L’enfrontament fiscal entre Catalunya i Madrid s’ha enquistat en el debat públic espanyol com una ferida oberta que ningú sembla capaç de tancar. Cada nova notícia sobre impostos, cada declaració política, cada dada de recaptació reobre la disputa amb renovada intensitat.
Darrere d’aquest fragor verbal s’amaga una realitat incòmoda: les simplificacions interessades han convertit el camp de batalla en una guerra on cada bàndol empunya les xifres que convé al seu relat. És necessari, doncs, desmuntar mites i examinar els avantatges idiosincràtics.
Desigualtat de condicions
Qualsevol comparació fiscal entre comunitats autònomes ha de partir d’un reconeixement fonamental: Madrid gaudeix d’un “efecte reclam” derivat exclusivament de la seva condició de capital. Aquesta singularitat té conseqüències econòmiques mesurables. El PIB madrileny no reflecteix només el resultat de les polítiques autonòmiques, sinó també el magnetisme inherent a una capitalitat que concentra institucions, seus corporatives i centres de decisió.
Les transferències que Madrid rep de l’Estat són suficients per finançar la seva despesa pública sense necessitat de crear tributs propis. Aquesta folgança pressupostària li permet desplegar una estratègia que altres comunitats difícilment poden replicar: utilitzar els tributs estatals cedits com a eina d’atracció de riquesa, rebaixant la seva càrrega fiscal sense comprometre la provisió de serveis públics.
La mesura fiscal més costosa per a les arques madrilenyes ha estat la rebaixa del primer tram de l’IRPF, que afecta principalment rendes mitjanes i mitjanes-baixes
És innegable que Madrid ha eliminat pràcticament els impostos de successions i patrimoni, cosa que ha atret contribuents d’ingressos elevats d’altres comunitats. Tanmateix, la mesura fiscal més costosa per a les arques madrilenyes ha estat la rebaixa del primer tram de l’IRPF, que afecta principalment rendes mitjanes i mitjanes-baixes.
Val a dir que, quan una comunitat redueix els seus impostos, la seva contribució als fons de solidaritat no disminueix. El sistema calcula aquestes aportacions en funció de la “recaptació normativa” i no de la recaptació efectiva. Les rebaixes fiscals de Madrid no redueixen la seva contribució teòrica al sistema de solidaritat interterritorial.
Càlculs complexos
Amb tot, l’any passat, l’Agència Tributària va recaptar a Madrid 120.575 milions d’euros, amb entregues a compte de 17.232 milions. A Catalunya, en aquest mateix període, la recaptació va assolir 53.543 milions, amb entregues de 23.255 milions. Ni Madrid aporta 100.000 milions en solidaritat ni Catalunya 30.000.
Aquestes xifres alimenten la percepció que Catalunya podria disposar de substancials recursos addicionals amb una hisenda pròpia. Però l’error conceptual està a suposar que Catalunya podria quedar-se amb la diferència entre el que es recapta i el que rep. Una hisenda pròpia catalana no sumaria automàticament aquests milers de milions al pressupost. En desaparèixer les transferències estatals actuals, Catalunya hauria de finançar directament la seva part dels costos compartits: serveis comuns, interessos del deute i la seva quota dels 40.000 milions anuals del dèficit del sistema de pensions.
Aplicant correctament la metodologia del cupó basc, la Generalitat accediria a uns 7.788 milions de finançament addicional abans d’aplicar qualsevol quota de solidaritat
Els economistes Fernández-Villaverde i De la Torre calculen a La factura del cupó català que, aplicant correctament la metodologia del cupó basc, la Generalitat accediria a uns 7.788 milions de finançament addicional abans d’aplicar qualsevol quota de solidaritat. Aquesta xifra dista molt dels 30.000 milions que circulen en el debat públic.
Per arribar a aquesta estimació cal aplicar descomptes fonamentals: la contribució als costos generals de l’Estat (uns 5.000 milions anuals) i, de manera crucial, qualsevol acord de cupó català imposaria que les comunitats beneficiàries de la solidaritat catalana realitzessin el mateix “esforç fiscal”. Catalunya passaria a condicionar la política fiscal de la resta d’Espanya.
La despesa: l’elefant a l’habitació
La diferència entre Madrid i Catalunya també es manifesta en l’execució de la inversió estatal. Segons la IGAE, durant el primer semestre de 2024 l’Estat va executar a Madrid 694 milions d’euros (el 57,5% del pressupostat), mentre que a Catalunya només en va executar 456 milions (el 20%). El 2021, l’execució estatal a Catalunya va ser del 35%, enfront del 180% de Madrid. Aquestes dades no són anecdòtiques: reflecteixen un patró persistent de subexecució que té conseqüències reals en infraestructures, transport i serveis bàsics, i alimenta una sensació creixent de greuge territorial.
El debat fiscal, però, se centra obsessivament en els ingressos i oblida que la sostenibilitat depèn de l’equilibri entre ingressos i despeses. La Generalitat ha optat per un model expansiu: el pressupost per al 2024 ascendeix a 43.673 milions d’euros, un 6,3% més que l’any anterior, i la plantilla ha crescut en 7.309 empleats fins a arribar als 290.196 treballadors públics. Des del 2003, la despesa autonòmica per habitant a Catalunya ha augmentat un 49%, molt per sobre del 32% de mitjana de la resta de comunitats.
Aquestes xifres revelen un cercle viciós: l’expansió de la despesa corrent pressiona les finances de la Generalitat, mentre que la baixa execució de la inversió estatal alimenta el discurs de l’afront. Dues administracions, dues ineficiències diferents que es retroalimenten. Cap ajust del sistema de finançament pot resoldre-ho per si sol sense reformes estructurals a ambdós nivells de govern.
Siguem honestos
Madrid es pot permetre impostos més baixos no només per la seva capitalitat, sinó també per una estructura de despesa més continguda. Catalunya té una pressió fiscal més elevada no només per les insuficiències del model de finançament, sinó també perquè les seves decisions han creat compromisos pressupostaris difícils de sostenir. La qüestió de fons no és qui té raó, sinó com dissenyar un sistema de finançament que equilibri equitat entre territoris, eficiència en l’assignació de recursos i autonomia fiscal dins d’un marc comú de cohesió.
La resposta no està a desqualificar els avantatges de Madrid ni en negar els greuges de Catalunya, sinó en afrontar la realitat amb honestedat. Les xifres no menteixen quan es llegeixen senceres: Madrid gaudeix d’avantatges estructurals innegables, però també gestiona amb més contenció; Catalunya pateix una subexecució inversora persistent, però també ha expandit la despesa sense fre. Entre aquestes dues veritats incòmodes s’ha d’articular la solució. Perquè al capdavall, el que està en joc no són només transferències pressupostàries o percentatges de recaptació. És la capacitat de garantir serveis públics de qualitat per a tots els ciutadans, la possibilitat de fer compatible la prosperitat econòmica amb la cohesió territorial, la voluntat de construir un sistema que no obligui ningú a triar entre eficiència i equitat, entre competitivitat i convivència.