat pel populisme. Anem a pams.

Habitatge. El problema bàsic parteix de tenir una mala governança que passa la pilota endavant. I es busca fer oblidar al votant —que és qui paga impostos— les regles bàsiques de l’aritmètica. Catalunya tenia sis milions d’habitants l’any 2000 i teníem un parc d’habitatges Y —n’ignoro la quantitat—. Si avui som 8,2 milions, podem aplicar una regla de tres relativament senzilla. Si a sis milions li corresponien Y, a 8,2 milions li corresponen 1,36 x Y. Fàcil, no?

Pregunta: s’han construït un 36% més d’habitatges dels que teníem? La resposta, això ho sabem tots, és no. Els que han impulsat el creixement de la població no s’han preocupat d’impulsar el creixement del parc d’habitatges. Ni públics ni privats. Tan difícil és d’entendre?

"Els que han impulsat el creixement de la població no s’han preocupat d’impulsar el creixement del parc d’habitatges. Ni públics ni privats"

El que realment és difícil d’entendre és que entre els líders de les protestes trobem Ada Colau, que es va fer famosa per les seves campanyes de protesta contra els desnonaments. I que, després d’estar vuit anys d’alcaldessa manllevada, va deixar la carpeta de l’habitatge pitjor que quan havia arribat. Però passem llista, sisplau. A les eleccions del 2019 havia quedat segona amb el 21% dels vots. A les del 2023 va quedar tercera amb el 19% dels vots. Però gràcies a una llei electoral que permet exercir de sangonera, ha estat proclamada alcaldessa dos cops. Maco, no?

Girem ara la mira al poder adquisitiu dels salaris. Aquesta és una altra de les reivindicacions d’aquesta vaga general contra natura. Com a convocants, s’hi presenten els sindicats. Parlo d’aquestes organitzacions que no representen ningú i que, de fa anys, treballen contra els interessos dels assalariats. Com? Molt fàcil. L’extrema esquerra que ha convocat la vaga aliada amb els sindicats han dut a terme un pacte aberrant amb els empresaris que busquen obtenir alts beneficis amb salaris baixos.

Com s’ho han fet? Deixant que l’entrada de mà d’obra estrangera estigui sense control. I un principi bàsic, que fins i tot els no economistes coneixem, ens diu que si hi ha excessiva oferta de qualsevol bé o servei, el seu preu baixa. Com que hi ha massa mà d’obra —que ha vingut de fora—, els salaris han baixat. Tots. Avui dia, un treballador català és més pobre que fa 25 anys. Resum: l’esquerra i els sindicats ajuden els empresaris a fer dúmping social. Felicitacions.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Com carregar-se la classe mitjana, sense que es noti

Però encara hi ha un altre actor que ajuda a carregar-se la classe mitjana: els que governen. Com vaig explicar en un altre article (Com carregar-se la classe mitjana, sense que es noti), el fet de no deflactar les taules de l’IRPF fa que, en augmentar la inflació i apujar-se els salaris al mateix nivell, es paguin més impostos i les famílies tinguin menys diners a la butxaca.

En resum, com he dit, una vaga contra natura. De fet, una vaga contra els que han generat el problema, i que ells mateixos convoquen. Seria bo que reflexionéssim una mica, no?