Xarxes: perdre el temps o treballar contra tu?

França ha aprovat aquest dimarts la primera llei de la Unió Europea que prohibeix les xarxes socials als menors de quinze anys. 279 vots contra 81 a l'Assemblea i 243 contra 2 al Senat. Si el Consell Constitucional no hi posa objeccions, els comptes nous quedaran bloquejats l'1 de setembre i els que ja existeixen es tancaran a partir del gener. Les plataformes tindran la responsabilitat de comprovar l'edat dels usuaris. De passada, l'Assemblea ha aprovat també la prohibició de mòbils als instituts. Macron ho ha comparat amb l'alcohol: "També fa 60 anys als nens se'ls servia vi, i avui ja gairebé ningú no ho fa". O tempora, o mores.

No és la primera, i no és perfecta

El psicòleg social Jonathan Haidt fa anys que documenta la davallada dels indicadors de salut mental juvenil a partir del 2012, quan per primera vegada van coincidir mòbils, xarxes socials i connexió permanent (La generación ansiosa, Deusto, 2024). No és una intuïció de pares conscienciats: és matemàtica. El desembre passat, Austràlia va desplegar una llei similar, i el Regne Unit i Espanya en preparen de semblants. Un comitè d'experts de la Comissió Europea acaba de recomanar zero pantalles abans dels tres anys i matar l'scroll infinit a la resta.

Després de mig any de dades no podem titllar el cas d'Austràlia com a cas d'èxit. Tot i els prop de cinc milions de comptes desactivats, molts adolescents hi tornen a entrar amb una VPN o amb el Face ID dels pares (o fent servir una imatge de Graham Bell com a foto de perfil).

"Prohibir servir begudes als menors no ha eliminat el beure adolescent: l'ha fet més difícil, més car i menys habitual"

El que ens torna a portar al vi del Macron. Prohibir servir begudes als menors no ha eliminat el beure adolescent: l'ha fet més difícil, més car i menys habitual. Cap barrera atura tothom; és el model del formatge de gruyère, on cada capa té forats, però prou capes superposades acaben tapant-los gairebé tots. Una llei imperfecta que redueix el dany no és una llei inútil. És senzillament una llei.

El nen no juga: treballa

Si mireu un adolescent enganxat a l'scroll infinit, empassant-se vídeos que oblida tan bon punt els ha vist, podríeu pensar que perd miserablement el temps. No ben bé. En realitat no el perd: treballa per a un altre. La seva atenció és la matèria primera d'un negoci bilionari, i l'scroll infinit és la cinta que la va extraient sense que soni mai la sirena de la fàbrica, amb el mateix mecanisme de recompensa aleatòria d'una màquina escurabutxaques.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Del temps i les preguntes

De mitjana, un adolescent hi dedica gairebé cinc hores al dia. Cinc hores més de mitja jornada laboral. Des que les reformes del segle XIX van treure la canalla de les fàbriques que no havíem tornat a veure l'activitat d'un nen convertida en valor econòmic a aquesta escala. Adés els encadenaven al teler; ara a un telèfon a la mà que és infinitament més rendible. El teler, si més no, pagava un jornal encara que fos de misèria.

I no treballa per a tu

El problema gros no és que treballin a canvi de res, és per a qui treballen. L'atenció extreta dels nostres fills alimenta unes plataformes que la converteixen en prediccions, i les prediccions en poder. La psicòloga social Shoshana Zuboff (El capitalisme de la vigilància) diu que en aquest sistema el ciutadà es torna governable no per llei, sinó per disseny. I al capdamunt de la cinta hi ha quatre senyors a qui una democràcia capaç de posar-los límits els fa una nosa considerable. Quan Austràlia va aprovar la seva llei, Elon Musk la va qualificar de "manera per la porta del darrere de controlar l'accés a internet". No sé vosaltres, però jo desconfio dels senyors grans que diuen que protegeixen els nens.

L'objecció, i per què no

Però no tothom està d'acord que aquestes mesures restrictives siguin la solució. Hi ha gent que en sap, amb arguments de pes: verificar l'edat obligarà a identificar tothom, i adeu anonimat. Doncs no. No cal ensenyar el DNI a Instagram. N'hi ha prou que una organització fiadora —la Generalitat, l'Agència Tributària o qui sigui de confiança— emeti un certificat que digui una sola cosa: major o menor. Un bit. Un u o un zero, sense nom, sense cara, sense cap altra dada. L'estat espanyol ja el tramita per llei i la UE el prova en cinc estats: és el millor dels dos mons, control d'edat sense cap Gran Germà.

"No sé vosaltres, però jo desconfio dels senyors grans que diuen que protegeixen els nens"

Queda una objecció més fina: prohibir trasllada la responsabilitat de les plataformes, que dissenyen l'addicció, a l'Estat i les famílies. És cert a mitges. Perquè la prohibició no és el final: és l'incentiu. El dia que mantenir un menor connectat surti car —multes, judicis, comptes tancats, costos reputacionals—, seran les mateixes plataformes les qui corregiran el disseny que fins ara han defensat. En paraules de Von der Leyen: "Qui fabrica el producte n'és responsable".

El millor moment per posar ordre a tot això era fa vint anys, quan les xarxes van néixer i encara les miràvem amb ulls de qui creu que tota tecnologia nova ens fa més lliures. Tot allò ja ha passat (si és que mai va existir, que em faig gran). El segon millor moment és ara.

Així que la pròxima vegada que veieu la vostra canalla —i a vosaltres mateixos— enganxats a les xarxes, penseu per a qui treballen —per a qui treballem—. Segurament per algun tecnooligarca nord-americà defensor de la supervivència dels més forts i poc interessat que les democràcies funcionin. Seguint la lògica, doncs, podem arribar a la conclusió que un exèrcit global de canalla treballa per trinxar la nostra democràcia. Vive la France!