La comissió d'energia de la patronal Cecot ha fet un document molt interessant que posa el dit a la nafra del model energètic català. Des d'una mirada transversal i objectiva ha definit força bé les disfuncions actuals i els camins a recórrer per arreglar-ho. La conselleria de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat, Sílvia Paneque, ja en té el contingut i ara “només” cal que s'ho llegeixi i ho entomi pel bé de tots i del país. Ens omplim la boca parlant de descarbonització, sostenibilitat i electrificació mentre el país continua funcionant amb una estructura energètica vella, ineficient, burocratitzada i profundament dependent. I, el pitjor de tot, és que ens hem acostumat a aquesta contradicció fins al punt de normalitzar-la.
La realitat és tossuda. El 50% de la transició energètica dependrà de la mobilitat i Catalunya afronta la transformació energètica més important dels darrers 100 anys amb cinc milions de vehicles circulant, una antiguitat mitjana del parc automobilístic de gairebé catorze anys i una xarxa de recàrrega de vehicle elèctric absolutament insuficient per sostenir una renovació seriosa de la mobilitat. Proveu per exemple de repostar elèctricament a l'AP-7. Impossible amb garanties fins que no arribeu a Perpinyà.
El 50% de la transició energètica dependrà de la mobilitat
Els romans deien nomen est omen, el nom ja conté el destí. I probablement aquí hem comès el primer error conceptual: parlar de “transició” com si es tractés d’un simple procés administratiu o d’un canvi progressiu i amable. La transició energètica no és això. És una transformació industrial, tecnològica i geopolítica de dimensions colossals comparable a l’electrificació dels anys vint, als grans pantans del franquisme o al desplegament nuclear dels setanta. Aquells processos es van afrontar amb visió de dècades. Nosaltres, en canvi, pretenem fer-ho amb plans quinquennals, taules de participació i decrets que canvien segons l’estat d’ànim electoral del moment.
I aquí apareix una de les grans absurditats del model actual. La transició energètica requerirà desenes de milers de milions d’euros d’inversió en xarxes, emmagatzematge, renovables, electrificació industrial i mobilitat. Però aquestes infraestructures tenen períodes d’amortització de 30 anys i, en canvi, les planificacions reguladores es fan a cinc anys vista. No té cap sentit. És impossible generar confiança inversora amb aquesta esquizofrènia reguladora. Cap operador seriós immobilitza capital a trenta anys si el marc normatiu pot canviar cada legislatura o cada crisi política.
Adam Smith ja advertia que els mercats funcionen sobre una base essencial: la confiança. I Espanya, en matèria energètica, fa anys que transmet exactament el contrari. Els canvis retroactius en renovables, els litigis constants, les modificacions arbitràries de retribucions i la inseguretat jurídica han deixat una reputació internacional molt deteriorada. Els inversors ho saben perfectament i el capital, quan detecta inseguretat, no desapareix: simplement se’n va a altres països més previsibles.
Mentrestant, aquí continuem atrapats en una litúrgia administrativa que sembla dissenyada expressament per desincentivar qualsevol projecte. Empreses industrials que volen electrificar processos no poden obtenir potència, projectes renovables queden atrapats durant anys entre informes, al·legacions i duplicitats absurdes i empreses que volen instal·lar autoconsum o emmagatzematge que topen amb una administració que continua funcionant amb mentalitat analògica intentant regular un món digitalitzat.
I malgrat tot, hi ha diners disposats a invertir. Molts diners. El problema no és la manca de capital. El problema és la incapacitat política i administrativa per generar un entorn estable i previsible. La transició energètica només serà possible amb una gran aliança entre sector públic i privat. No existeix cap altre camí.
Durant dècades, la ciutadania ha viscut completament al marge del funcionament del sistema elèctric. La relació amb l’energia es limitava pràcticament a pagar el rebut i mentre la societat mirava cap a una altra banda, s’ha consolidat un oligopoli extraordinàriament poderós. Cinc grans companyies controlen pràcticament el mercat mentre centenars de petites operadores competeixen per una quota residual. Tot plegat sostingut per un entramat normatiu d’una complexitat gairebé teològica que molt sovint sembla pensat més per preservar privilegis que per fomentar eficiència.
