Píndola filosòfica: Preparar o improvisar?

Una cosa que m'agrada molt observar durant el període de vacances és com hi ha gent que les planifica amb mesos d'antelació i d'altres que decideixen on aniran el cap de setmana abans. Evidentment, això depèn de la manera de ser de cadascú, de la seva capacitat d'organització i, també, de les restriccions econòmiques. Tothom sap que planificar amb temps acostuma a sortir més barat que fer-ho a última hora. Tot i que, és clar, si les teves vacances consisteixen a pujar una muntanya o passar uns dies acampant en un bosc, el preu no és un factor tan important. Hi ha qui aprofita les vacances per descansar i qui les veu com l'oportunitat de fer tot allò que durant l'any no ha tingut temps de fer. Però, què són realment les “vacances”?

En molts països, com ara Holanda, on visc actualment, les vacances ni tan sols s'entenen com a "vacances", sinó com a “temps personal”. És un temps que et pertany i que pots dedicar a allò que vulguis. Un temps en què l'única premissa important és que no has de treballar. No cal marxar de viatge: pots agafar la bicicleta, perdre't per algun indret, quedar-te al sofà llegint un llibre o, simplement, no fer res. El concepte no gira tant al voltant d'escapar-se, com de recuperar un temps que és teu.

En canvi, tinc la sensació que a Catalunya vivim les vacances d'una manera diferent. Potser perquè durant l'any tenim la sensació que ens falta temps, o potser perquè socialment sembla que, si tens una setmana lliure, l'has d'aprofitar anant a algun lloc. Com si quedar-se a casa fos desaprofitar-les. Per què tenim aquesta necessitat de “fer coses” durant les vacances? D'estar actius, de buscar constantment la pròxima experiència, el pròxim pla, la pròxima destinació? Per què ens costa tant simplement baixar el ritme? Potser la qüestió no és tant com les organitzem, sinó recordar que les “vacances” son temps per a nosaltres. I què volem fer realment, fora de pressions socials i responsabilitats, amb el nostre temps.