Píndola filosòfica: Posar-te davant d’una aula

Jo sempre pensava que posar-te davant d’una aula era un dels moments de satisfacció pròpia més importants després d’anys d’investigació i feina acadèmica. Estava equivocada: posar-te davant d’una aula és un dels fets més esfereïdors que pots fer a la meva fràgil autoestima. No necessàriament perquè la classe intimidi. Moltes vegades tens un grup maco i participatiu, que t’escolta i col·labora, que participa en els exercicis i que fa preguntes interessants.

El problema no resideix en el que dius cap a fora, sinó en el que sents cap a dins. Això d’on ho he tret? M’ho estic inventant? S’entén prou bé? Em segueixen o només ho fan veure xen o són massa educats per revelar-te que no estan entenent res? És el que ells esperaven? Els interessa? Les preguntes són infinites, però mentrestant has de continuar explicant. Has de continuar guiant el debat, fent-los preguntes saben que t’estàs posant en un sidral d’on no sabràs sortir, perquè les preguntes seran molt més interessants de les respostes que tu pots donar.

Així prens un cafè, t’animes a tu mateixa al mirall del lavabo, i decideixes que faràs tot el possible per explicar el temari de manera senzilla, amena i animada. I penses que, en cas de catàstrofe, no seràs ni de lluny la pitjor professora que hauran vist mai.