El sector privat a Catalunya funciona bé. La prova la tenim en el fet que el país contribueix, amb una diferència neta anual de 22.000 milions d'euros al finançament de la resta d'Espanya. Aquest dèficit fiscal és comparable a la contribució neta d'Alemanya amb la resta de la Unió Europea, d'uns 25.600 milions, i molt superior a l'aportació francesa, d'uns 12.400 milions, tenint en compte les dades del 2021.
Tanmateix, el sector públic català ja no funciona tan bé. Sobretot si el comparem amb els estàndards d'alguns països europeus. Aquesta situació és conseqüència del problema d'infrafinançament derivat del dèficit fiscal que patim. Però també és producte del sistema competencial, on totes les decisions rellevants, incloent-hi les que afecten les infraestructures clau, com ara els trens o els aeroports, han de passar per Madrid. A tot plegat, cal afegir-hi el contagi, cada dia més prominent, d'alguns hàbits poc eficients, i menys transparents, propis de la resta de l'Estat.
Tot i que no hi ha un remei únic per aquestes qüestions, sí que hi ha tres mesures que ens podrien acostar a una manera de fer més anglosaxona i que es podrien aplicar demà mateix. Amb tot, evidentment, aquestes propostes que ara citaré no resolen el dèficit fiscal, que només té una solució òptima. Ara bé, la bona notícia és que dur-les a terme depèn exclusivament del nostre govern i del nostre parlament autonòmics. Per tant, no tenim excuses. I aplicar-les, ben segur, ajudarà a dissenyar un sector públic i mediàtic més competitiu i transparent, tot equiparant-lo en eficiència a moltes indústries del sector privat.
Hi ha tres mesures que ens podrien acostar a una manera de fer més anglosaxona i que es podrien aplicar demà mateix
Detallo primer les tres propostes i després les analitzem de manera individual. La primera és establir una llei electoral pròpia que promogui la meritocràcia entre la classe política catalana. La segona és dotar-nos d'un règim funcionarial que permeti una major entrada de professionals del sector privat al sector públic i a l'inrevés. La tercera consisteix a garantir-nos uns mitjans de comunicació que no depenguin de les subvencions públiques i que, per tant, siguin independents de les administracions, potenciant d'aquesta manera la seva capacitat crítica amb les males praxis governamentals.
Comencem per la llei electoral. Catalunya és l'únic territori de l'Estat espanyol que no disposa d'una llei electoral pròpia. I es fa palès que no podem desaprofitar aquesta eina per millorar la qualitat política del país i aproximar-lo a la realitat de les democràcies més madures. Una llei electoral catalana hauria de presentar un model mixt, que combini elements del sistema electoral proporcional, com el que ara tenim, amb elements del sistema majoritari, propi dels sistemes vigents a Alemanya, Escòcia i altres països. Aquest sistema majoritari, tan desconegut a casa nostra, garanteix que una part important dels diputats del Parlament de Catalunya no siguin escollits en funció de la jerarquia present a la llista electoral del partit, que massa vegades es basa en una relació de fidelitat al líder de la formació, sinó en els vots aconseguits a cada subdivisió del territori. Així, per exemple, si una subdivisió és equivalent a una comarca o al districte d'una ciutat, la dinàmica del sistema obligarà el candidat a demostrar iniciativa pròpia, ambició, visió de futur i el força a assumir riscos, si és que desitja ser el més votat al seu territori i, per tant, ser escollit diputat.
Aquest sistema també tindria una altra conseqüència valuosa. Una vegada elegit, el diputat es deu als votants de la comarca o districte, i no pas al seu partit. És a dir, el diputat ha de fer bé la feina i defensar els interessos del seu territori, si no vol perdre les següents eleccions el candidat i el seu partit. Això vol dir que, en cas necessari, el diputat s'haurà d'encarar amb el seu líder si aquest, per exemple, proposa mesures que van en contra dels interessos del seu territori.
