Dones pioneres a Can Brians 2

Aquest març que ja ens deixa ha tornat a ser, un any més i de forma rellevant, destacat pel 8 de març que és el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Afortunadament, val a dir que no ha estat només un dia reivindicatiu i que aquest cop s’ha allargat més d’una setmana plena d’actes, accions i reconeixements que ens feien visibles davant de la situació de desequilibri palès dins el món laboral. Aquest cop no cal donar xifres, molt repetides durant aquest dies, no fos cas que de repetir-ho tant ens quedéssim allà on som. Ha estat una gran satisfacció veure com aquest any moltes dones que ocupen llocs d'importància han participat activament a tot tipus d’accions generant una onada d’energia femenina que ens ha empaitat a totes amb un pas endavant, com qui avança en un tauler d’escacs.

Més info: Manifest: 15 veus de dones pel 8 de Març

Durant la setmana vaig participar en diferents actes per inspirar i encoratjar aquelles que busquen un referent per seguir endavant, actes per donar suport a d’altres que ja han agafat embranzida, o fins i tot actes solidaris per promoure l’activitat d’altres emprenedores camí de l’èxit. Això sí, actes sempre compartits, sempre amb l’ànim d’enfortir una comunitat de dones líders cada cop més nombrosa i rellevant.

Poc m’esperava en motiu del 8 de març la invitació a formar part de l’acte Dones Pioneres al Centre Penitenciari de Can Brians 2 per a homes. Sortir de l’àmbit empresarial amb el missatge d’igualtat era un repte sens dubte transformador. Es tracta d’una proposta que fa basarda i qui la rep no es queda indiferent i és llavors quan penses: "I jo què els hi explico?". L’audiència, tot homes, tots en compliment d’una condemna ferma, alguns per delictes contra les dones.

"Sortir de l’àmbit empresarial amb el missatge d’igualtat era un repte sens dubte transformador. L’audiència, tot homes en compliment d’una condemna ferma, alguns per delictes contra les dones"

Es tracta d’un acte organitzat per l’escola del centre, impulsat per segon any consecutiu per un equip docent més que vocacional. A l’escola hi assisteixen de forma obligatòria presos que no tenen el graduat escolar i es preparen per assolir-lo o qui ja el té i vol estudiar altres disciplines com la informàtica, les llengües... L’escola és oberta a qui tingui la inquietud d’aprendre. Tal com ens van dir, "aquí qui vol pot estar ocupat de vuit del matí a vuit del vespre". Amb la màxima humilitat, vaig acceptar el repte reconeixent que mai abans havia estat dins una presó i encara menys per explicar-hi les meves experiències.

Els passadissos de les aules et traslladen al color d’una escola de primària, amb instruccions clares a les parets, dibuixos, manualitats, murals amb frases d’esperança i aprenentatges vitals. Els mestres, amb orgull, ens van mostrar l’escola i ens van dur, sempre deixant portes tancades amb pany i forrellat darrere nostre, a la sala de professors. "Sobretot no perdeu la vostre identificació, és important per poder sortir", feien broma. Mentrestant, al teatre es preparava l’acte i els inquilins del centre anaven agafant posicions.

Dones pioneres

La ponència: Dones Pioneres i uns quants centenars d’homes presos al davant

Les ponents, les Dones Pioneres, érem una periodista, una emprenedora digital, una enginyera de ponts i camins i una estibadora del Port de Barcelona. Els presos ens havien estudiat durant aquella setmana, com qui estudia Napoleó o una espècie en extinció. Sabien de les nostres vides professionals i tenien preparades unes preguntes. Allà estàvem les quatre, pujades a un escenari amb un gran rètol darrera on resava: Dones Pioneres i uns quants centenars d’homes presos al davant.

De les quatre, només dues estàvem acostumades a parlar en públic sobre la igualtat de gènere i la nostra experiència. Doncs sí, jo tenia allà a dalt sentiments creuats i les altres desprenien força incomoditat. En una atmosfera d’autèntic respecte i quasi admiració vam compartir les nostres vides i resoldre les seves inquietuds.

Els va interessar com a una dona estibadora (40 entre 1.000 homes) del Port de Barcelona no li cal força física per desenvolupar la seva feina que és ser una peça més d’un equip que actua conjuntament amb perfecta precisió, o com afronten la duresa de treballar en un lloc on no hi ha banys. Per altra banda, es varen sentir atrets per conèixer si la periodista d’investigació treia profit del seu gènere per aconseguir informació privilegiada, que òbviament era que no. Vam arribar fins i tot a riure junts amb les històries d’una enginyera sola al cap davant de centenars d’operaris per construir un túnel, quan la narrativa popular diu que una dona dins un túnel porta mala sort. Per últim, es van mostrar molt interessats en saber d’on va sorgir la idea de què la gent pogués llogar els seus cotxes als seus veïns i com liderava una iniciativa disruptiva de cotxes quan no m’agrada conduir. Vam ser tractades amb autèntica solemnitat.

"Es van mostrar molt interessats en saber d’on va sorgir la idea de què la gent pogués llogar els seus cotxes als seus veïns i com liderava una iniciativa disruptiva de cotxes quan no m’agrada conduir​"

Un cop acabat l’acte que, malgrat les pors inicials va transcórrer en un ambient molt relaxat vam tornar a la realitat pròpia d’una presó, els assistents es van retirar sense cap contacte amb nosaltres a diferència de com acaben la majoria d’actes on la gent es queda amb ganes de més i s’acosta a preguntar. És evident, no els era permès.

Per acomiadar-nos, ja tard al vespre i sempre acompanyades per un excel·lent equip docent, vam conèixer la directora del centre, una altra dona de brillant carrera i amb un projecte entre mans tan rellevant com preparar tots aquests homes per la seva reinserció a la societat. Sens dubte, va ser un acte especial que espero que influís els assistents pel que fa al respecte a la dona, de la mateixa manera que a nosaltres ens va transformar participar-hi.

Més Informació
Empreses a la presó: més enllà de la RSC
'Made in' la presó
Dones, Homes i Poder
Avui et destaquem
Comentaris