S’apropa l’estiu i revifen els negocis turístics de temporada. Les veus del sector tornen a ressonar amb insistència: “manca personal”. La constant repetida diàriament als darrers anys s’enlaira amb major insistència a les portes de l’allau de viatgers cap a les poblacions costaneres, que es reproduirà com mai. En intentar traduir aquest clam del sector turístic, ens preguntem si el que reclama està relacionat amb la mà d'obra, o el que veritablement es necessita és el talent.
El concepte de mà d'obra fa referència a aquella força laboral que executa tasques determinades, sovint de manera mecànica, seguint uns procediments establerts. En canvi, el talent és un valor afegit amb la capacitat de satisfer, de resoldre problemes, d'anticipar-se a les necessitats o aspiracions, de millorar processos, de garantir l'experiència del client, d’innovar i reinventar. En el sector del turisme i del lleure, aquests valors es posen al servei del contacte amb la natura i el patrimoni, les activitats al territori, la cultura, les relacions, la cura del cos i el descans.
No falten ni cambrers, ni cuiners, ni personal de neteja
El sector insisteix en el fet que no troba cambrers, cuiners, personal de neteja, però la realitat és que aquests perfils ja existeixen al mercat. El problema que el nombre de les persones que podrien ocupar aquests llocs de treball no cassi amb la demanda és un altre. El que restringeix el flux natural dels possibles treballadors és la temporalitat extrema, les condicions de treball i la precarietat. Al clam de la manca de personal dels empresaris turístic de temporada, molts treballadors repliquen:
- "Què em dona a canvi de treballar amb vostè?"
- "El salari estipulat, els horaris habituals i el goig d'estar actiu" -li responen l’empresari-.
Cada treballador fa el seu càlcul:
- "Tant de salari legal, multiplicat per tres o màxim per quatre mesos, més si adopto el fix discontinu, menys els impostos, menys l’allotjament, menys les despeses directes, menys, no em surt a compte. O potser agafo la feina, i si pel camí em surt una altra cosa millor, la deixo".
Aquesta és la dialèctica, si fa o no fa, de la majoria dels empresaris de temporada i dels treballadors del sector.
Un cambrer amb talent no solament serveix taules; sap interpretar el client, anticipar-se a les seves necessitats i aspiracions, gestionar conflictes amb empatia, i transmet una imatge de professionalitat i seguretat, fonaments de la marca que atrau. Un cuiner prepara les peroles de gaspatxo, però, com deien la setmana passada Joan Roca i Nandu Jubany a la Jornada TTS de la Fundació Jordi Comas a Cap Roig, vinculen la gastronomia amb el territori i la cultura elevant l’experiència.
El personal de neteja, a part de deixar-ho tot polit, contribueix a donar vida al contacte amb el client. Totes aquestes habilitats esdevenen indispensables i no s'improvisen. Cal redactar els protocols. Formar permanentment als equips. Són lentes d’aconseguir. Més cares. I, per tant, no encaixen per quatre dies. Els professionals qui gaudeixen d’aquest nivell de servei no en tenen prou amb els sous baixos, les jornades maratonianes, la manca de perspectives laborals i la precarietat de la feina. Se’n van a altres sectors on puguin desenvolupar una carrera professional al llarg de tot l’any; van començar a fer-ho arran de la pandèmia i el sector continua dessagnant-se.
Massa negocis de temporada
Malauradament, a l’estat espanyol en queden massa negocis de temporada. És com si el ferrer o el fabricant de xips treballessin uns mesos a l’any; com si el cirurgià operés esporàdicament; com si les botigues i els mercats municipals obrissin de gener a maig; o com si el financer invertís un dia i anés a jeure la resta del temps. Als anys seixanta, setanta i vuitanta, els pioners van descobrir que servir als nombrosos clients que venien els mesos d’estiu era una gran oportunitat; es van aliar amb els turoperadors.
Però a partir d’aleshores, els més avançats es van adonar que el lleure no és sinònim d’estiu: dins la societat de consum plenament desenvolupada, la gent el gaudeix al llarg de tot l’any. Sembla estrany que molts es quedin amb aquesta porció petita de pastís quan la resta ofereix més beneficis i redueix dràsticament tots els colls d’ampolla, pe què cada cop és més car obrir uns mesos, tant els serveis públics com els privats, i més encara deixar esmorteït el poble en acabar la temporada, sense llums als carrers, farmàcies o bars...
Si molts no s'haguessin adonat d’aquesta nova visió i no l’haguessin aplicat, no existiria l’Empordà o Salou oberts pràcticament tot l’any. Ni La Roca Village. Ni el Musclarium al Delta de l’Ebre. Ni els càmpings, les cases rurals, les estacions nàutiques i de busseig, el ràfting o els centres de bellesa i massatge. Ni els Aiguamolls de l’Empordà. Ni Montserrat. Ni la Ruta del Cister. Ni Món Sant Benet. Ni Taüll. Ni Barcelona. Ni milers d’hotels que han consolidat el sector amb temporades molt més llargues, ni els seixanta-tres restaurants de la Guia Michelin que hi ha a Catalunya.
Què han fet tots aquests actors? S'han adonat que, si fa o no fa, els turistes internacionals realitzen una mitjana de cinc escapades al llarg de l’any entre quatre i set dies, una estructura similar a les de la temporada d’estiu, amb tendència a augmentar els viatgers i la freqüència. Amb major o menor suport del sector públic, aquestes destinacions i empreses han anat afegint mesos i emplenant-los d’oferta o s’han estructurat per oferir serveis plens els 365 dies.
En un mercat de demanda que s’expandeix, ens preguntem com encara hi ha tanta oferta dedicada a conrear negocis d’uns pocs mesos, quan a la resta del temps hi ha tantes oportunitats
No han fet res més que avançar-se al que els viatgers fa temps que demanen. En un mercat de demanda que s’expandeix, ens preguntem com encara hi ha tanta oferta dedicada a conrear negocis d’uns pocs mesos, els de juliol i agost, quan a la resta del temps hi ha tantes oportunitats. No som als setanta, ni als vuitanta ni als noranta, on els pioners van fer una gran feina. A l’era internet, alguns van amb una sabata i una espardenya.
Si a la Mediterrània vam crear el paquet vacacional que després han copiat al Carib o al Mar de la Xina, ja és hora de què enfront de la moda de l’estiu amb les seves grans concentracions a les platges, els quiosquets i les botigues de descomptes, ens apuntem a la moda del lleure tot l’any. Potser molts haurien de rellegir el clàssic La estrategia del océano azul, de Kim i Mauborgne (Profit, 2015), per adonar-se que competint dins els oceans vermells condueix a l’autodestrucció del model de negoci: preus barats, retribucions exigües, escassa motivació a la feina, mala satisfacció dels clients, i beneficis molt minsos. El cercle viciós.