“Gestionar el creixement econòmic per evitar el col·lapse” és una de les consignes principals de Joan Mateu, president de la Unió Empresarial de l’Anoia (UEA). En una comarca que ha augmentat un 40% la seva població en els darrers 25 anys, la patronal local viu un “moment dolç” que vol traslladar al teixit productiu del territori. Mateu (Igualada, 1973) és enginyer tècnic en química industrial i CEO de Labin, marca especialitzada i pionera en productes per a la nutrició vegetal destinats al sector agrícola. El seu diagnòstic és, alhora, una crida i un toc d’alerta: “Sense poder fitxar talent, ampliar el sòl industrial i millorar les infraestructures, les empreses i el país no podran sostenir el creixement”.
Ser una comarca sense cap estació de Rodalies els ha evitat, almenys, el col·lapse ferroviari viscut fa unes setmanes...
Sempre pot trobar-se el costat positiu de tot, és clar (riu). Si falla una infraestructura que no tenim, és evident que ho patim menys, tot i que el caos de Renfe ens ha afectat de manera indirecta perquè 16.000 persones de l’Anoia es desplacen a treballar fora cada dia. Els Ferrocarrils de la Generalitat solucionen molt bé la mobilitat entre els pobles com Capellades, La Pobla de Claramunt, Vallbona o Vilanova del Camí, però el trajecte entre Igualada i Barcelona segueix durant una hora i mitja. Això no és viable. Depenem molt de les carreteres i l’A-2 està sobrepassant la seva capacitat, tant per absorbir l’increment de població com de transport de mercaderies. Cap país econòmicament fort té una mala xarxa de trens. El problema de Rodalies s’arrossega per la manca d’inversió i per no existir cap pla B.
L’anomenat Eix Transversal Ferroviari —projectat per enllaçar Lleida i Girona a través de l’alta velocitat, tot passant per Igualada— pot ser aquesta alternativa desitjada?
Aquest és el pla B necessari i la nostra principal reclamació. Es tracta d’un projecte sense oposició i tots els actors polítics, sindicals i patronals hi estem d’acord. Serà la manera de descongestionar els territoris, i més tenint en compte que quan sigui una realitat el corredor mediterrani, les vies que discorren pel litoral estaran saturades. Som conscients que les inversions ferroviàries són grans i lentes, però ha mancat atreviment en els diferents governs per tirar endavant l’Eix de manera més ràpida. Sempre hi ha iniciatives immediates que llueixen més i passen per davant.
Volen fer pressió perquè el primer tram a construir-se sigui el de Cervera-Igualada-Martorell...
Esperem que sigui així. En aquest sector hi ha molts terrenys ja expropiats perquè el projecte es va engegar fa més de vint anys. És on més es necessita i on existeix un consens més ampli per impulsar-lo.
Han fet càlculs sobre l’impacte que tindrà l’Eix en l’economia de la comarca?
No hem fet números exactes encara, però sabem que si es planteja únicament com un tren de passatgers, no tenim prou població per aconseguir que sigui rendible. Pel que fa a mercaderies, sí, perquè hi ha molt tràfic procedent d’Espanya cap a Europa que passaria per aquestes vies i també cap al ramal que connectarà amb el Port de Barcelona. Si no es duu a terme, col·lapsarem.
“La futura terminal privada de mercaderies a Calaf reduirà 96.000 tones anuals de CO₂ i les autopistes s’evitaran el pas de 100 camions diaris”
Durant aquest 2026 s’ha d’enllestir la nova terminal ferroviària privada a Calaf que connectarà un centre logístic de flotes de vehicles amb la xarxa general gestionada per Adif. Què representarà pel sector productiu de la zona?
Es tracta de la primera infraestructura ferroviària de caràcter privat que es fa al país en els darrers 30 anys i n’estem molt satisfets. Precisament per ser privada tinc la certesa que funcionarà bé. Els promotors [el grup Transoci-Áreas] han sigut valents en un sector de l’automoció que avui dia té el seu futur una mica en entredit. No volen que sigui un baixador només per a ells, sinó que l’obriran a la comarca. La previsió és crear un "port sec" on les empreses puguin portar els seus contenidors, carregar-los al tren i d’aquí enviar les flotes de vehicles i altres mercaderies cap a Barcelona, el Port de Tarragona o cap a Europa. A banda de l’estalvi en costos de logística, s’estima que es reduiran gairebé 96.000 tones anuals d’emissions de CO₂ i les autopistes s’alliberaran del pas de 100 camions diaris. L’empresa en qüestió, a més, podrà créixer i s’assegura el futur del centenar de persones que treballen a la campa de Calaf.
L’Institut Català de Finances hi ha tingut un paper important amb una aportació de 9,6 milions d’euros. Fins a quin punt és un instrument realment efectiu per aquest tipus de projectes?
Cal no perdre de vista que es tracta d’un crèdit, no pas d’una subvenció. Més enllà del mèrit dels empresaris que s’arrisquen a tirar endavant desenvolupaments com aquest, finançar-los no és senzill i trobar crèdit per gairebé deu milions, encara menys. L’ICF fa molt bé d’apostar per projectes de país, i el què es farà al polígon industrial de les Garrigues de Calaf ho és clarament.
