És un joc de cadires a tres rondes. Primera ronda, milers de botiguers i propietaris de pimes tanquen, i desenes de milers de treballadors qualificats abandonen els llocs de treball de tota la vida. Segona ronda, altres ocupen les seves places —immigrants majoritàriament—. I tercera ronda, els que se n’han anat del mercat es converteixen en rendistes.
Aquests dies, el turisme i l’hostaleria van desesperats a la cerca d’empleats perquè els hi salvin la temporada. Des de fa temps, altres sectors també els busquen i no els troben, com ara el comerç al detall i la distribució en general, els serveis a les persones, la construcció, la neteja, l’agricultura, el repartiment a domicili, el transport urbà i l’interurbà, els magatzems logístics…
Els natius abandonen massivament aquests llocs de treball caracteritzats per llargues jornades laborals i ingressos minsos, tant si s’és amo, assalariat o treballador per compte propi. Per sort, les 6.852.348 persones de nacionalitat estrangera, segons les darreres dades de l'INE de començaments d’any -el 14% de la població total- han vingut a ocupar aquestes places, mantenen la força de treball i els salaris a ratlla. Són els que es posen al davant dels bars i restaurants, els nous franquiciats, els camioners, els taxistes de les aplicacions, els pagesos, els petits constructors, etc.
Per què abandonen els que marxen? Per una banda, per què l’era tecnològica ha irromput i molts professionals no han volgut apujar-se al nou carro o no s’han pogut adaptar al nou entorn. Per una altra, la pandèmia va impulsar un canvi en la valoració del temps, de la convivència, de la qualitat de vida, de la salut mental, que ha capgirat la forma de viure tradicional de molts conduint-los a renunciar voluntàriament o involuntàriament; en comptes de cercar una altra feina, simplement deixen de treballar i es repleguen.
Els natius abandonen massivament aquests llocs de treball caracteritzats per llargues jornades laborals i ingressos minsos
Aquest joc de cadires obre una qüestió: saber on han anat a parar els que abandonen aquestes professions que ocupen els estrangers. La primera aproximació a la resposta és que a mesura que deixen les seves feines tradicionals, aprofiten les indemnitzacions, els traspassos o la venda dels seus actius per capitalitzar i convertir-se en rendistes.
Als rendistes tradicionals —els que han heretat, els jubilats, els històrics de tota la vida— s’ha afegit una quantitat immensa de nous vinguts que han transformat el pis o immobles que posseïen en patrimoni. Els diners del traspàs del local, els bonus o la venda d’actius o la indemnització en rendes de lloguers, dividends, és a dir, la disponibilitat econòmica, gestionant els petits o mitjans patrimonis obtinguts arrel les darreres crisis que els han obligat a abandonar la feina de tota la vida.
Hi ha un rerefons econòmic que s’ha de palesar. Paral·lelament al transvasament laboral produït, l’immobiliari dispara enormement els seus preus. Segons dades de Fotocasa, el preu mitjà d’un habitatge de vuitanta metres quadrats a 2015 era de 129.420 euros i enguany ha arribat a 199.114 euros, és a dir ha augmentat el 54%. Han perdut, per una banda, però l’escenari els hi ha estat propici.
Els experts en habitatge hauran d’identificar si la causa de l’evolució de l’immobiliari és la baixa construcció d’habitatge social, la manca de topalls o la conversió de molts pisos en habitatge turístic. Hauran d’esbrinar també quin ha estat l’efecte de l’arribada d’aquests capitals procedents d’aquells que abandonen les empreses i els llocs de treball en la revitalització del mercat de valors, dels fons d’inversió i d’altres actius financers, i, naturalment, dels perillosos circuits com el de les criptomonedes.
Sigui quina sigui la causa, el fet és que els nous rendistes revaloren els seus actius mitjançant la venda, el lloguer, la hipoteca o senzillament retallant el cupó.
Segons l’Agència Tributària, a les declaracions de l’IRPF corresponents a l’any fiscal 2022 apareix com a mínim mig milió de catalans que ingressen més de deu mil euros anuals en conceptes de lloguers, cosa que significa que el 14,5% dels catalans disposen d’aquests tipus de renda; no és una quantitat per tirar coets, però deu anys enrere arribava a la meitat. A Madrid es produeix una situació similar. Encara que a tot l’Estat el nombre de rendistes és menor que a Catalunya —2,1 milions de contribuents declara ingressos per lloguers, el qual significa el 9,5% de la població—, la proporció no fa res més que augmentar.