Píndola filosòfica: Visca els refregits!

Si una cosa m'agrada dels estius al Mediterrani -bé, segurament això passa a tot arreu del món, però a casa meva és especialment notori- és els refregits. I no, aquí no estic parlant de les fabuloses croquetes de la meva àvia, ni tampoc de com ens quedem després d'anar a la platja, sinó de les sèries, aquelles velles glòries televisives que, una vegada a l'any, tornen a estar disponibles gràcies al fet que no hi ha res més a mirar. Les sèries normals s'han quedat fora de temporada, esperant una nova entrega que arribarà a partir del setembre.

Al juliol i l'agost, doncs, fem bàsicament una cosa: mirar refregits. I el refregit per excel·lència és Plats Bruts, una sèrie que ha esdevingut tan important que ja esperem amb ànsies el pròxim migdia d'estiu per poder-la mirar de nou, per tornar a allò que va ser un dia una autèntica sèrie de culte. Mentre la veiem, ens deixem portar per la comoditat: un glop de gaspatxo, el sofà de casa, i la certesa de saber què vindrà en les pròximes hores televisives. Precisament aquesta previsibilitat els fa ideals per a una bona migdiada; per adormir-se i despertar-se just en el moment més icònic de l'episodi, per riure una bona estona sense pensar. I a l’estiu, a 40 graus a l’ombra, no hi ha res millor que un bon refregit.