El passat 29 de setembre, el Tribunal Suprem va dictar una sentència històrica que hauria de fer trontollar els fonaments de l’Agència Tributària. Amb una contundència poc habitual, la Sala Tercera va haver de recordar a Hisenda una cosa que hauria d’estar gravada en pedra: sota cap concepte i en cap circumstància és lícit que l’Administració dicti un tercer -i encara menys altres posteriors- acte administratiu, encara que el segon pateixi qualsevol vici.
Els principis de bona administració i bona fe s’oposen de manera absoluta a concedir a l’Administració una oportunitat indefinida de repetir actes fins que finalment encerti, en perjudici dels ciutadans. Que el màxim tribunal s’hagi de pronunciar sobre una cosa tan elemental revela la magnitud del descontrol al qual hem arribat.
El Tribunal va més enllà. Amb una lucidesa demolidora, denuncia la situació kafkiana a la qual es veuen sotmesos els contribuents: se’ls obliga no sols a informar sobre el fet imposable, sinó també a determinar i ingressar el deute tributari, qualificar fets i negocis jurídics, i interpretar lleis fiscals sovint canviants i, amb una freqüència indesitjable, imprecises o confuses. Un pas en fals en aquestes arenes movedisses i seràs sancionat, moltes vegades per la mera discrepància d’opinió amb l’Administració.
Un sistema pervers: números que avergonyeixen
Les estadístiques són devastadores i revelen un sistema profundament disfuncional. Segons l’Institut d’Estudis Econòmics, més del 60% de les liquidacions impugnades donen la raó als contribuents. L’any 2023 es van presentar 239.177 reclamacions, un 32% més que el 2019, i actualment n’hi ha més de 250.000 en tràmit. Entre 2014 i 2023, aquests errors han costat 1.005 milions en plets perduts i més de 250 milions anuals en interessos. El deute pendent ascendeix a 48.797 milions, amb 11.000 milions bloquejats en litigis. Hisenda s’equivoca més vegades de les que encerta, però continua endavant perquè el sistema ho permet i li és rendible.
El sistema d’incentius presenta una lògica perversa. Els inspectors cobren bonus d’entre 18.700 i 32.000 euros anuals per quantitat, no per qualitat. Encara que després perdin als tribunals, cobren igual. La pressió recaptatòria genera actuacions massives sense l’anàlisi jurídica necessari. L’Administració sap que el seu criteri és qüestionable, però li surt a compte: la majoria paga i s’oblida. N’hi ha prou amb recaptar ara i retornar, si de cas, d’aquí quatre o cinc anys. Només un 17% dels afectats arriba als tribunals; la resta es rendeix abans de començar. És, en la pràctica, finançament il·legal encobert.
L’AEAT adopta cada dia actes administratius il·legals. Víctimes diàries que no seran rescabalades del cost de defensar-se, ni de l’estrès, ni de l’impacte personal i familiar
L’AEAT adopta cada dia actes administratius il·legals. Víctimes diàries que no seran rescabalades del cost de defensar-se, ni de l’estrès, ni de l’impacte personal i familiar. La paradoxa és demolidora: són els mateixos tècnics d’Hisenda els qui destapen la veritat. Gestha denuncia que s’incompleix sistemàticament la llei antifrau. Les denúncies per delictes fiscals s’han enfonsat un 85% perquè es persegueix menys. Els grans defraudadors operen amb una impunitat creixent mentre els recursos es concentren en actuacions massives contra contribuents mitjans. L’estratègia és clara: moltes liquidacions petites que no es recorreran, en lloc de poques investigacions complexes que podrien perdre’s als tribunals. La maquinària no persegueix el frau sofisticat de les grans fortunes. Està calibrada per esclafar el petit, el vulnerable, el que no es pot defensar.
Defensar els teus drets és un luxe
Per a la majoria de ciutadans, litigar amb Hisenda és un luxe inabastable. El sistema està dissenyat per desincentivar el recurs. Entre la via administrativa i la contenciosa, és molt fàcil que els procediments durin més de quatre anys. Els tribunals econòmic-administratius poden trigar fins a tres anys en primera instància. I mentrestant, la liquidació és executiva: cal pagar o garantir l’import, cosa que pot ofegar econòmicament el contribuent. És el cost de defensar els teus drets.
Els tribunals econòmic-administratius poden trigar fins a tres anys en primera instància. I mentrestant, la liquidació és executiva: és el cost de defensar els teus drets
Fins i tot quan Hisenda perd als tribunals i ha de retornar el que havia cobrat indegudament amb els corresponents interessos, acaba guanyant. En una sentència del 12 de gener de 2023, el Tribunal Suprem va considerar que aquests interessos estan subjectes a l’IRPF com a renda general, per la qual cosa es pot arribar a pagar fins al cinquanta per cent. El resultat: per via d’impostos (IRPF i IVA), Hisenda acaba recuperant la major part dels interessos indemnitzatoris que s’havia vist obligada a pagar. El contribuent recupera allò que no li haurien d’haver pres, però, entre honoraris professionals i impostos pagats, poc o res li quedarà d’aquells interessos. I per això Hisenda guanya encara que perdi: recapta ara, retorna amb sort d’aquí uns anys, i es finança amb els diners dels qui no s’atreveixen a reclamar.
El magistrat del Tribunal Suprem Francisco José Navarro Sanchís es va oposar a aquella sentència, assenyalant en un vot particular que aquest criteri pot estimular les administracions a actuar d’una manera irresponsable i contrària a la llei, sabent que una part dels interessos de demora que la llei els obliga a retornar al seu legítim propietari seran gravats com si aquest s’hagués enriquit en percebre’ls.
És hora de canviar el sistema
Les sentències recents del Tribunal Suprem, les dades esfereïdores de litigiositat, les denúncies internacionals i la creació de la primera associació de contribuents a Espanya no són fets aïllats. Són símptomes d’un sistema que ha perdut l’equilibri entre potestats i garanties.
La litigiositat tributària a Espanya no és només un problema tècnic, sinó també ètic. Perquè quan el sistema no protegeix qui actua de bona fe i l’empeny a litigar per pura supervivència, alguna cosa està profundament malament. En un sistema basat en l’autoliquidació, on el contribuent carrega amb la major part de la responsabilitat, el lògic seria que l’AEAT desenvolupés un paper d’assistència, no de vigilància inquisitiva. Però no és així. I això destrueix la confiança i desincentiva el compliment voluntari.
Les dades esfereïdores de litigiositat, les denúncies internacionals i la creació de la primera associació de contribuents a Espanya no són fets aïllats. Són símptomes d’un sistema que ha perdut l’equilibri entre potestats i garanties
Perquè quan els jutges han de recordar a l’Administració tributària que no pot equivocar-se indefinidament, quan els advocats tanquen files contra sancions automàtiques, quan es generen 400 actes il·legals al dia, quan els contribuents perden la por perquè ja no tenen res a perdre, alguna cosa està profundament trencada en el sistema. I allò que està trencat no és el contribuent, és Hisenda.