El problema de l’habitatge no té cap solució a curt

És curiós. Hi ha temes ben fàcils d’entendre i que, en mans dels polítics que ens governen, esdevenen absolutament embolicats i incomprensibles per a la població. Aquest fou el cas del creixement del PIB. Va haver de sortir l’Informe Fènix per tal que tothom veiés clar que si hi ha massa gent a l’hora de repartir una cosa —jo sempre vaig posar l’exemple del tortell dels diumenges—, el bocí al que toquem per càpita és petit. Malgrat tot, els mitjans de comunicació, en general, continuen informant del triomfalisme dels governants, encara que sigui una animalada.

Amb el tema de l’habitatge està tenint lloc un fet similar. Amb l’agreujant que estem davant d’un afer sagnant que afecta massa gent que en surt perjudicada. Les operacions de distracció han estat diverses. Una ha consistit a explicar que l’encariment de l’habitatge és un fet mundial sense explicar que a Espanya, per exemple, aquest increment significa el doble del de França. Després, s’ha girat la mirada contra els propietaris dels pisos que estan per a llogar, la majoria dels quals no són res més que gent que ha estalviat tota la vida i ha col·locat els diners comprant un pis. Com que aquest tema també sembla irracional, s’ha estimulat el concepte grans tenidors. Algú que en té diversos, de pisos. I com que el tema tampoc funciona massa bé, aleshores es fa entrar en escena als fons voltor.

Als catalans, tot aquest populisme barroer ens va molt. De sempre. Som un país on l’últim que arriba aconsegueix que la gent miri la punta del dit en lloc del d’enfocar-se sobre el problema que aquest dit assenyala. És així que ara entrarem en un període electoral en què la gran discussió consistirà a veure a qui li engiponen un gran problema que han creat els mateixos governants. Populisme i demagògia en estat pur, amb un electorat que, ja em perdonaran, haurà de demostrar que no és ximple.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Com carregar-se la classe mitjana, sense que es noti

El tema de la falta d’habitatge és senzill d’explicar. Agafem el cas de Catalunya. L’any 2000 érem uns 6 milions d’habitants. El cost de l’habitatge anava fent segons el ritme de sempre. A voltes cap amunt, d'altres —com va succeir en arribar la Gran Recessió del 2008— baixaven. Etc. Però, esclar hi ha un fenomen que, m’atreveixo a dir, fins i tot un infant pot entendre fàcilment —a desgrat que hagi patit les malformacions del sistema educatiu català—. Què li passa a un país que l’any 2000 tenia 6 milions d’habitants —i disposava d'un nombre determinat d’habitatges en proporció a la població— si, a aquest país, li injectes més de dos milions d’habitants sense cap control? Li passen moltes coses, gairebé cap de bona a causa del descontrol. Però si ens limitem a l’habitatge, fins i tot un infant —insisteixo, víctima del sistema educatiu català— respondrà que cal construir noves cases per encabir aquests més de dos milions de nouvinguts. Complicat d’entendre? No ho crec.

Hi ha hagut moltes raons que han fet que no s’edifiquessin nous habitatges. Però hi ha un responsable per sobre de tot: els governs i els ajuntaments que han dirigit aquest país els darrers 25 anys i que ho han fet com els pallassos d’un circ. Fins a l’arribada de la Gran Recessió el creixement constructiu es va fonamentar en la destrossa del territori. Ara es descobreix que, haver donat permisos de construcció a la llera de rieres comporta desgràcies; però tant fa, la culpa la té el canvi climàtic. Que maco, no? I del 2008 a ençà, la tònica ha consistit en simplement no governar.

"Què li passa a un país que l’any 2000 tenia 6 milions d’habitants si li injectes més de dos milions d’habitants sense cap control?"

Per tant, el problema de l’habitatge trigarà a solucionar-se tant com es trigui a construir els edificis que falten. Amb un agreujant: com que els nouvinguts no ho han fet per ocupar llocs de treball d’alta remuneració, a veure com se soluciona el tema. Perquè, qui vol edificar habitatges que els seus inquilins no poden pagar?

Ah, i tot això sent optimista. Vull dir que, abans, s’ha de tallar l’entrada d’immigrants si el que es pretén és estabilitzar el problema.