A l’ombra o sense ombra un rellotge de sol no té sentit. És la mateixa propietat recíproca que s’estableix entre el melic metropolità i allò que els urbanites qualifiquen de territori, que no és res més que l’extramurs.
Resulta que al sud de la demarcació de Barcelona, a tocar de les comarques tarragonines, s’hi viu molt bé. Ho revelen els fluxos de migracions que reben el Garraf i l’Alt Penedès; com també el Baix Penedès, que mereix una lectura a banda, potser un altre dia. Des del punt de vista demogràfic, la destinació ha multiplicat l’efecte imant i està més de moda que mai; és més cool, si voleu. Què està passant i per què aquestes comarques han esdevingut les més receptores de nouvinguts?
La zona enamora perquè té la matriu del benestar. Proximitat a la capital i a centres d’interès, clima benigne, mediterraneïtat, serenor social, espais amables, calendari festiu, dinamisme convivial i dotació d’equipaments comercials, culturals i de lleure.
Tot i que el creixement natural és negatiu -es registren més defuncions que no pas naixements- en el període 2000-2024 al Garraf i a l’Alt Penedès, la població ha passat de 178.751 a 276.096 dones i homes; és a dir, un increment global del 54,5%. S’albiren augments successius tant o més verticals, amb els reptes consegüents per part de les municipalitats del tros, a les quals imagino preocupades.
En la comarca més vitivinícola del país, el sector secundari s’atrinxera per resistir els embats de l’activitat residencial
Els boscos fanàtics de grues i una famosa erupció immobiliària suggereixen que el fenomen no té aturador; si més no, en els cinc anys vinents. Aquest onatge s’observa sobretot a Vilanova i la Geltrú i a Sant Pere de Ribes. En aquest darrer municipi avui dia s’està projectant un nou districte urbà, d’aquells que l’excepcional Cela definiria com a barri estadístic; sorprenent.
Cas a part és Sitges, perquè el sòl apte per a l’habitatge ja està gairebé esgotat; així i tot, l’activitat arquitectònica és impactant a l’encara bella Subur. També a l’Alt Penedès es fan notar les turgències d’obra nova i les delacions dels skylines. En la comarca més vitivinícola del país el sector secundari s’atrinxera per resistir els embats de l’activitat residencial, però els creixements poblacionals acabaran per condicionar els landscapes per molt que la planificació territorial -gens consensuada- s’entossudeixi a preservar-los.
Les fesomies dels blocs i els plusos de confort en els catàlegs d’oferta revelen quina és la tipologia dels compradors, amb capacitats adquisitives pròpies de rendes mitjanes i superiors. Això ens convida a afirmar que a la perifèria meridional de Barcelona no s’està gestant un paisatge de dormitori, sinó més aviat una estampa de suites. Els nous residents són exigents pel que fa a les prestacions dels habitacles.
Creixement poblacional i envelliment són les barres paral·leles en què ens hauríem d’exercitar adés i ara
S’hi afegeix un atribut rellevant: són gent gran; bé en el terç final de la seva vida laboral o bé amb el premi de la jubilació a la butxaca. Aquesta observació es corrobora amb una dada abracadabrant: des de l’any 2000 i en el mateix entorn del Garraf i l’Alt Penedès, el segment d’edat de 65 o més anys ha passat de 28.929 a 52.417 persones; és a dir, un increment del 81,2%.
Creixement poblacional i envelliment són les barres paral·leles en què ens hauríem d’exercitar adés i ara. Són símptomes del país, en general. Es fan notar, però i sobretot, en les geografies d’avall, al redós de la suosa epidermis metropolitana. Es troben a faltar directrius i recursos públics per evitar un dòmino de desequilibris socials i econòmics.