Aquests dies, la premsa esportiva italiana no parla d’una altra cosa, i és que el Cas Rocchi ha ocupat l’espai a les planes dels diaris, que haurien d’estar destinades als equips italians a les semifinals de la Copa d’Europa, d’on són absents. El cas en qüestió porta el nom d’un àrbitre i fa referència a designacions arbitrals favorables a l’Inter de Milà, així com a pressions sobre els responsables de prendre decisions en el marc del videoarbitratge (VAR). Pel que se sap a hores d’ara, la Fiscalia de Milà està investigant a diverses persones de l’entorn arbitral per causa d’un acord de començaments del mes d’abril del 2025 que va servir per designar un àrbitre ben vist pels neroazzurri en un partit que els havia d’enfrontar amb el Bolonya. El responsable de les designacions era, precisament, Gianluca Rocchi, que és qui dona nom al cas. Addicionalment a això, el mateix Rocchi sembla que en alguna ocasió havia influït als membres de la sala de VAR per tal que prenguessin una determinada decisió.
A l’espera del desenllaç del cas, cal tenir en compte que Itàlia té una llarga tradició de prendre mesures dures contra la corrupció en el futbol. Els més veterans recordaran que la gran estrella del Campionat del Món del 1982, Paolo Rossi, va aconseguir ser el màxim golejador del torneig després d’haver jugat només tres partits de lliga en les dues temporades anteriors. El motiu va ser la sanció que li va ser interposada pel cas conegut com a Totonero (apostes negres, en italià) i on ell estava implicat de ple mentre era jugador del Perugia. La trama de partits arreglats, encetada el 1979, va sortir a la llum per alguns incompliments dels jugadors, una circumstància que va fer perdre molts diners a l’organitzador, un tal Trinca. Va ser ell qui ho va denunciar a la Fiscalia, provocant amb això la detenció de tretze futbolistes, a més del president de l’AC Milan, un club que encara no era propietat de Silvio Berlusconi. Les sancions als jugadors es van situar en una forquilla entre els tres mesos i els sis anys, i AC Milan i SS Lazio van ser descendits a Segona Divisió.
El cas més gran de corrupció al futbol italià es va produir ara fa vint anys i va ser anomenat 'Calciopoli', una denominació clarament inspirada en l’afer 'Tangentopoli', que va aflorar a començaments dels noranta durant l’operació d’investigació 'Mani Pulite'
El cas més gran de corrupció al futbol italià es va produir ara fa vint anys i va ser anomenat Calciopoli, una denominació clarament inspirada en l’afer Tangentopoli, que va aflorar a començaments dels noranta durant l’operació d’investigació Mani Pulite (Mans Netes). Tornant al que ens ocupa, el Calciopoli va consistir en maniobres per alterar designacions arbitrals i també va acabar amb sancions molt contundents: la Juventus, el club amb més seguidors d’Itàlia, va ser desposseït de dos títols de lliga (2005 i 2006) i descendit a Segona Divisió. Alguns dels danys col·laterals més dolorosos del descens a Segona de la Juventus van ser les arribades al Barça dels defenses bianconeri Gianluca Zambrotta i Lilian Thuram.
Amb tot, els italians no són els únics a qui no els tremola el pols a l’hora de sancionar als seus clubs més emblemàtics, perquè a França van fer el mateix amb l’Olympique de Marsella per causa del conegut com a Cas VA-OM (pacte de no-agressió en el partit de lliga entre el Valenciennes FC i el mateix Marsella) corresponent al campionat de lliga 1992/93. Les conseqüències van ser dramàtiques per als provençals, que van veure com el seu president, Bernard Tapie, acabava a la presó i el club era desposseït del títol de campió de lliga de la temporada 1992/93, a més de ser descendit a Segona Divisió la temporada següent.
I així arribem a l’excepció espanyola, un campionat on mai s’ha detectat un gran cas de corrupció esportiva, malgrat que massa sovint passen coses estranyes davant dels nostres ulls. L’únic partit anul·lat per frau a la història de la Primera Divisió espanyola va ser el que el 27 d’abril del 1980 va enfrontar als extints CD Málaga i UD Salamanca, i que va finalitzar amb victòria visitant per tres gols a zero. Gran quantitat d’indicis apuntaven que el partit havia estat adulterat, i el comitè de competició va decidir declarar-lo nul i sancionar a diversos jugadors. Malgrat que la llarga investigació que es va dur a terme semblava tenir bons arguments, el maig del 1981 el Comité Superior de Disciplina Deportiva (actual TAD, Tribunal Administrativo del Deporte) va tombar tot el procés per manca de proves. Un cas que sí que va tenir conseqüències penals, tot i que se n’hagi parlat poc i no estigui a l’imaginari col·lectiu dels aficionats, és el que va afectar a Osasuna la temporada 2013/14, quan els navarresos van pagar a alguns jugadors del Real Betis per tal de derrotar al Real Valladolid i deixar-se guanyar pel mateix Osasuna.
Actualment, a la justícia ordinària hi ha el cas del Nàstic de Tarragona, que va denunciar a l’àrbitre que va xiular el partit decisiu de promoció a Segona Divisió que van disputar contra el Málaga CF a la temporada 2023/24. L’àrbitre en qüestió, Eder Mallo Fernández, va ascendir de categoria just després d’aquesta polèmica eliminatòria, una situació molt similar a la que es va donar la temporada 1991/92, quan José Japón Sevilla va aconseguir també l’ascens després d’un arbitratge calamitós que va deixar fora de Segona Divisió a la UE Sant Andreu. En el partit decisiu de la promoció, disputat a Lugo, l’àrbitre andalús va ignorar un penal extremament clar sobre Calderé quan el quadribarrat es disposava a marcar el gol de l’empat. Però el col·legiat no en va tenir prou, perquè acte seguit va treure una targeta groga a Calderé per les protestes i el va enviar al vestidor, atès que era la segona amonestació. L’escàndol durant i després del partit va ser monumental, amb repercussió a tota la península. L’ascens de l’àrbitre després d’uns fets així van ser tota una declaració de principis per part dels organismes que regien el futbol estatal i una resposta per entendre la mala sort secular dels equips catalans a les promocions d’ascens. Casos dels quals s’ha parlat, però que han quedat sense cap mena de sanció, han estat les possibles compres de partits que Athletic Club i RCD Espanyol van dur a terme les temporades 2006/07 i 1987/88, respectivament, per evitar el descens de categoria. Els blanc-i-blaus també van ser implicats en l’esmentat Cas Osasuna, però la seva participació va ser arxivada.
Pel que fa als temps actuals, costa molt d’entendre determinades decisions dels responsables del VAR, en casos com aquell penal flagrant de Tchouaméni en un Barça-Madrid disputat a Montjuïc, on en cap moment la imatge que demostrava la infracció va ser posada a disposició de l’àrbitre durant la revisió de la jugada, o els gols anul·lats erròniament al Barça per fores de joc inexistents. Aquestes decisions haurien de ser objecte de debat públic, però, en canvi, els mitjans prefereixen estirar com un xiclet l’anomenat Cas Negreira, on qualsevol que s’hi hagi capbussat sap que no existeix cap ombra de corrupció esportiva.