Píndola filosòfica: Tota la collita perduda, tota la vida cremada

El contrast dels préssecs madurs amb el color del foc avançant pels camps se m’ha quedat clavat a dins. Durant tota la tarda, les xarxes socials es van omplir de vídeos dels incendis. "Has vist els focs?", "Us ha tocat, a vosaltres?", "Quina por pensar que és tan a prop de casa", "El vent ha girat cap a l’altra banda; si no, seríem nosaltres", "No hi ha dret, pobra gent".

En les hores següents, les persones afectades ploraven davant les càmeres, amb paraules de tristesa i de cansament. Totes les hores dedicades a fer créixer la terra. Totes les memòries construïdes al pati, a l’era, al carrer que porta a l’hort. Tot cremat. Els colors de la primavera convertits en el gris de la cendra de l’estiu. Tota la collita perduda. Tota una vida cremada.

I pensar que ha passat a pocs quilòmetres de casa no és cap consol, perquè la península crema cada estiu, sense excepció. Any rere any vivim aquesta roda sisifiana en què algú comet una imprudència, el bosc crema, els camps es fan cendra, les persones són evacuades, els bombers es juguen la vida per apagar el foc i nosaltres ens lamentem sabent que, probablement, tot continuarà igual. "Hem de canviar la nostra manera de viure; estem cremant la nostra vida", plora una dona a les notícies del vespre. Què ha de passar perquè comencem, d’una vegada, a fer les coses d’una altra manera?