Píndola filosòfica: "Papa, no m’agraden els juliols"

Els juliols són de color groc. Però no un groc estrident, ni un groc pastel. Un groc, com el que pinten les criatures. Un groc com el blat. Un groc que incomoda, però a la vegada produeix una sensació estranya entre la nostàlgia i casa. Un groc que recorda els tovallons de paper de l’aniversari de bodes dels pares i també les cortines gastades però desinfectades d’un hospital.

Canviem de la metàfora dels colors a la metàfora dels mesos de l’any. L’agost és el migdia de l’any, aquell moment en què fas una migdiada i descansaràs per poder tenir una bona tarda (setembre) i sobreviure el dinar de Nadal (desembre) perquè, després de dormir bé (febrer), tornin a brotar les primeres fulles de la planta (abril) puguis pensar que avui t’has despertat en un bon dia (maig). Els juliols, però, són el moment en què, després del bon àpat (juny) la vida et travessa per la gola i sents que tens ganes de vomitar.

Potser no és veritat i a mi els juliols només em fan vomitar perquè fa cinc anys els vaig passar en un hospital veient com una persona, el color preferit de la qual era el groc, apagar-se a poc a poc consumit per una plaga. Potser la metàfora dels mesos només és per explicar que, des d’aleshores, els anys han passat com un sol dia, i tot s’ha difós amb una pàtina de record que consola i fa molt mal. No és veritat que el temps ho curi tot. Hi ha colors que, un cop pintats, estan condemnats per sempre.