Píndola filosòfica: El mite de Sísif

L'estiu és un cicle repetit de tradicions i costums. Anar a fer un passeig abans de sopar, cuinar gaspatxo amb una amanida, beure una copa de vi amb una amiga al vespre. Hi ha alguna cosa repetitiva en tots els estius que no és que sigui característica d'aquesta estació en particular, sinó que gràcies a la baixada de ritme podem apreciar. A l'hivern també fem coses rutinàries, i a la tardor, i a la primavera. Però ho fem presos per la quotidianitat. L'estiu és el contrari de la quotidianitat. A l'estiu fem coses fora del comú, a deshora i amb un grau més alt d'improvisació. A l'estiu ens permetem ser nosaltres mateixos, sense presses, sense compromisos ni responsabilitats mundanes. Ens deixem guiar pel ritme natural del dia: pel sol, per la calor, per la gana, per la son. Les rutines es converteixen en rituals que celebrem amb consciència, no per obligació o per necessitat. I és precisament en aquesta lentitud on descobrim que la vida no és una cursa cap a cap lloc, sinó una sèrie de moments que mereixen ser assaborits i compartits amb les persones que estimem.

Aquest és el gran mite de Sísif de l'estiu: la consciència que passem l'any sencer empenyent una pedra enorme per arribar, finalment, a aquelles setmanes en què la deixem anar i assaborim la vida sense el seu pes. I llavors, quan tot just hem après a respirar, la tornem a agafar i reprenem la pujada, somiant ja en com seria viure sense empentes.