Píndola filosòfica: Les maletes

Ahir em movia al llit pensant en el dia vaig arribar aquí. Tenia dues maletes, una motxilla, una beca i, amagada a la jaqueta, una petita bossa amb els essencials que vaig discretament poder passar a l’entrada de l’avió sense que em fessin pagar sobrepès. I una beca, és clar, la beca que em va permetre marxar lluny i poder estudiar tot un any sencer sense haver de comptar els diners del compte cada setmana. Vaig arribar a una habitació buida, blanca, amb quatre mobles: un llit, un armari, un escriptori i una tauleta de nit. La meva companyia, la Maria, em va donar una cadira bonica que havia heretat d’un anterior company de pis. Ara, uns anys més tard, les propietats s’han multiplicat, l’habitació s’ha omplert de colors, de pòsters, de postals i de decoracions que, a l’hivern, fan que la casa sigui més acollidora, i a l’estiu, que la felicitat es converteixi en un espai.

D'aquí a uns mesos em tocarà traslladar-me i no sé quantes maletes necessitaré, ni tampoc si hauré de deixar algunes coses enrere. Canviar de residència als meus anys universitaris era una tasca senzilla, perquè no tenia més de quatre o cinc pertinences que es podien transportar totes, fàcilment, al maleter d’un cotxe. La part bona de fer-se grans és que acumules records, però també trastos. I tots junts, cada cop costa més moure’ls d’un lloc a un altre, adaptant-se a diferents espais, com si fossin peces d’un trencaclosques que ja no encaixa amb la mateixa facilitat que abans, perquè ara és més gran i molt més gran.