Píndola filosòfica: La nova bossa i el grup de les "noies grans"

Les meves amigues, pel meu aniversari, m’han regalat una bossa. No és la típica tote bag amb què vaig a tot arreu, des del supermercat fins a conferències internacionals. És una bossa de pell, que brilla i que té butxaques per guardar ergonòmicament totes les coses que portes a sobre. Queda d’allò més bé amb tota la meva roba i també està pensada per dur-la sobre una jaqueta. Hom podria dir que és la bossa perfecta; així que l’endemà de rebre-la me l'he posat per anar a la universitat i a les classes d’autoescola.

Quan he creuat l’estació on quedo amb la meva instructora, m’he adonat que moltes noies del meu voltant llueixen bosses similars: en colors més discrets o més llampants, en formats més rodons o més rectangulars. És una sensació estranya: em sento reconeguda en les altres dones que duen bosses pràctiques de dona adulta sense renunciar a l’estil. D’alguna manera, ja no em sento una estudiant universitària i em començo a identificar amb el que durant molts anys de la meva vida havien estat “les noies grans”: aquelles noies que, amb vuit anys, mirava pensant que un dia seria una d’elles. Les noies que vestien com elles volien i que no havien de demanar permís a ningú per fer res del que elles volien fer. Ara, una bossa de pell de color marró xocolata em confronta amb una realitat abismal: en el meu vint-i-novè aniversari, ja no tinc cap dubte que formo part del grup de les noies grans. Però què se suposa que he de fer, com a nova membre d’aquest col·lectiu, ara que ja en tinc la bossa?