La veritat és que el primer cop que vaig haver de viatjar a la ciutat de Kuala Lumpur -ja fa uns quants decennis- gairebé no sabia situar-la al mapa. L’única referència que havia llegit, i vist per la televisió, eren les aventures de Sandokan, protagonista dels llibres d’Emilio Salgari. Aquest personatge adoptava el sobrenom de “El tigre de Malàisia”. I és que la península Malaia (també coneguda com a península de Malaca) estava plena de tigres. De fet, encara n’hi ha molts. A l’hotel Rafels de Singapur -que fins a l’any 1965 va formar part de Malàisia- consta que als anys 1920 hi va entrar un tigre que va causar un gran enrenou.
A l’època, l’única possibilitat de viatjar des d’Europa a Kuala Lumpur era, pràcticament, via Londres. Un viatge llarg. La ciutat estava en plena ebullició i transformació. El país creixia a un ritme del 7% anual. Es palpava que la seva població abandonava ràpidament la gana i la cultura plenament rural en favor d’una ràpida industrialització. La capital formava part del típic caos urbà oriental, on la millor possibilitat de menjar era en les parades dels carrers, on es preparava una cuina simple, però d’un gran atractiu per aquells que pensem que l’asèpsia no ha de constituir el pal de paller de la gastronomia.
El territori del que avui és Malàisia havia estat poblat per personal que s’intercanviava de forma continuada amb Filipines, Tailàndia, Indonèsia, etc. És a dir, aquells pobladors de la zona que, si no m’erro, formen part, en bona part, de la mateixa raça. A partir del segle XV, i a causa de la influència de l’Islam, el territori va organitzar-se en forma de sultanats -encara que els àrabs hi havien estat ja des del segle X-. Eren, però, unitats disperses sense cap mena de federalisme ni cap altra organització que la impulsada pel territori, una península que els aïllava de la resta del continent mitjançant l’istme de Kra, que és territori majoritàriament tailandès.
El territori del que avui és Malàisia havia estat poblat per personal que s’intercanviava de forma continuada amb Filipines, Tailàndia, Indonèsia, etc
A finals del segle XVIII s’hi van establir els britànics mitjançant la Companyia Britànica de les Índies Orientals -que, tot sigui dit de passada, hauria de constituir un clar exemple del que significa la col·laboració públic-privada de la que, vàcuament, s’emplenen la boca els nostres polítics-. Abans hi havien arribat els portuguesos -que van controlar l’estret de Malaca els segles XVI i XVII, i també els holandesos que, al seu temps, van foragitar els portuguesos. El cas és que britànics i holandesos van establir un pacte. Uns es van quedar a la península de Malàisia i els altres el que ara és Indonèsia. I com que, al bell mig, quedava l'illa de Borneo, per això actualment la meitat de l’illa pertany a Malàisia i l’altra meitat a Indonèsia.
Els britànics van organitzar Malàisia sobre el sistema de sultanats i territoris que ja existien: en total uns catorze mini estats. Fins que va arribar la independència l’any 1957. Els britànics hi van deixar una bona herència: un sistema monàrquic parlamentari i la common law com a sistema de dret bàsic. El cap de l’estat canvia cada cinc anys i és un dels sultans d’un dels estats. Ho fan de manera rotatòria. Aquest rei no té poder, esclar. El parlament està format per una cambra baixa i un senat- s’elegeix cada quatre anys seguin el model occidental-. Fins a la data, el sistema polític ha estat útil i funciona segons les lleis. Els locals consideren els britànics com uns grans amics amb els quals, sovint, hi compten. No cal dir que Malàisia forma part de la Commonwealth.
La població està conformada per tres grans grups. Els originals del territori són els malais que, com he comentat, són de la mateixa raça que els filipins i indonesis. Tenen reservat per llei els càrrecs públics i els llocs de funcionariat principals. Aquest fet ha estat criticat llargament.
Els malais de raça xinesa acostumen a ocupar l’estatus d’emprenedors
L’origen d’aquesta discriminació està en la protecció de la identitat del país. Perquè hi ha altres dues grans comunitats que han immigrat els darrers decennis en quantitats enormes. Els malais de raça xinesa acostumen a ocupar l’estatus d’emprenedors. La majoria de petits i mitjans negocis són creats i gestionats per ciutadans d’aquest origen ètnic. L’altre gran grup el conformen els malais de raça tàmil -provinents de l’Índia-. Aquest ocupen els llocs de treball professionals: metges, enginyers, advocats, etc. La combinació racial i el repartiment del treball ha estat eficaç: administració malaia, emprenedoria xinesa, professionalitat índia. Què més es pot demanar?
Fins a l’arribada de l’economia industrial, els recursos naturals constituïen el primer recurs important de generació de riquesa. Parlo de la mineria del níquel i de les plantacions de cautxú. En aquest darrer cas, el cautxú, els britànics van ser els que van veure que aquest producte tenia un gran futur. Va ser així que van desplaçar -amb el consegüent empobriment per aquella zona- l’economia de la regió de Manaus, al Brasil -veure Des de Manaus: una taca al pulmó-. De tal manera que Malàisia va esdevenir la primera productora mundial de cautxú. La veritat és que veure les enormes plantacions d’aquest arbre, causa una gran impressió. La productivitat és molt alta. Per formació -antiga colònia britànica-, i perquè la jungla és ferotge, tot hi creix a gran velocitat.
Animals salvatges arreu: tigres, serps, insectes d’unes dimensions que causen feredat i amb els que sovint hi topes... Ara bé, arribats a la dècada dels 1970, Malàisia va pujar al tren de la industrialització i, juntament amb Tailàndia i Indonèsia van ampliar el grup dels coneguts com quatre tigres asiàtics (Singapur, Corea del Sud, Taiwan i Hong Kong). És en aquella regió on, de fet, s’ha fonamentat el que coneixem com a globalització, i que no és res més que el fet que uns quants, molts, milions de persones han abandonat la gana secular en adoptar formes occidentals. Tenen una renda per càpita de 12.000 dòlars (recordin que a Rússia és de 14.000 dòlars).
El país, com dic, va tirant bé. L’Estat és confessional musulmà. Però la llibertat religiosa és total i, a la majoria de sultanats, hom no sap quina és la religió dominant. Hi ha esglésies catòliques -recorden el pas dels jesuïtes-, esglésies protestants, temples budistes i mesquites. Darrerament, però, els seguidors de l’Islam s’han radicalitzat i mostren la intolerància que els caracteritza. Seria una llàstima que es trenqués una convivència que ha subsistit al llarg dels segles. I que, juntament amb l’adopció productiva occidental, ha donat uns nivells de benestar envejables a la zona.