Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el terme pària té dues accepcions, que són: "membre d’una casta baixa de l’Índia meridional", la primera, i "persona que és tinguda per vil i és exclosa dels avantatges dels quals gaudeixen els altres", la segona. Crec que aquesta darrera encaixa com un guant quan veiem el tracte que rep el FC Barcelona en els seus intents reiterats de proclamar-se campió d’Europa.
Dimarts vam tenir-ne un bon exemple en l’eliminatòria contra l’Atlético de Madrid. Tant en el partit d’anada dels quarts de final, el que es va jugar a Barcelona, com en el de tornada, a Madrid, el club blaugrana va rebre un arbitratge nociu que va contribuir de manera decisiva a evitar la seva classificació per a les semifinals de la competició. Una eliminatòria, per cert, que va ser com una fotocòpia d’una que es va disputar ara fa 35 anys entre aquests dos mateixos clubs, però en aquest cas en el Campionat d’Espanya. En aquella ocasió, els madrilenys es van imposar -igual que enguany- per zero a dos al Camp Nou i al partit de tornada, la nit de Sant Joan del 1991, els barcelonistes ja havien igualat l’eliminatòria al minut 27. El que semblava una remuntada èpica del Barça va acabar amb una victòria meritòria, però insuficient, per dos a tres, on el protagonisme el va tenir l’àrbitre Juan Ansuátegui Roca, que va deixar el club català amb només vuit jugadors. Com es veu, una de les característiques dels mals arbitratges que rep el Barça és la seva persistència en el temps.
Precisament, i tornem al present, en els dies previs al desenllaç de l’eliminatòria contra els blanc-i-vermells, la premsa recordava que es feia 30 anys d’un dels majors escàndols succeïts a la Copa d’Europa de basquetbol i que tenia, per descomptat, com a víctima al Barça. Es tracta del partit final per decidir el títol que van disputar els catalans contra els grecs del Panathinaikos i que es va disputar l’11 d’abril del 1996. La cistella que donava el primer títol de campió als blaugrana va ser evitada de manera antireglamentària per un jugador de l’equip d’Atenes; tot i ser una jugada molt clara, els àrbitres no van assenyalar la infracció i el Barça es va quedar sense títol. Es va produir un escàndol monumental i els representants del club va redactar a correcuita un document de protesta al que la FIBA -l’aleshores organitzador de la competició- va donar el mateix valor que al paper higiènic. Des d’alguns sectors del barcelonisme es creia que la temporada següent el Barça seria compensat esportivament d’alguna manera, situació que no es va produir mai.
Si hi ha un espoli arbitral que està integrat dins la cultura popular del club és el que es va produir el vespre del 6 de juny del 1970, quan l’àrbitre donostiarra Emilio Carlos Guruceta Muro va xiular un penal a favor del Real Madrid en el marc del partit de tornada dels quarts de final del Campionat d’Espanya d’aquell any, i que es disputava al Camp Nou. El penal en qüestió en realitat havia estat una falta produïda un metre fora de l’àrea. Aquell cop, tot i ser en època de dictadura, l’afició culer va respondre: es va envair el terreny de joc, es van produir tota classe d’incidents, incloent-hi el fet de calar foc a una unitat mòbil de Televisió Espanyola.
Aquell vespre va finalitzar amb càrregues de la policia armada. El president del club, Agustí Montal Costa, també es va mullar i va resumir els incidents amb una frase genial que quedaria per a la història: “Avui s’ha trencat el dic emocional”. Però encara deixaria més empremta el cognom de l’àrbitre, que va ser corejat al Camp Nou durant lustres cada cop que un col·legiat perjudicava de manera ostensible al FC Barcelona. És difícil precisar quan es va abandonar aquest càntic, però probablement va ser l’any 1987, quan l’esmentat Guruceta va morir en un accident de trànsit.
