Aquesta setmana he tingut l'oportunitat d'anar a Bermudes, un arxipèlag paradisíac perdut enmig de l’Atlàntic. Hi he anat per feina. Aquestes illes, amb poc més de 65.000 habitants i sense recursos naturals destacables, de fet, ni amb una gran massa de terra, han esdevingut un centre neuràlgic mundial del sector de la reassegurança.
Bermudes gestiona aproximadament el 35% del capital reassegurat global, segons dades de l’ABIR i el Bermuda Risk Summit. Això inclou 171.000 milions de dòlars en primes brutes i 164.000 milions en capital propi només en 2023. En el segment de vida i anualitats, el 2024, el 38% dels fons cedits per asseguradores nord-americanes van acabar a Bermudes. Això representen 2,4 bilions de dòlars ($2.400.000.000.000), un 50% més que tan sols quatre anys abans. És una concentració impressionant per a un territori tan petit, que no té ni una ubicació estratègica convencional i que, a més, és vulnerable als huracans i als efectes del canvi climàtic.
Aquesta paradoxa de petitesa i lideratge mereix una anàlisi profunda. Aquest èxit no és fruit de la casualitat. Bermudes ha sabut combinar una regulació àgil però robusta, una infraestructura legal i fiscal competitiva i una cultura de servei global. Les empreses que s’hi instal·len troben talent internacional, connexions amb més de 150 països i una capacitat d’innovació que rivalitza amb centres com Zúric, Londres o Nova York. Tot plegat, en un entorn físic que sembla més destinat al turisme que a les finances.
Les empreses que s’hi instal·len troben talent internacional, connexions amb més de 150 països i una capacitat d’innovació que rivalitza amb centres com Zúric, Londres o Nova York
Cal destacar que Bermudes no és un país independent. És un territori britànic d’ultramar, amb autogovern absolut en afers interns, però amb el Regne Unit responsable de la defensa i les relacions exteriors. Aquesta responsabilitat britànica no comporta cap cost directe rellevant per a Bermudes. És a dir, els impostos dels bermudians no van a parar a Londres, ni pateixen ingerències en la seva gestió quotidiana. És un pacte funcional, que permet a Bermudes centrar-se en el seu desenvolupament.
Aquest model de sobirania compartida ha estat clau per a la seva estabilitat. En moments de crisi, com després de desastres naturals o turbulències financeres, la presència britànica ha aportat credibilitat internacional, accés a xarxes diplomàtiques, i una protecció estratègica que capgira la vulnerabilitat geogràfica en fortalesa institucional. És un exemple de com l’Estat pot protegir allò que altres nacions sota la seva sobirania fan.
La comparació amb Catalunya dins de l’Espanya d'avui és inevitable. Catalunya, amb més de set milions d’habitants, una economia diversificada i una cultura pròpia, no gaudeix de les mateixes condicions. No té competències plenes en afers interns, ni en matèria regulatòria financera, ni capacitat de gestió del gruix dels seus impostos. I, tanmateix, contribueix de manera desproporcionada al finançament de l’estat espanyol, sovint sense retorn proporcional.
Bermudes demostra que la sobirania compartida pot ser funcional, si es basa en respecte, protecció i autonomia real
Bermudes demostra que la sobirania compartida pot ser funcional, si es basa en respecte, protecció i autonomia real. El Regne Unit no imposa, sinó que acompanya. No recull, sinó que garanteix. Aquesta relació permet que el territori floreixi, que el seu patrimoni natural i institucional es preservi, i que la seva gent prosperi en un entorn globalitzat.
En definitiva, Bermudes és una lliçó de sobirania funcional. Un recordatori que la bellesa no només és paisatge, sinó també institució, confiança i respecte. I que l’Estat, si vol, pot ser protector d’allò més petit però extraordinari. Si no fos així, Bermudes, ben segur, ja seria independent.