La distopia de Matrix presenta un món aparentment normal on els éssers humans viuen atrapats en una simulació virtual creada per màquines superintel·ligents. El guió de les germanes Wachowski és un gran mashup de ciència-ficció, filosofia i teologia on es troben el Mite de la Caverna de Plató, els Terminator de Cameron i els relats messiànics de l’antiguitat. Un tres per u que fa pensar.
A mesura que el protagonista Neo i els seus companys rebels exploren el món real, sorgeixen preguntes profundes sobre la realitat, la llibertat i la naturalesa de la consciència. La cinta porta ineludiblement l’espectador a una reflexió filosòfica sobre la relació entre l’ésser humà i la tecnologia: i si això que estic veient forma part d’una simulació? I si vivim a Matrix?
Jo m’ho he preguntat moltes vegades, molt abans de conèixer l’hipòtesi de la simulació del filòsof suec Nick Bostrom. No sóc massa original; és una pregunta que tota la canalla es fa, potser no en aquests termes però sí en el fons (i si tot això fos un videojoc com els Sims?).
"I si això que estic veient forma part d’una simulació? I si vivim a Matrix?"
I més enllà de l’enrevessada -a l’ensems que estimulant i rebatible- hipòtesi de la simulació de Nick Bostrom, crec que no és forassenyat afirmar que sí, que molta gent viu a “Matrix”. I no em refereixo a la classe dirigent -política, econòmica i empresarial- cada cop més desconnectada del “món real”. O no només.
Em refereixo a tota aquella gent que “viu de segona mà” gràcies a, o per culpa de, la digitalització de la realitat. Avui, gràcies a les xarxes ubiques i a la democratització de l’accés a les tecnologies de la informació i la comunicació, molta gent viu a Matrix sense ser-ne conscient; connectats a una gran simulació global indiferent al seu entorn físic.
El Patrick, és un jove de San Diego que treballa en una tecnològica al Poblenou amb companys de tot el món. Utilitza l’anglès per treballar i relacionar-se; es connecta a les notícies matinals de San Diego que escolta en pòdcast mentre va a treballar amb la seva Brompton; es connecta amb els seus col·legues que estan a punt de plegar via Zoom; escolta la música de la llista personalitzada que li ha preparat Spotify; llegeix el San Diego Union Tribune en línia i quan arriba a casa mira una sèrie de Netflix mentre degluteix una hamburguesa de Vicio que s’ha fet portar per Glovo. Un dels motius que el van portar a venir a Barcelona va ser la cuina mediterrània que va conèixer gràcies als influenciadors de cuina que segueix a Instagram.
Canvieu Patrick per Manel, San Diego pel Maresme, la Brompton per la Renfe, l'Union Tribune pel VIA Empresa, l’hamburguesa per una pizza i deixeu però, Zoom, Spotify i Netflix. El Manel viu també a Matrix.
De fet, les grans ciutats -les ciutats connectades, mal anomenades intel·ligents- són escenaris propicis per a Matrix. I més que ho seran si fem cas als futurs que ens plantegen fires com la proppassada ISE o la propvinent MWC on les pantalles -gegants o minúscules- ens proposen que aquests futurs siguin més visuals, més virtuals i més digitals. Fins que un bany de realitat ens obliga a empassar-nos la píndola vermella.
"Els pagesos tenen experiències analògiques de molt valor, però que estan devaluades per un Matrix més preocupat pel futur d’uns quants que pel present de tothom. I per això lluiten"
Les pantalles que donaven la benvinguda als assistents a l’ISE -al futur- advertien de la sequera que pateix Catalunya i de la necessitat de ser curosos amb l’aigua. Fira de Barcelona va tancar totes les fonts, va instal·lar difusors a les aixetes i va repassar totes les canonades per evitar fuites. A la presentació de l’edició del MWC d’enguany, el director general de la GSMA, el suec Mats Granryd, va remarcar que eren conscients de la greu situació de sequera de Catalunya i que farien una campanya als visitants del MWC abans no arribin. “Molts no són conscients de la situació de Catalunya” deia, mentre es posava a ell mateix d’exemple: “Jo mateix vinc de Suècia on plou cada dia i tenim excés d’aigua”.
Si juguem al joc de les diferències entre el Sr. Granryd i el Patrick o el Manel ens adonarem d’unes quantes coses: el primer té aigua a betzef mentre que els segons no, i les experiències del món real tenen un pes important en la seva vida mentre que en els segons són les experiències de digitals les que ocupen la major part del seu temps; el primer té experiències intransferibles de primera mà en una realitat física, els segons viuen d’experiències replicables de segona mà en una realitat creada per algorismes.
Podríem pensar que això té a veure amb el seu estatus i amb l’estat del seu compte bancari, però no. Intueixo pel que veig a les notícies que els pagesos catalans que aquests dies tallen les carreteres de tot Europa no tenen els possibles del Sr. Granryd. Però, cartera i aigua a banda, no són tan diferents; un i altres tenen experiències analògiques de primera mà. El primer perquè es pot permetre segones residències i viatges a països llunyans, els segons perquè no els queda d’altra; els píxels i els bits, de moment, no alimenten. Els pagesos tenen experiències analògiques de molt valor, però que estan devaluades per un Matrix més preocupat pel futur d’uns quants que pel present de tothom. I per això lluiten.
De fet, els pagesos amb els seus tractors són els Neo de Matrix i els seus rebels que es revolten contra un Matrix que projecta en la societat una falsa realitat que el futur és immaterial -tot és programari, núvol, bits i IA- i que el fet físic és el passat. La realitat va en tractor, i aquesta vegada la píndola vermella ens l’hem hagut d’empassar sense aigua.