Píndola filosòfica: Quan l'esforç no val per a res

Ens parlen, des de ben joves, de la cultura de l’esforç: de fer les coses amb entusiasme, de no ser ganduls, d’espavilar-nos i ser proactius. Ens diuen que, si ho fem tot bé, tindrem més possibilitats d’èxit que si ho fem malament o de manera mediocre. Que si mantenim una bona actitud davant la vida, tot anirà millor del que ens pensem. Però què passa amb tot allò que, més enllà del nostre esforç, continuarà anant malament? Què fem amb totes aquelles coses que ens frustren, però sobre les quals no tenim cap poder?

Si m’esforço molt a pensar que no he d’estar trista, al contrari del que creu molta gent, no estaré menys trista. Si em concentro i poso tots els esforços a caminar bé, no deixaré de tenir el peu trencat. Si demano moltes vegades, amb un to amable, a la meva criatura que deixi de plorar, no tinc cap garantia que em deixi dormir la nit. Si dedico cinc hores cada dia a pensar que el meu pare és viu, no tornarà de la ultratomba. És clar que aquests casos són el que hom anomenaria “excepcions”, però sovint és a partir de l’absurd que ens adonem que la realitat és molt més crua que els nostres desitjos: en moltes ocasions, l’esforç no serveix per a res.