La llibertat dels diputats a poder revelar-se en contra del seu líder pel bé del partit i del territori, afegeix molta pressió al líder que tractarà de cercar el consens per evitar les decisions estratègiques errònies. Aquesta mena d'equilibris són una pràctica habitual al Regne Unit i de vegades tenen efectes impactants com, per exemple, quan els diputats conservadors van forçar la dimissió del seu primer ministre, Boris Johnson, ara fa poc més d'un any, per tot un seguit de controvèrsies que molts dels seus diputats van considerar que podrien complicar la seva reelecció en territoris rellevants a les eleccions.
La llibertat dels diputats a poder revelar-se en contra del seu líder pel bé del partit i del territori, afegeix molta pressió al líder
La segona eina consisteix a potenciar una major meritocràcia al sector públic. I aquesta fita es podria aconseguir amb una reforma del sistema d'oposicions a funcionari. Molta gent no sap que a la majoria dels països més avançats no calen oposicions per optar a una posició de funcionari. Al Regne Unit, per exemple, quan el civil service, és a dir, el cos de funcionaris del govern, ha de contractar gent, posa un anunci als mitjans i permet que qualsevol persona s'hi pugui presentar sense haver de fer oposicions. Conec molta gent del sector privat que ha fet el salt al sector públic i viceversa. Aquesta pràctica s'estén a organismes de la importància del Banc d'Anglaterra o a altres reguladors essencials i agències públiques. La reforma, per tant, permetrà a Catalunya un flux constant de coneixements i pràctiques del sector privat al públic, i en direcció oposada.
La tercera mesura rau a aconseguir uns mitjans que siguin independents dels poders públics. És a dir, intentar bastir un "tercer poder", un requisit que hauria de ser fonamental per a qualsevol democràcia, però que és ben magre en molts països, com ara el nostre. Tanmateix, és un factor clau a les societats anglosaxones. Així, malgrat que al Regne Unit la BBC és finançada exclusivament per diners públics, com passa en gran part a Catalunya amb els mitjans de la CCMA, hi ha una diferència cabdal entre els dos models. Al món anglosaxó, la BBC rep aquest finançament mitjançant un impost directe que no passa pel govern. Al Regne Unit, cada llar que disposa de televisió paga una llicència, la TV licence, que va directament a les arques de la BBC sense passar pels òrgans de poder.
A la majoria dels països més avançats no calen oposicions per optar a una posició de funcionari
Aquesta recaptació directa permet a la cadena la llibertat de poder criticar obertament al govern o al parlament, si ho veu necessari i convenient. D'altra banda, si a la mesura hi afegim que el govern britànic no té per costum subvencionar cap mitjà privat, el contrast amb el model de subvencions sistemàtiques a alguns mitjans que tenim a Catalunya queda explícit. Sobre aquest tema, un polític escocès una vegada em va dir: "si un mitjà no pot viure de la seva activitat, és millor que tanqui. Ja en sortirà un altre de més capacitat i competitiu". En conseqüència, cada mitjà britànic, tot i sentir-se més proper a una opció política o altra, no té cap problema a l'hora de criticar aquesta opció quan cal. Potser només cabria a Catalunya una excepció permetent la subvenció de mitjans en català i occità per raons òbvies.
En definitiva, les mesures que aquí s'enumeren, tot i que ens puguin semblar d'aplicació impossible, en realitat només requereixen voluntat política. Totes elles podrien ser executades demà mateix pel govern de la Generalitat o aprovades a l'instant pel Parlament de Catalunya. Res els ho impedeix. Perquè, com ja s'ha dit, és viable portar-les a terme en l'actual marc competencial.
Al Regne Unit, cada llar que disposa de televisió paga una llicència, la 'TV licence', que va directament a les arques de la BBC sense passar pels òrgans de poder
Els catalans tenim a les nostres mans, per tant, la capacitat efectiva i l'oportunitat decisiva de provocar un canvi qualitatiu molt beneficiós pel país i per al benestar de les futures generacions, adoptant els aspectes més positius del model anglosaxó tot equiparant la manera de fer del sector públic a la del sector privat. Si efectivament es volen millorar les coses tot millorant la cultura política, funcionarial i mediàtica, no hi ha cap excusa per no fer-ho.