Un dels objectius de la Unió Empresarial és aconseguir més sòl industrial de gran format a l’Anoia. Per què consideren necessari tendir cap aquest model?
Cal més sòl de gran format, i amb urgència. Fa anys, la nostra demanda era de 600 hectàrees i el PDUAECO (Pla Director Urbanístic de l’Activitat Econòmica de la Conca d’Òdena) ja aprovat preveu 200 hectàrees de nous polígons industrials. Només falta que es faci realitat d’una vegada. Si abans preteníem captar inversions de fora, ara la cosa s’ha agreujat perquè les empreses del territori que funcionen bé i volen créixer, no hi caben. Necessiten més espai. O construïm aquests polígons o hauran de marxar de la comarca, amb la pèrdua de llocs de treball que això implicaria.
“O construïm els polígons previstos al Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena o moltes empreses que volen créixer hauran de marxar de la comarca”
La comarca corre el risc de perdre part d’aquesta indústria si no es completa el PDUAECO?
N’estic convençut. Hi ha tres empreses al polígon industrial d’Igualada, per exemple, que estan avaluant traslladar-se per tal d’ampliar l’activitat i les instal·lacions. Si no poden fer-ho a prop, estaran obligades a marxar a Cervera, Manresa o cap al Pirineu. I poden donar-se més casos.
A hores d’ara, el Pla està impugnat davant el TSJC per un grup d’entitats que denuncien la manca d’informes ambientals o de carreteres. També qüestionen com l’últim sector —que preveu una única parcel·la de 19 hectàrees per activitats econòmiques de gran format— s’està tramitant abans que la resta, incomplint la normativa...
No soc jurista, però des de la UEA hem seguit tot el procés i creiem que s’ha gestionat bé. La tramitació ha durat deu anys i d’informes econòmics i mediambientals se n’han fet moltíssims. Les zones definides com a industrials compleixen tots els requisits. Els sectors tres i quatre els està desenvolupant la iniciativa privada i tiren endavant. De fet, molt aviat veurem les excavadores per construir les naus. Els dos primers sectors els gestiona l’Incasòl i aquí és on s’ha encallat el projecte per problemes tècnics i burocràtics. Ens hem reunit amb alcaldes dels municipis afectats, de colors polítics diferents, i anem tots a l’una perquè s’avanci al més aviat possible. Necessitem que l’Incasòl es posi les piles, però no temem una paràlisi perquè el Pla està aprovat i aquest recurs no l’ha frenat pas.
El pes del sector industrial a l’Anoia representa gairebé un 33% del valor afegit brut (VAB), quan a Catalunya la mitjana se situa en el 19%. La comarca ha de seguir apostant per aquest tipus d’activitat o li convé la diversificació?
A mi m’etiqueten d’industrialista, i en faré gala. Aquí tenim una gran tradició de firmes implantades fa més de 300 anys com la paperera Vilaseca; la casa de seguretat i caixes fortes Arcas Ollé, que n’ha complert 180; una de les seus de Miquel i Costas, també dedicada al paper amb 145 anys al darrere, empreses tèxtils com Punto Blanco, el ram del cuir i la pell... I darrerament s’ha ampliat el ventall amb el sector agroalimentari, químic, del metall o el logístic. Tot això fa que puguem capejar millor les crisis i no jugar-ho tot a una carta. La indústria genera valor, crea riquesa i molts llocs de treball de diversos perfils: des de peons sense formació fins a doctors o especialistes en tecnologies de la informació i comunicació (TIC). També atrau els serveis, ja que, al seu voltant, s’aglutinen gestories, tallers de manteniment, serveis laborals externs... Tot plegat genera equilibri. Diversos estudis assenyalen que als territoris altament industrialitzats el nivell de vida és superior i els índexs de desigualtat són menors.
La indústria de l’última milla i els magatzems urbans intel·ligents estan en puixança a les zones amb una forta implantació logística. A l’Anoia li interessa atraure aquest sector?
Hi ha un debat amb veus que no són partidàries d’omplir massa el territori d’empreses d’aquest tipus que ocupen molts metres quadrats, però donen feina a poca gent. L’ideal és disposar de polígons mixtos perquè necessitem la logística a la vora. Quan una empresa amb metres quadrats de fàbrica i amb superfície dedicada a magatzem necessita créixer, externalitza aquest últim servei i l’espai que ha guanyat l’afegeix a la producció. Creiem que ha d’haver-hi un equilibri. Una altra qüestió seria analitzar el tipus de contractes laborals que generen l’última milla i la distribució de compres per internet. Aquí hi ha molta feina a fer.
“Per què a Catalunya el 95% de les empreses són pimes o micropimes i els costa tant fer el salt a ser una gran empresa? La resposta està en l’alta càrrega burocràtica i impositiva”
La pressió normativa, burocràtica i fiscal és una font de queixes recurrent per part del conjunt de les patronals en els darrers temps. La consideren un ofec per a les empreses?
