El videojoc a l’entorn museístic
23
de Juny
de
2025
Act.
23
de Juny
de
2025
Durant anys ens han dit que els videojocs són cosa de criatures, d’addictes o de gent asocial amb massa temps lliure. Una frase recurrent que hem sentit tots: “Jo no jugo a videojocs.” És sovint una mentida podria. Tots hem jugat al Tetris en alguna consola antiga o al Super Mario quan érem petits. Tinc amics que des del tenis de la Wii no han tornat a tocar un comandament, però tampoc poden dir que no hagin jugat mai.
Ara bé, no haver jugat mai a cap videojoc vol dir que has estat amagat en una cova… i això no parla gaire bé de tu. Els videojocs no només s’exposen en alguns dels grans museus del món, sinó que són un dels llenguatges artístics, culturals, influents i complexos del nostre temps.
Per això, quan el Museu de l’Empordà de Figueres em va proposar fer un curs sobre com es relacionen l’art i els videojocs, vaig dir que sí sense pensar-m’ho. I així va néixer ‘Una història de l’art del videojoc’, quatre sessions obertes a tothom on vam disseccionar la història, els creadors, les tecnologies i el futur d’un mitjà que ja fa temps que juga a la lliga de la cultura de masses.
Un museu que juga fort
El Museu de l’Empordà mereix un parèntesi (i una ovació). Sota la direcció de l’Eduard Bech-Vila i amb un equip que no només treballa, sinó que estima el que fa, el museu ha esdevingut un espai valent, amb propostes que barregen el cor i el criteri. Que des del centre de Figueres, just al costat d’un gegant com el Museu Dalí, s’aposti per unes jornades com aquestes, on es parla de Tetris, del Super Mario i dels Sims amb la mateixa solemnitat que una ceràmica o un tapís, no només és innovador. És urgent i imprescindible.
Si vols saber-ne més
Del píxel al pinzell
La primera sessió ens va portar a la prehistòria del videojoc, quan la tècnica era tan limitada que fer art digital era gairebé un acte rebel. Però la limitació generava creativitat, de la mateixa manera que els cubistes van reinventar la perspectiva, els pioners del videojoc van transformar els vuit bits en universos complexos. Pong, Donkey Kong, Space Invaders… El low-tech també té estètica. No és casual que museus de Berlín, Madrid, Londres o Sant Petersburg dediquin exposicions permanents a reivindicar l’impacte cultural del videojoc de les primeres èpoques, i que tots tinguem els píxels com cigrons a dins del nostre cor. No és només nostàlgia.
"De la mateixa manera que els cubistes van reinventar la perspectiva, els pioners del videojoc van transformar els vuit bits en universos complexos"
Art modern amb comandaments
A la segona sessió vam entrar a l’era contemporània. Aquí els videojocs no només expliquen històries, sinó que intensifiquen i les profunditzen gràcies a l’aparició del CD, el 3D, el núvol, i les noves realitats. Journey, Gris, The Last of Us, Inside, Death Stranding, Tomb Raider… obres on la narrativa, el disseny sonor i la direcció d’art emocionen tant amb les cinemàtiques com amb el gameplay. Igual que una instal·lació de Bill Viola o una peça de Marina Abramović, un bon videojoc et pot fer plorar, pensar i transformar-te.
I no ho dic jo: ho diu la crítica, ho diuen les acadèmies i ho diu també la resta de les indústries culturals, que cada cop més miren el videojoc no com un art menor, sinó com un llenguatge modern, madur, amb veu pròpia.
"Igual que una instal·lació de Bill Viola o una peça de Marina Abramović, un bon videojoc et pot fer plorar, pensar i transformar-te"
Els autors del ‘joystick’
A la tercera sessió vam parlar d’autoria. Perquè sí: darrere de cada gran videojoc hi ha un cervell (o molts) que han imaginat, programat, dirigit i afinat cada detall. Vam parlar de japonesos il·lustres com Shigeru Miyamoto, Koji Kondo, Hideo Kojima o Fumito Ueda, però també de creadors europeus, americans i catalans. I sí, també de dones, perquè n’hi ha, i moltes, però potser no tan conegudes.
Una part que em va encantar va ser posar els noms menys famosos sobre la taula. L’autoria en el videojoc és coral, diversa i, sovint, invisible. Sabem qui escriu llibres o dirigeix pel·lícules, però poca gent sap qui hi ha darrere del joc on ha passat mil hores.
"Sabem qui escriu llibres o dirigeix pel·lícules, però poca gent sap qui hi ha darrere del joc on ha passat mil hores"
Futur de pantalla immersiva
A la darrera sessió vam treure la bola de vidre amb la realitat augmentada, la realitat virtual, les realitats mixtes, la intel·ligència artificial, i tots els acrònims que semblen sortits d’algú que no sap lletrejar i que inventa paraules. Però el missatge és clar: el videojoc no desapareix, sinó que es transforma. En un futur el videojoc continuarà sent una eina educativa, un canal d’expressió, un espai terapèutic o un espai polític. I sí, també continuarà sent entreteniment. Però que ningú el redueixi només a això: el videojoc és el llenguatge del segle XXI. I com tot llenguatge, cal entendre’l, estudiar-lo i respectar-lo.
Dades extra per reforçar-ho
A Catalunya, el sector del videojoc ha viscut una explosió en els darrers anys. Segons l’últim Llibre Blanc del Videojoc a Catalunya (2024), hi ha més de 200 empreses de videojocs actives, que generen prop de 1.200 llocs de treball directes, amb una facturació conjunta de més de 180 milions d’euros anuals. El 50% d’aquestes empreses tenen menys de cinc anys, i gairebé un 30% exporten més del 90% del que produeixen. Estem parlant d’un sector jove, creatiu, internacionalitzat… i amb un potencial cultural i econòmic innegable.
I sí, aquest 2025 se celebren els 40 anys del primer videojoc català. Per tant, mai serà tan bon moment com avui per tornar-lo a reivindicar. I anar-ho fent, sense parar, fins que ens aprenguem la cançó de memòria: A Catalunya som un referent, tenim indústria, i tenim talent.
Si vols saber-ne més
Una última pantalla
Acostumem a pensar que un museu és un lloc on les coses es congelen, es classifiquen, es moren. Però en aquest cas ha estat tot el contrari: el Museu de l’Empordà ha obert una porta, ha encès la consola (o el mòbil, o el PC), i ha deixat que el videojoc expliqui la seva pròpia història, des del respecte, des de la cultura i amb voluntat de servei públic.
Potser és hora que deixem de parlar del videojoc com si fos una joguina i comencem a veure’l pel que és: una obra d’art interactiva.
Com diria Duchamp, no és l’objecte el que fa l’art, sinó la mirada. Doncs mirem millor, que ja fa més de 50 anys que el videojoc viu entre nosaltres.
Per cert, si voleu recuperar les jornades, les podeu trobar al YouTube del museu.