Un ruc al mig del camí

Avui caminava pel carrer i he vist dos rucs passejats per un nen que no devia tenir més de deu anys. Hi havia una colla de nens i nenes al seu costat que li feien preguntes sobre els animals, i ell responia tranquil·lament, com si fos un veterinari amb trenta anys d’experiència en el sector. Jo havia sortit a caminar i els observava de lluny, dubtant si continuar la meva ruta passant per la seva cantonada o optar per una alternativa. Finalment, vaig decidir creuar pel seu costat. Amb un posat seriós, el jove vigilant dels rucs em va saludar i va assenyalar els animals perquè s’apartessin. Li vaig somriure i vaig continuar caminant mentre sentia les veus de les altres criatures, que continuaven fent-li preguntes.

En aquell moment vaig pensar que és força injust que els rucs tinguin tanta mala reputació. Més enllà dels estereotips que durant anys els hem assignat, són criatures força intel·ligents i, sobretot, amb molta astúcia. Saben perfectament que no es poden fiar de ningú i tenen un instint molt agut per a les situacions de perill. Tanmateix, aquella escena també em va confrontar amb un raonament oposat: a la vida, sempre et trobaràs amb un parell de rucs, però rucs humans, d’aquelles persones que, com diu la meva germana, pertanyen a la lliga de la justícia. I el que hem de fer, en aquest cas, també és això: saludar, passar-hi pel costat i no deixar que ens entrebanquin el camí.