El primer alcalde democràtic d’Ascó, Joan Carranza, fou un infatigable lluitador contra les centrals nuclears. Des de la central d’Ascó van donar la consigna que tots els treballadors havien d’empadronar-se al poble i el 1983 triomfà una candidatura pronuclear. A partir d’aleshores, s’inicià un procés de dopatge de la població del municipi i, en centres concèntrics cada vegada més amplis i difusos, de les comarques que envolten els dos conjunts nuclears de Catalunya, a Ascó i a Vandellòs. La teranyina nuclear.
Perdent població malgrat tots els avantatges municipals
El 1980, Ascó havia guanyat vora 400 habitants i arribava un altre cop als 2.000. S’estima que ara uns 200 habitants treballen de forma directa o indirecta per a les centrals nuclears. Els recursos derivats de la implantació nuclear —IBI, IAE, l’aportació d’ENRESA, ens públic per gestionar els residus nuclears— proporcionen el 70% dels ingressos municipals.
Es tracta d’uns ingressos tan extraordinaris per la dimensió del municipi que permeten una gran quantitat de prestacions directes i de serveis col·lectius, molt per damunt del que correspondria a una població d’aquestes dimensions i en una zona tradicionalment deprimida com les Terres de l’Ebre. Estem parlant de poliesportius, piscina coberta amb spa, centre cívic, sala de ball... L’ajuntament també dona un xec d’uns 1.000 euros anuals per fer compres als comerços del poble. I subvenciona fins a 50.000 euros per adquirir un habitatge i de fins a 18.000 per reformar-ne.
El 1980, Ascó havia guanyat vora 400 habitants i arribava un altre cop als 2.000. S’estima que ara uns 200 habitants treballen de forma directa o indirecta per a les centrals nuclears
En el seu dia, els governs Pujol van prioritzar la millora de les carreteres de les comarques de l’Ebre i contigües perquè calien vies eficients en cas d’evacuació. Ara mateix, les subvencions derivades de les nuclears per instal·lar plaques fotovoltaiques i aerotèrmia als edificis particulars de la zona generen la plena ocupació de lampistes i instal·ladors. El dopatge s’estén per tot arreu. A Ascó, malgrat tot això, el 1990 la població tornà a recular i ara es manté estable al voltant dels 1.600 habitants. Una estabilitat amb respiració assistida.
En l’endemig, també, Ascó va veure l’accident i el tancament de la propera Vandellòs I. Amb tot i això, i malgrat que el Parlament de Catalunya havia rebutjat l’eventualitat que s’instal·lés el cementiri nuclear espanyol al territori, l’Ajuntament d’Ascó va presentar el 2010 la seva candidatura per acollir-lo. Finalment, el govern espanyol es decidí per l’ampliació de l’únic cementiri ja existent a Espanya, a El Cabril (Còrdova). L’oposició local i la confrontació política a Espanya han impedit de materialitzar la proposta.
Els limitats resultats del suport a les iniciatives econòmiques locals
Entre els recursos generats per la producció, evacuació i els residus, trobem des del 2020 el Fons de Transició Nuclear. Aquest fons es finança amb l’impost ambiental que establí la Generalitat. És un d’aquests impostos específics de Catalunya creats per la manca d’un finançament autonòmic adequat i que tant molesten a la gran patronal i a la dreta més dura. El Fons reparteix anualment entre 75 i 90 milions d'euros als municipis de la zona per impulsar projectes econòmics en la perspectiva de la desnuclearització.
Per ara són unes iniciatives per fomentar activitats econòmiques alternatives i que ajudin a pal·liar un eventual tancament de les centrals nuclears. Des d’Acció es parlava de la creació fins ara de 250 llocs de treball. Un èxit perfectament descriptible. En contrapartida, un informe recent calcula que el tancament de les centrals generarà la pèrdua de 10.500 llocs de treball, 3.000 dels quals serien directes.
Els residus nuclears com a oportunitat
En aquest context, no és estrany que la majoria de la població d’aquestes comarques ni es cregui gaire que les centrals nuclears hagin de tancar ni ho consideri convenient. De fet, a propòsit dels residus, ara cada central —que ja no els pot exportar a França— manté els seus propis residus en les piscines que hi ha a les instal·lacions, pensades com a dipòsit inicial i transitori. Tot fa pensar que, finalment, aquests dipòsits provisionals es transformaran en instal·lacions permanents i cada central emmagatzemarà per sempre els residus generats en les darreres dècades.
A banda dels eventuals impostos ambientals que emmagatzemar aquests residus pugui comportar, no estaria de més que es promogués la recerca per veure com s’aconsegueix accelerar la disminució del potencial radioactiu. Pensem que en el cas dels residus d’alta activitat, els que provenen del tractament i el condicionament del combustible gastat, el potencial radioactiu s’estima en milers d’anys. Una amenaça potencial permanent. I més si amb aquestes bombes que diuen que disposen els Estats Units es pot arribar a destruir qualsevol instal·lació per protegida que estigui, fins i tot profundament soterrada.
