Píndola filosòfica: Sospites estiuenques sobre els “retorns a la natura”

Fa uns dies he començat a llegir la gran obra de Henry David Thoreau: Walden. Ha estat a la meva llista de lectures pendents durant anys i, finalment, ara que durant unes setmanes ni he viatjat ni viatjaré, he pensat que era un bon moment per abordar aquesta lectura que, per molt valuosa que sigui, supera les tres-centes pàgines.

El que se m’ha promès és el relat de com un home blanc i benestant, educat a Harvard, tot i no obtenir-ne el diploma en protesta per un dòlar addicional que havia de pagar (si sabés el que hem de fer ara, en faria un bon esgarip), descobreix que pot viure a la natura a partir d’allò que en anglès anomenen self-reliance i que, en català, traduiria com una mena d’autonomia o autosuficiència. Atenció: no parla d’independència, ni fa apologia explícita de la llibertat individual absoluta com han fet certs corrents liberals o neoliberals. Es refereix, més aviat, a la capacitat de l’ésser humà de fer moltes més coses de les que, per pura inèrcia, ha deixat de fer. Ara bé, cal recordar que parlem d’un home blanc de posició acomodada del segle XIX; moltes tasques que no feia, senzillament, les feia algú altre per ell, sovint sense que se n’adonés.

Encara no sé si el llibre m’agradarà molt o gens. El seu prologuista ja m’ha advertit que L’Hosteler, una obra breu del mateix autor, és encara millor i molt més curta. Crec que part de l’estiu està feta per dedicar-se a lectures llargues que, durant l’any, es fan més feixugues. Ja veurem si aquesta idea d’autonomia és realment interessant o si és, simplement, una altra manera de redescobrir la roda per part d’un individu que s’ha endinsat a la natura per primera vegada a la seva vida.