Ara que la tornada a l'escola és a la cantonada, és un bon moment per reflexionar sobre com els nostres sistemes educatiu i econòmic podrien enfortir l'ascensor social i, alhora, reduir una fuga de talent que compromet el futur del país.
La vitalitat d'una economia no es pot mesurar només amb la fredor d’un full de càlcul amb les dades del PIB. La veritable fortalesa d'una societat rau en la seva capacitat per generar oportunitats per a tothom, independentment del seu origen socioeconòmic, ètnic o geogràfic. Aquest motor, la mobilitat social, és el que permet que el talent floreixi, que els individus aspirin a una vida millor i que la societat, en conjunt, esdevingui més justa i competitiva.
Quan aquest mecanisme falla, quan l'ascensor social s'entesta a romandre a la planta baixa, les conseqüències són profundes. Una de les més evidents és la fuga de talent, un fenomen migratori que defineix el futur d'un país. Observant la realitat des de la perspectiva britànica, la comparació amb Catalunya revela un contrast incòmode.
El Regne Unit, amb totes les seves contradiccions, ha mantingut històricament una fe profunda en la meritocràcia. Un exemple paradigmàtic d'aquesta aposta és el sistema de les Grammar Schools, que són un tipus d’escoles secundàries públiques, és a dir, de franc, però també d'una altíssima qualitat, que seleccionen el seu alumnat basant-se en un examen d'aptitud fet als alumnes quan tenen deu anys. Aquests centres escolars representen un intent deliberat de potenciar el talent acadèmic per damunt de l'origen socioeconòmic dels candidats. L'informe Elitist Britain (2019), de la Sutton Trust, per exemple, mostrava que, tot i ser una minoria en el sistema educatiu (només el 5% d’alumnes assisteixen a aquestes escoles selectives), les Grammar Schools havien format aproximadament el 20% de l'elit britànica, fet que il·lustra el seu paper clau com a plataforma de mobilitat social.
L'ethos meritocràtic impregna el món professional al Regne Unit; en aquest territori, l'esforç i la vàlua obren portes i permeten créixer professionalment
Els exemples d’alumnes brillants sorgits d’aquestes institucions abasten el cim del poder polític i empresarial. Posarem algun exemple. Margaret Thatcher, la primera dona que va ser primera ministra de la Gran Bretanya, provenia d'un entorn modest. El seu pare era propietari d'una botiga de queviures. Va ser una Grammar School la que li va obrir les portes a la Universitat d'Oxford, on va tenir com a tutora a la premi Nobel Dorothy Hodgkin. Va ser allí també on la Sra. Thatcher va esdevenir la presidenta de l'associació del Partit Conservador que hi havia en aquesta cèlebre universitat. Un altre cas és el de l’exitós empresari Sir Terry Leahy, provinent d’una família obrera de Liverpool. Leahy va estudiar en una Grammar School abans de convertir-se en el director general que va transformar el supermercat Tesco en el tercer minorista més gran del món.
Més enllà del sistema educatiu, l'ethos meritocràtic impregna el món professional al Regne Unit. En aquest territori, l'esforç i la vàlua obren portes i permeten créixer professionalment o, fins i tot, canviar de rumb a qui ho desitgi. Jo mateix en soc testimoni. Vaig arribar a la Gran Bretanya fa més de vint anys, amb la intenció de quedar-m'hi només nou mesos. De seguida, vaig adonar-me que els contactes no eren un requisit per accedir a la feina desitjada. Ni tan sols en el món de la política, on vaig aconseguir treballar com a assessor als parlaments d'Escòcia i de Westminster, superant candidats locals amb una forta vinculació a aquestes organitzacions.
Tanmateix, anys després, vaig decidir reorientar la meva carrera cap al sector financer de Londres, La City. I la Borsa de Londres va saber veure que les meves habilitats i els meus coneixements eren transferibles al seu àmbit. Avui, onze anys més tard, continuo operant a La City, treballant en una altra organització, però a un nivell professional que, malauradament, Catalunya difícilment m'hauria pogut oferir.
El Regne Unit, i especialment Londres, continua actuant com un pol d'atracció per a professionals qualificats d'arreu del món, inclosos molts catalans
En aquest sentit, a Catalunya el panorama és desolador. Malgrat els objectius lloables d'un sistema educatiu que aspira a la igualtat, la trista realitat és que l'origen social continua sent un factor determinant en l'èxit acadèmic i professional. L'ascensor social sembla avariat i sense les eines o la capacitat per superar les forces de la desigualtat socioeconòmica externa.
Aquesta diferència en la permeabilitat social té un reflex directe i colpidor en els moviments migratoris. El Regne Unit, i especialment Londres, continua actuant com un pol d'atracció per a professionals qualificats d'arreu del món, inclosos molts catalans. Arriben cercant una carrera dinàmica i meritocràtica que senten que al seu lloc d'origen difícilment trobaran.
Mentrestant, Catalunya experimenta un doble flux migratori que hauria d'encendre totes les alarmes. D'una banda, pateix una "fuga de cervells" constant de joves ben preparats que marxen per una necessitat imperiosa de trobar feines qualificades i ben remunerades que el teixit productiu català no genera de manera abundant. Paral·lelament, esdevé receptora d'una immigració principalment de baixa qualificació, essencial per sostenir sectors clau com els serveis, la restauració, la construcció i l'agricultura, però que evidencia un model econòmic que renuncia a competir en la lliga del coneixement i de la innovació.
La lliçó britànica, amb totes les seves imperfeccions, és que cal crear itineraris acadèmics i professionals clars i ben oberts a l'excel·lència
En definitiva, un ascensor social ineficient no és només un problema d’injustícia per als ciutadans, sinó que també esdevé un llast per al desenvolupament econòmic del país. Una societat incapaç de retenir el seu talent és condemnada a la mediocritat professional. La lliçó britànica, amb totes les seves imperfeccions, és que cal crear itineraris acadèmics i professionals clars i ben oberts a l'excel·lència. El repte per a Catalunya és enorme: reparar el model, per tal que l'ascensor no només funcioni i pugui retenir als bons professionals de casa nostra, sinó que, a més, esdevingui un punt atractiu per l’establiment dels millors professionals forans. Només així podem aspirar, com a país, que l’ascensor social ens permeti assolir l’àtic econòmic que ens correspon.