El passat diumenge, enmig de l’escenari més desitjat, el Barça va aconseguir el seu vint-i-novè títol de campió de Lliga, una fita de gran mèrit si tenim en compte les circumstàncies tant internes com externes que marquen la vida del club. Però anem a pams: parlàvem d’escenari desitjat perquè qualsevol culer haurà somiat sempre en proclamar-se campió guanyant al Real Madrid, que és just el que ara ha succeït (sobten molt les alegries que el calendari ha ofert al Barça els darrers anys, amb dues lligues conquerides a camp de l’Espanyol i una contra els blancs).
Passades les celebracions més immediates, una de les reflexions que ha sovintejat a les pàgines dels mitjans és la que se centra a valorar el cicle de victòries del club blaugrana d’ençà de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta de l’entitat, fet constatable i força evident. Des que el neerlandès va posar els peus a Barcelona, el 1988, el Barça ha guanyat 19 campionats de Lliga, mentre en les sis dècades anteriors s’havien aconseguit només deu títols. La desproporció és clara i l’efecte Cruyff, tant des del punt de vista de criteri esportiu com de mentalitat, està fora de dubte. Però en realitat hi ha més raons per a aquest aparent canvi de tendència i aquí ja no hi arriben la majoria d’analistes.
L’enfocament que proposem des d’aquestes pàgines és gairebé invers al pensament general: que el Barça guanyi quasi sempre té més de retorn a la normalitat que no pas d’un trencament estructural de la tendència. Per entendre aquesta aproximació una de les tasques que resulta imprescindible és obrir el focus i contemplar el panorama esportiu de l’Estat, sobretot pel que fa a esports d’equip; si fem això, comprovarem que en la gran majoria de competicions tendeixen a guanyar de manera sistemàtica els clubs catalans. És una realitat que s’imposa tossudament des de la nit dels temps i que només s’ha pogut esmicolar a través de factors aliens a l’esport, i molt especialment a les ingerències polítiques. Quan posem la lupa en el cas del futbol, hem de tenir en compte que el Campionat de Lliga no és pas la competició fundacional d’aquest esport, sinó que va néixer tres dècades després dels primers tornejos oficials, dels que parlarem més endavant.
Si mirem el palmarès actual de la Lliga, observarem que existeix una gran bretxa de títols a favor del Real Madrid, que en té 36, mentre que el Barça es queda als 29, la qual cosa fa pensar -si no s’hi aprofundeix- que els de la capital de l’altiplà han tingut un domini sostingut sobre els catalans, però el detall de les coses ens explica una altra història. Per entendre-ho, cal viatjar enrere just 100 anys, fins al 1926. Allà hi ha l’origen del problema que encara fa ombra sobre el futbol espanyol i que afecta alguns pocs clubs, entre ells, el Barça. Aquell any es va aprovar el professionalisme al futbol espanyol i ben aviat van sorgir iniciatives per muntar una competició amb sistema de tots contra tots, a diferència del Campionat d’Espanya, que per una sèrie de raons, s’havia disputat des dels seus inicis, el 1903, en forma d’eliminatòries. Només un any després de la legalització del professionalisme, els principals clubs espanyols van començar una sèrie de reunions per tal d’organitzar una lliga professional.
A la gran majoria de competicions estatals, tendeixen a guanyar de manera sistemàtica els clubs catalans, menys al Campionat de Lliga
El maig del 1928, el president del FC Barcelona, l’aristòcrata Arcadi Balaguer i Costa va manifestar les seves preferències per modificar el Campionat d’Espanya i passar a organitzar-lo en un format de tots contra tots, en comptes de fer una competició nova. Aquesta voluntat no va tenir recorregut i és que just un any abans els promotors de la Lliga (Barça, Real Madrid, Arenas Club, Real Unión de Irún, Real Sociedad i Athletic Club) havien acordat que la seva competició seria un Torneig de Campions particular i quedaria al marge dels Campionats d’Espanya i dels campionats regionals, on continuarien participant.