La Ribera d’Ebre ha estat sempre un territori bàsicament agrícola, on la presència del riu s’ha vist, des dels temps de Carles III, com una oportunitat per a determinades activitats que requerien aigua abundant. Tanmateix, sempre s’ha tractat d’energia o d’indústria bàsica, molt intensiva en capital i que genera poca força tractora en l’entorn immediat. A Flix, l’altre gran nucli industrial —electroquímic, també amb importants hipoteques derivades de l’acumulació de residus—, el progressiu desmantellament de les instal·lacions ha anat acompanyat d’una pèrdua d’una tercera part de la població del 1990 ençà. A Flix, almenys, han creat un parc solar fotovoltaic —que s’amplià el 2008 per esdevenir el més gran de Catalunya— i hi ha sobre la taula algun altre projecte de dimensions importants.
A Flix, l’altre gran nucli industrial, el progressiu desmantellament de les instal·lacions ha anat acompanyat d’una pèrdua d’una tercera part de la població del 1990 ençà
De fet, les grans línies d’evacuació de l’energia generada per les centrals nuclears —i que durant molts anys van generar problemes per deficiències en el cablejat, tot i els tallafocs sobre els quals s’assentaven— haurien de poder reutilitzar-se per transportar també electricitat renovable, ja vingui de les mateixes comarques de l’Ebre o de l’Aragó.
A la comarca de la Ribera d’Ebre, l’evolució de la població ha estat condicionada per l’evolució d’aquestes dues poblacions industrialitzades, amb un màxim de 25.000 habitants el 1981 fins a estabilitzar-se als voltants dels 22.000 els darrers 30 anys.
L’experiència de Vandellòs I i de l’electroquímica de Flix
Tot i que no són estrictament comparables, hem vist que el tancament de Vandellòs I per accident i el progressiu desmantellament de l’electroquímica de Flix no han generat un daltabaix desmesurat en el territori. En el cas de Vandellòs, a l’extrem sud de la comarca del Baix Camp, el dinamisme econòmic —sobretot turístic i constructiu— va fer que l’impacte sociolaboral fos acotat. El caràcter costaner de la comarca ha afavorit les grans implantacions de serveis turístics, l’accés immediat a la xarxa bàsica d’autopistes i la disponibilitat de terrenys plans adequats per a noves implantacions industrials. Ara mateix, hi ha en cartera l’arribada a Mont-roig del Camp de la coreana Lotte Energy Materials, dedicada a la fabricació de làmines de coure —elecfoil—, component essencial per a la fabricació de bateries elèctriques i que podria generar fins a 200 llocs de treball directes en la primera de les tres fases inicialment previstes. El president Illa ha assegurat recentment des de Seül que les protestes dels ecologistes no pertorbaran la implantació. I és que tot no es pot tenir.
En el cas de Vandellòs, a l’extrem sud de la comarca del Baix Camp, el dinamisme econòmic —sobretot turístic i constructiu— va fer que l’impacte sociolaboral fos acotat
Aquests darrers dies, arran d'una reunió sorpresa entre el president espanyol i Salvador Illa enmig de l'escàndol Cerdán, ha transcendit que Espanya ha presentat la candidatura de Móra la Nova per a una de les quatre gigafactories d'intel·ligència artificial (IA) que promou la UE dins l'estratègia de la Comissió perquè Europa esdevingui un líder en IA. Telefònica en seria un dels promotors principals. No ens estendrem ara sobre les limitacions i els efectes no desitjats d'aquests grans projectes caiguts del cel i aliens a la dinàmica local. Però és evident que, si s'arriba a tirar endavant, comportaria una alternativa molt potent per compensar en la dinàmica general de la Ribera i les comarques de la zona el tancament de les centrals nuclears.
Una teranyina amb data de caducitat
Com a qualsevol teranyina, de la nuclear és difícil de desfer-se’n. Si hem enfocat la situació sobretot en el cas d’Ascó és precisament perquè és allà on la teranyina és més densa i les preses més febles. Hem parlat de l’impacte del tancament de Vandellòs I i de l’electroquímica de Flix. També ho podríem fer del tancament i reconversió d’indústria pesant i obsoleta que hi hagué a tants llocs durant els anys 80 i 90, des de les drassanes a la siderúrgia. En molts casos, del País Basc a Liverpool passant per Lilla, han calgut dècades d’esforços públics i privats per revertir la situació i trobar noves vies de creixement i de prosperitat. En d’altres, la feblesa de la regió —en termes de població, posició geoestratègica, de tradició emprenedora...— ha portat un declivi del qual encara no s’han recuperat. En el nostre cas, les Terres de l’Ebre i la comarca de la Ribera són uns territoris on aquestes febleses són prou conegudes, però també ara tenim una experiència i hi ha unes oportunitats immaterials que fa unes dècades no existien.
Hem apuntat alguns camins amb diferent potencial per afrontar l’inevitable, més aviat que tard, tancament nuclear: des de l’especialització energètica en renovables fins a l’aprofitament de la infraestructura de transport elèctric existent, passant per vetllar per la seguretat dels residus nuclears i l’eventual acceleració per disminuir-ne la radioactivitat. A més, és clar, de noves iniciatives vinculades a l’explotació curosa d’un territori encara molt verge i d’una agricultura i indústria agroalimentària de qualitat. Fem el que fem, caldrà fer-ho de forma més decidida que fins ara, amb els recursos adients i emprats de forma eficient i amb la màxima complicitat i participació dels qui hi viuen.