Píndola filosòfica: 'Latte dads'

Fa uns mesos que segueixo, a Instagram, una colla de senyors suecs que presumeixen de ser latte dads, és a dir, homes que són pares i exerceixen la seva paternitat. Que sí, que està molt bé que, per variar, siguin els homes els que assumeixen tasques de sentit comú quan portes una criatura al món. Més enllà del fet que ningú no parla de latte moms —perquè una latte mom és percebuda com una mantinguda i no com una mare que simplement exerceix la maternitat—, hi ha coses a rascar en aquesta tendència aparentment inofensiva.

Aquest model, si bé escàs i a explorar, no ha d'oblidar que els actuals latte dads són homes (a més de casualment guapíssims) que viuen en un sistema de l’estat del benestar que els permet ser-ho. És a dir, són homes rics i amb certa estabilitat que poden permetre’s el que, per desgràcia, encara és un luxe. Compte: això no deixa de ser un model lloable, perquè aquests homes no deixen de ser una opció molt més lloable que els homes que, en les mateixes condicions, estarien obrint un pòdcast amb els seus amics per explicar-nos què significa ser «homes de veritat».

Però penso que hem de tenir en compte que, més enllà de la voluntat de ser pares, hi ha una estructura social, econòmica i fins i tot política que sosté aquesta possibilitat. Més enllà de ser figures transitòries cap a l’erradicació de les diferències de gènere en les responsabilitats de cura, penso que cal, en aquest moment de crisi cultural, entendre que un latte dad no deixa de ser, per desgràcia i de moment, un pare nòrdic ric.