Amb aquesta vocació, el setembre del 1927 va estrenar-se la lliga, on només van participar els clubs que havien estat campions d’Espanya en alguna ocasió. La iniciativa va ser molt protestada per la resta de clubs, que van decidir organitzar la seva pròpia competició. Tots dos tornejos van restar inacabats, però el segon, el dels clubs petits va resultar un caos monumental. Per contra, el primer, el dels campions, va tenir cert ordre i el Barça estava a punt de ser campió quan alguns clubs van deixar de disputar els seus partits. Aquesta situació hauria d’haver servit perquè les paraules de Balaguer del maig del 1928 s’haguessin pres en consideració i en comptes de crear una nova competició, s’hagués transformat el Campionat d’Espanya en un sistema de lliga.
La guerra entre clubs gran i petits es va resoldre creant una competició amb tres categories, de manera que hi podien participar un total de trenta clubs. Així doncs, la temporada 1928/29 es va començar a disputar la segona edició del Campionat de Lliga (primera edició, si no tenim en compte la que va queda inacabada la temporada anterior) i des d’aleshores el futbol espanyol ha patit l’anomalia de tenir dos campions per temporada, el d’Espanya i el de la Lliga. Durant les primeres edicions, el Campionat d’Espanya va continuar tenint més prestigi que la Lliga, però amb el pas del temps la situació es va anar invertint, fins a l’escenari actual, en què el Campionat d’Espanya és considerat una competició de segon nivell i anomenada erròniament Copa del Rei.
Diem que es fa de manera errònia perquè el nom de la competició continua avui essent Campionat d’Espanya, mentre que la Copa del Rei és només el nom del trofeu que es posa en joc. És un dels molts gols -mai millor dit- que alguns van colar durant la Transició a la democràcia. Al llarg del franquisme, les autoritats futbolístiques van respectar la continuïtat del Campionat d’Espanya, i simplement van afegir-hi el subtítol Copa de Su Excelencia el Generalísimo. Amb l’arribada de la democràcia, en comptes d’eliminar aquest subtítol i recuperar la denominació original de la competició, es va fer una simple substitució de personatge i on deia Generalísimo va passar a dir-se Su Majestad el Rey. A més, els mitjans van començar a oblidar del tot allò de Campionat d’Espanya. Si expliquem tot això és per deixar ben clar que el títol de millor equip d’Espanya no s’enceta el 1929, sinó el 1903 i, per tant, als títols de Lliga cal sumar-hi els títols de Campió d’Espanya anteriors a aquella data. Amb aquest criteri, la diferencial de títols entre Barça i Real Madrid s’escurça de manera sensible, perquè passa a 37 per al Barça i 41 per als blancs.
Però recuperem ara la tesi que exposàvem abans relativa al fet que en un entorn de normalitat qui tendeix a dominar les competicions és el Barça. Des de l’aparició del futbol i fins a mitjan anys cinquanta, els dos clubs dominadors del futbol estatal -amb molta diferència- són FC Barcelona i Athletic Club. És mig segle d’història que en cap cas es pot menysprear. Aquesta tendència va ser trencada de manera abrupta per l’aparició del Real Madrid, que el 1947 va construir un gran estadi i el 1953 va espoliar al Barça quedant-se a la seva estrella Di Stéfano. Els blancs van passar a ser el gran element de propaganda del Règim, recolzats en tota mena de privilegis i ajudes. El gruix de títols de Lliga dels blancs està molt concentrat: en el període 1961-1969 van quedar campions vuit vegades, mentre que l’etapa 1975-1980 van ser-ho en cinc ocasions. Aquí és on es forja el diferencial de títols respecte al FC Barcelona, no pas en una tendència al llarg de 120 anys. Algú pot fer l’observació que els títols guanyats més enllà del 1975 ja no duien segell franquista, però la veritat és que cal ser molt ingenu per no tenir en compte la inèrcia que duia la dictadura i que la desintoxicació de les institucions no es pot fer de manera immediata.
La conclusió del relat és que aquesta era de victòries blaugrana ni són una anomalia, ni responen únicament a un canvi intern del club d’ençà del 1988, sinó que es tracta d’un retorn a la normalitat. El circ del futbol continuarà organitzat des de Madrid i, per tant, els blancs continuaran rebent ajudes, però cada cop els costa més encalçar al Barça. Aquesta és la realitat.