És un problema de país, i diria que de Catalunya més que de la resta de l’Estat, encara que no agradi sentir-ho. Per què hi ha tantes empreses que marxen cap a l’Aragó, sinó? La pressió fiscal brutal fa que t’ho pensis dues vegades. Preguntem-nos per què a Catalunya el 95% de les empreses són pimes i micropimes i els costa tant fer el salt a ser una gran empresa. La resposta està en l’alta càrrega burocràtica i impositiva.
Aquest camí es revertirà en algun moment?
Voldria dir que sí, però crec que no. Quan el president Illa va encetar el seu mandat, va prometre que no apujaria els impostos. Ja no li vam demanar ni que els abaixés, i no ho ha complert. Només cal veure-ho en les taxes turístiques de pernoctació, els gravàmens en la compra de pisos... Soc pessimista ara i en un futur. No es tracta de quin partit governi, sinó de retocar el model de funcionament de les administracions públiques. És un problema estructural.
A escala local, fa pocs mesos van signar un acord per rebaixar la Taxa de Residus Comercials a la ciutat d’Igualada.
Igualada té la particularitat de tenir industries dins el nucli antic i s’hi generava un problema en el qual vam intercedir i buscar fórmules per implantar un sistema equitatiu sota la premissa de “qui contamina, paga”. S’ha acordat un sistema tarifari amb una part fixa i una altra variable que s’anirà incrementant en els anys vinents a mesura que disposem de millors dades. Ara mateix encara estem al 20% o 30% del camí, però cada cop tendirà a ser més just per a aquelles empreses i negocis que fan bona feina reciclant, enfront dels que més brutícia generen.
“A l’Anoia freguem el 10% d’atur, el més alt de tota la província, però moltes empreses no poden créixer perquè no troben personal”
Com afecta l’Anoia la dificultat cada cop més gran, segons l’empresariat, per trobar talent i gent disposada a treballar?
Això és una realitat i contrasta, paradoxalment, amb l’índex d’atur. A la comarca freguem el 10%, el més alt de tota la demarcació de Barcelona. Hi ha moltes empreses que avui no creixen perquè no troben personal, i això passa en diversos sectors. L’altre dia parlava amb un pastisser que vol obrir una segona botiga, però no té gent per posar darrere el taulell perquè s’ha de treballar els caps de setmana. A Igualada hi ha un campus de la Universitat de Lleida amb més de mil estudiants i això genera talent; en canvi, a la formació professional hem detectat un desajust en l’àmbit formatiu, ja que molts estudis no responen a allò que les empreses del territori busquen. Ens falten mecànics, soldadors, tècnics, químics, i els graus que es creen són d’estètica o de discjòquei... S’està dissenyant l'FP posant el focus en les coses que agradin als alumnes i no pas en estudis que després et puguin assegurar un lloc de treball.
L’Escola d’oficis de l’Anoia que ha promogut la seva patronal apuntaria en aquest sentit...
Com acostuma a passar en aquest país d’emprenedors, quan l’administració no fa una cosa, la fem nosaltres. Ja hem realitzat cursos d’electricitat i mecànica, per exemple, a diverses de les nostres empreses associades i usant la seva maquinària. Hem inserit al mercat laboral dotze aturats de llarga durada i que estaven en risc d’exclusió. Volem dedicar-hi més recursos perquè veiem que funciona. Oferirem formació de diferents oficis, de manera rotatòria fins que tinguem les places cobertes.
Ha de ser l’empresa qui faci aquesta tasca?
Els empresaris s’arremangaran. És més, estan esperant que els hi demanem. És molt frustrant tenir comandes i no poder vendre per manca de personal... és l’antiempresa. Estaríem encantats que des d’Ensenyament ens demanessin opinió sobre els cursos que fan falta i com enfocar els temaris perquè el món evoluciona i, de vegades, s’estan estudiant coses obsoletes.
“Existeix un desajust en l’àmbit formatiu. A la comarca ens falten mecànics, soldadors o químics i Ensenyament crea graus d’FP d’estètica o de discjòquei”
Llavors, falla la comunicació entre patronal i administració?
Una cosa és que t’escoltin i l’altra és que et facin cas. Hem demanat l’ampliació de l’Institut Milà i Fontanals, a Igualada, cosa que encara està pendent. També hem reclamat cicles formatius de manteniment industrial i graus d’enginyeria mecatrònica, uns estudis on sempre hi haurà sortides laborals, però de moment ens han posat un cicle de grau mitjà en vídeo, discjòquei i so. No sé si hi ha discoteques i sales de festes a l’Anoia com per donar feina a tanta gent... Des de la Fundació de la UEA i l’Escola d’Oficis fem visites a les escoles per explicar-los la realitat industrial del territori als alumnes i fins i tot als mestres, que generalment no coneixen els diferents llocs de feina que hi ha en una empresa o en una fàbrica. Avui dia, al tèxtil, els operaris estan darrere d’una pantalla i les màquines van soles. Hem de trencar falsos mites i despertar vocacions. Mai tindràs vocació d’una professió que no saps que existeix.