Hi ha alguna cosa per sobre de directives i de relacions diplomàtiques amb la UEFA que fa que el Barça sigui sempre la víctima
Si tornem a temps més o menys recents, podem fer el paral·lelisme entre les dues eliminacions que ha patit el Barça a les semifinals de la Copa d’Europa contra l’Inter de Milà els anys 2010 i 2025. En tots dos casos -sobretot en el primer-, l’àrbitre va tenir un rol decisiu en el fet que els blaugrana no poguéssim disputar la final de la competició. Hi ha un detall per reflexionar, com és que entre un partit i l’altre passen quinze anys i les persones que governaven tant el club com la UEFA eren completament diferents, però, en canvi, el Barça va ser perjudicat en tots dos casos. Això ens ha de dur a pensar que hi ha alguna cosa per sobre de directives i de relacions diplomàtiques amb la UEFA que el fa ser sempre la víctima. Podem parlar de Superlligues, de xiulades a l’himne de la Champions League o d’altres desavinences amb les autoritats futbolístiques, però això no ho explica pas tot. Ha d’existir algun motiu més profund que se’ns escapa.
I si parlem d’abusos contra el club, hem de parlar necessàriament de la reacció davant d’això que mostra el club i els seus seguidors, que és sistemàticament tèbia. La domesticació a què han estat sotmesos els catalans durant dècades -potser hauríem de dir segles- es manifesta també en l’actitud dels aficionats del seu principal club, que han assumit un estrany mandat que els fa defugir de queixes i de protestes irades. Com a molt, alguna brometa al Polònia.
La domesticació a què han estat sotmesos els catalans durant dècades es manifesta també en l’actitud dels aficionats del seu principal club
En altres paraules, és part de la tradició culer acceptar aquell mem que diu que el que hem de fer és jugar encara millor per tal de superar els obstacles que ens posen els àrbitres. És un raonament tan absurd com pervers, perquè assumeix que el Barça no té dret a ser tractat de manera justa i equitativa. Algú ha fet molt bé la seva feina per tal que els culers s’acabin posant ells mateixos el jou al voltant del coll i tractin les injustícies com a una malaltia crònica amb la que hi hem de conviure.
Per cert, aquí hem introduït el concepte mem no pas com a tretzena lletra dels alfabets hebreu i arameu, que és el que diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó com a traducció del neologisme anglès meme (Richard Dawkins, 1976), un derivat a l’àmbit lingüístic del concepte gene (gen, en català) que fa referència a una idea o comportament transmès culturalment. Aquest tipus de mems resulten molt útils per induir a col·lectius sencers a pensar d’una determinada manera (hi ha qui assegura que els refranys no són més que mems, la majoria d’ells amb un biaix conservador i amb aversió al canvi). Un altre mem seria aquell que diu que a Espanya els àrbitres tendeixen a beneficiar sempre als clubs grans, una idea que es va fer circular quan ja resultaven massa evidents les ajudes al Real Madrid, com a una manera de reconèixer-ho, però esquitxant també al Barça. Aquest ha tingut un gran èxit.
Es podria fer tota una enciclopèdia amb els partits de futbol i d’altres seccions on el Barça ha estat perjudicat pels àrbitres, però els perjudicis no acaben aquí, perquè hem d’incloure, per força, comitès i mitjans de comunicació. Respecte a aquests darrers, més enllà de la publicitat madridista que segreguen a totes hores, en aquests dos partits contra l’Atlético de Madrid hem pogut comprovar com qui s’encarrega de la realització televisiva d’un partit decideix quines jugades existeixen i quines no.
El Barça és un club pària perquè és víctima i gairebé no es queixa, i perquè els seus aficionats acoten el cap en lloc de protestar amb energia. Quan es produeix un espoli, les llàgrimes duren un parell de dies i després el cicle torna a començar. Els culers haurien de fer una reflexió profunda, perquè suportar passivament els abusos és una oferta clara a rebre’n més. I així fins a la fi dels temps.