L’OPA del BBVA sobre el Sabadell ha passat de l’economia a la política, despertant sensibilitats territorials. A Madrid, es veu com un moviment estratègic inevitable, una operació que havia de passar per lògica de mercat. A Catalunya, es parla de protegir un banc que entengui el teixit empresarial català. La postura del Sabadell sembla lògica si s’analitza com ha gestionat el BBVA fusions anteriors. El banc català vol mantenir-se estretament vinculat al seu territori i als seus clients, conscient que la trajectòria del banc bilbaí és clara: en una fusió, les promeses territorials tendeixen a desdibuixar-se i el poder acaba concentrant-se a la part dominant.
La llei del més fort
El 1988, la fusió del BB i el BV va desfermar una guerra encarnissada entre Pedro Toledo i José Ángel Sánchez Asiaín. La disputa es va resoldre amb intermediació institucional i va acabar diluint el record del bàndol biscaí. Va ser un avanç del que passaria amb la fusió del resultant BBV i Argentaria.
El pacte aconseguit el 1999 —amb seu social a Bilbao i seu operativa a Madrid— semblava equilibrat. Mantenia el compromís entre la tradició basca i la projecció nacional, i cobria també les arrels històriques i la visió de futur. Tot i això, Francisco González volia governar des de la capital i va orquestrar un trasllat silenciós. El poder real va migrar gairebé sense soroll. El comitè executiu va deixar de reunir-se a Bilbao i va passar a fer-ho a la Castellana. Àrees clau com Tresoreria, Banca Majorista o Riscos, i el nucli tecnològic també es van traslladar a la capital. Directius històrics de Neguri van ser jubilats o apartats; la plantilla bilbaïna es va reduir a funcions de suport.
La postura del Sabadell sembla lògica si s’analitza com ha gestionat el BBVA fusions anteriors
El 2015, la inauguració de la Ciutat BBVA a Las Tablas no va ser una estrena, sinó la confirmació d’un procés llarg. A Bilbao hi va quedar la nostàlgia i un edifici simbòlic. Madrid oferia allò que el banc necessitava: proximitat al regulador, accés a talent internacional, millor connectivitat i visibilitat.
Interlocució reguladora i institucional: BBVA des de Madrid
Des de la capital espanyola, el BBVA projecta poder i construeix la seva agenda reguladora. A Las Tablas es coordinen les relacions amb el Banc d’Espanya i la CNMV. Alhora, com a banc d’importància sistèmica global (G-SIB), manté també contacte constant amb el BCE-SSM, convertint la capital en un punt estratègic d’enllaç amb la supervisió europea. Així, BBVA actua com a interlocutor actiu i articulador de la veu del sector. A través de l’AEB, participa en la definició de la posició comuna davant mesures fiscals i reguladores. Així mateix, la proximitat als ministeris d’Economia i Hisenda permet traslladar aquestes prioritats de manera directa i àgil, reforçant la seva capacitat d’influència en decisions estratègiques.
A més, en fòrums com la CEOE, coordina trobades amb actors de l’IBEX 35, on es debaten temes de digitalització, sostenibilitat financera i regulació bancària, construint consensos i alineant estratègies. En tots aquests fronts —relacions reguladores, lobby sectorial, diàleg amb el Govern i coordinació amb altres grans actors— la capital es consolida com el cor operatiu i institucional del BBVA, des d’on el banc projecta la seva veu i participa en la configuració de les normes que marcaran el futur del sector financer.
Entre identitat i estratègia
Si fructifica l’OPA, el Sabadell probablement viurà un procés similar, cosa que probablement suposaria una doble derrota: financera i de relat. Això explica la forta resposta emocional del banc català, que ha retornat fins i tot la seva seu a Catalunya, reforçant la seva identitat catalana i generant suport polític, econòmic i social per frenar la seva absorció.
Però el veritable debat no és Catalunya contra Madrid —igual que en el seu moment no va ser Madrid contra Bilbao— sinó l’eficiència i l’estratègia. La partida es juga en un tauler global, on compten l’execució, la disciplina financera i l’adaptació a un entorn competitiu cada cop més exigent. Les emocions no hi tenen lloc.
Per al BBVA, créixer a Espanya és, més que ambició, una obligació per equilibrar riscos. Ha de millorar la seva exposició internacional i reforçar-se en un segment com les pimes on el Sabadell és líder. El banc ha elevat a 900 milions d’euros les sinergies estimades amb l’OPA, però el calendari és lent. En els primers anys es materialitzaran només 175 milions el 2027 i 60 milions addicionals el 2028; la resta s’ajornarà fins al 2029. En paral·lel, els costos d’integració són immediats i elevats, amb despeses extraordinàries que superen els 1.390 milions d’euros, 60 milions destinats a reestructuració inicial i amortitzacions anuals d’uns 48 milions. A això s’hi sumen duplicitats d’oficines, la complexitat d’unificar sistemes tecnològics i el risc de fuga de clients o talent.
Balanços, no banderes
L’OPA no és un pols d’identitats ni un xoc territorial. La història del mateix BBVA demostra que els bancs no es mouen per símbols, sinó per dinàmiques de poder, eficiència i regulació. No és qüestió de banderes, sinó de balanços. En aquest context, el que marca la diferència no és la retòrica, sinó la tossuda matemàtica del mercat. L’oferta del BBVA presenta una prima negativa d’aproximadament el 9% respecte al preu del Sabadell a borsa, cosa que fa que els accionistes tinguin motius per dubtar. Més que una oportunitat, sembla una penalització, que s’agreuja si es pensa en els futurs costos d’integració que acabaran pesant en el resultat.
La partida es juga en un tauler global, on compten l’execució, la disciplina financera i l’adaptació a un entorn competitiu cada cop més exigent. Les emocions no hi tenen lloc
Prima a part, hi ha un aspecte estructural que no s’ha de passar per alt: una fusió d’aquestes dimensions concentra encara més un sector ja oligopolitzat, reduint la diversitat d’oferta bancària al mercat espanyol. El que avui podria semblar un guany a curt termini té implicacions a mitjà i llarg termini: menys competència pot traduir-se en condicions de crèdit més dures per a famílies i empreses, menor capacitat de triar i, en última instància, un mercat menys eficient per a la societat en el seu conjunt.
La pregunta de fons, per tant, no és si Madrid absorbeix Catalunya. Ni tan sols si es perd un banc local. El que és decisiu és si el BBVA ajustarà la seva oferta fins a fer-la atractiva per als accionistes i, sobretot, si la concentració resultant beneficia el conjunt de la societat. En el món financer d’avui, les emocions fan soroll, però són els números —i el mercat que aquests configuren— els que decideixen.