Els catalans ens fem vells i cada vegada som més. Els granpenedesencs excel·lim en aquesta progressió estadística. Estem abocats a majors desequilibris socials i econòmics. A la funció de circ ens ha tocat el paper de funàmbul.
Fins fa cosa de vint anys i alguns més, a Vilanova i la Geltrú s’hi feia una fira d’invents. Galàctica aplegava participants d’un grapat de països europeus i se’n feien ressò mitjans de comunicació d’arreu del món.
En aquell certamen de la inventiva s’hi podien trobar enginys hilarants, com la màquina rentadora per purgar els caragols bovers, i propostes quimèriques, com la fal·lera d’aconseguir el moviment constant o també el motor d’aigua. Ens portava a la memòria el professor Franz de Copenhaguen, una de les icones més entranyables del TBO. No tot eren pensades estrafolàries; en cadascuna de les edicions i entre els centenars de prototips i maquetes, s’hi escolaven innovacions que anys després trobarien el seu mercat i, fins i tot, esdevindrien imprescindibles.
Al saló de la inventiva de la capital del Garraf es van donar a conèixer propostes avançades de xeringuilles d’un sol ús, vehicles motoritzats per a persones de mobilitat reduïda, pinces per tancar els tetrabrics, aplicacions de làser per a la pell, sistemes revolucionaris per evitar els curt-circuits domèstics, aportacions pioneres en la reducció de contaminants i diversitat d’estris per a la seguretat viària, entre moltes d’altres. No era una fira de bojos; era una trobada de visionaris, amb major o menor senderi.
Massa sovint, l’exercici de pensar resulta molt car, està mal pagat, és desagraït i acaba amb la credibilitat de l’artífex
Sigui quin sigui el seu fonament curricular, des del manetes de tota la vida a l’enginyer més experimentat, els inventors tenen en comú la perseverança a l’hora de trobar solucions inèdites als problemes del seu entorn. Massa sovint, l’exercici de pensar resulta molt car, està mal pagat, és desagraït i acaba amb la credibilitat de l’artífex; per no parlar de les embarrancades dineràries que afecten familiars i amics.
Vet aquí. Queda explicat que la pujada demogràfica i l’envelliment progressiu són els excessos estadístics que condicionen la DAFO de l’àrea meridional de la regió metropolitana de Barcelona. Queda expressat que en les dues dècades i mitja d’aquest segle la població del Garraf i l’Alt Penedès ha crescut un 54,5%. Més enlluernant és l’increment del 81,2% pel que fa al nombre de persones majors de 64 anys, en el mateix primer quart de centúria.
Els creixements no són dolents si s’acompanyen. Acompanyar vol dir aplicar la necessària sostenibilitat; un concepte que algú em va definir com “la justa mesura”. Quin encert. No es poden desatendre les tendències, com tampoc no podem hivernar en un replà mentre unes i altres pugen i baixen. Cal analitzar les causes, proposar actuacions i implementar-les; en definitiva, es fa necessària una governança; concepte que algú altre em va revelar com “allò que fa que les coses funcionin”. Així de senzill.
Només al Garraf, el 47% de la població amb exercici laboral té el seu lloc de treball en una altra comarca
Al districte de terra i mar del Gran Penedès, la piràmide d’edats és una baldufa. Queda demostrat. No es queda aquí, però, el daltabaix demogràfic. Només al Garraf, el 47% de la població amb exercici laboral té el seu lloc de treball en una altra comarca. De llarg, és la taxa d’autocontenció més baixa de Catalunya. L’escletxa entre la progressió del nombre de residents i la creació de llocs de treball s’està fent indigesta.
Aquestes asimetries no ens esgarrifarien si s’acoblessin polítiques pal·liatives o es planifiquessin les abundàncies en contrast amb les carències. Tot el que hem dit fins ara ens aboca a dèficits abracadabrants en la sanitat, la mobilitat, el transport públic, la docència, la promoció industrial i la convivència.
El balanç és desigual pel que fa a l’acció inversora. El sector privat aposta pel futur d’aquestes terres i, a banda de la promoció immobiliària, s’endevina la intenció d’envolar activitats de consum final (comerç, turisme, sanitat, cultura i lleure) i altres pròpies de les indústries creatives i del coneixement. Per contra, en les darreres dècades els pressupostos públics no han tingut en compte els augments residencials i les necessitats sobrevingudes.
L’única infraestructura remarcable ha estat el tram de la C-15 entre Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú; per cert, finançada amb la fórmula reprovable i poc explicada de “peatge a l’ombra”. D’això ja fa 14 anys. D'aleshores ençà, res de nou.
Com s’entén que aquestes dinàmiques de població emergent no tinguin resposta en els comptes de les administracions públiques? No és acceptable que els dèficits exposats no hagin estat atesos pels parlamentaris i decisors, obcecats en la seva missió d’apagafocs i de tot allò que és urgent per damunt d’allò altre que és prioritari.
Un interstici de darrera hora és l’anunci de la consellera del ram en relació amb la línia de ferrocarril orbital en el segment que hauria de connectar el Garraf i l’Alt Penedès amb altres comarques de la demarcació sense passar per Barcelona i generant transicions més fluides. La carpeta és antiga i fins ara no s’ha interpretat la seva peremptorietat.
No és acceptable que els dèficits no hagin estat atesos pels parlamentaris i decisors, obcecats en la seva missió d’apagafocs
També el compromís polític d’envolar un nou hospital a Vilanova i la Geltrú s’ha rebut amb l’aplaudiment unànime d’una ciutadania que coneix com ningú les precarietats assistencials i la situació dels serveis d’urgències. Al Garraf tenim els mateixos centres sanitaris des de fa 50 anys, el mateix temps en què la demografia s’ha triplicat.
Ens va bé com a exemples. El ferrocarril orbital i un nou hospital no són invents galàctics. Són la resposta a unes necessitats en auge i, si més no, declaracions d’intencions per atendre un territori, el del Gran Penedès, que presumeix, però sobretot pateix de resultes dels creixements.