I el més inquietant és que les administracions han actuat sovint més com a guardians de l’equilibri oligopolístic que no pas com a defensores dels consumidors o de la competitivitat industrial. Massa portes giratòries. Massa exalts càrrecs acabant en consells d’administració energètics. Massa reguladors pensant més en el seu futur professional que en l’interès general.
La utilització real de la potència instal·lada és només del 28%
El resultat és un sistema extraordinàriament car, opac i poc eficient. El consumidor paga l’electricitat, paga peatges, paga càrregues impròpies, paga dèficits tarifaris històrics, paga impostos desproporcionats i fins i tot continua pagant lloguers de comptadors digitals que ja ha finançat diverses vegades. És probablement un dels exercicis de creativitat recaptatòria més sofisticats d’Europa. I encara així, el gran debat energètic continua absent de la política real. El govern legisla a cop de reial decret, evitant debats de fons i mantenint la ciutadania deliberadament allunyada d’un tema que condiciona completament la competitivitat del país.
Mentrestant, el sistema acumula anomalies gairebé grotesques. La utilització real de la potència instal·lada és només del 28%. Dit d’una altra manera: durant anys s’han bloquejat punts de connexió i capacitat de xarxa amb finalitats purament especulatives. Projectes que no es fan, drets de connexió immobilitzats, capacitat segrestada i empreses industrials reals sense accés a potència per créixer o electrificar-se.
Caldria penalitzar severament aquesta especulació, caducar automàticament drets no executats i prioritzar projectes industrials productius i d’autoconsum real. S'ha començat a caminar en aquest sentit de “netejar” reserves especulatives de potència, però encara estem lluny de resoldre-ho.
I mentre tot això passa, Catalunya continua aprofundint un desequilibri territorial energètic alarmant. Barcelona concentra infraestructures, planificació i inversions mentre bona part del territori queda abandonat. És paradoxal que parlem constantment de generació distribuïda, però continuem governant amb una mentalitat profundament centralista.
La gran revolució energètica probablement no serà tecnològica sinó conceptual: entendre que la millor energia és la que no es desplaça. És a dir, la proximitat entre producció i consum. Comunitats energètiques, autoconsum compartit, flexibilitat de demanda, emmagatzematge distribuït i aprofitament massiu de cobertes industrials. No sembla gaire racional continuar transportant electricitat centenars de quilòmetres quan la tecnologia actual permet produir-la molt més a prop d’on es consumeix.
I enmig d’aquest panorama, la mobilitat elèctrica continua avançant molt més lentament del que seria necessari. Però potser perquè continuem plantejant malament el debat. Electrificar la mobilitat no és simplement substituir cotxes de combustió per cotxes amb bateries. És transformar hàbits, infraestructures, urbanisme, xarxes i models de consum. El futur no serà “anar a repostar”. El futur serà carregar el vehicle mentre està aturat: a la feina, als polígons, als centres logístics, als aparcaments públics, als habitatges i a qualsevol espai amb activitat econòmica.
I això exigeix una col·laboració publicoprivada molt més ambiciosa i madura. L’espai és públic, però la capacitat d’execució i d’inversió serà principalment privada i qui no ho entengui és que continua pensant la transició energètica amb categories mentals del segle XX.
Confuci advertia que quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. Durant anys hem culpabilitzat Putin, Alemanya, els saudites o qualsevol crisi internacional de l’encariment energètic, però la lluna continua davant nostre: tenim un sistema elèctric carregat de disfuncions estructurals que ningú no ha volgut afrontar de veritat.
La transició energètica no serà un eslògan institucional ni una campanya publicitària verda, serà una batalla per la competitivitat, per la sobirania econòmica i per la supervivència industrial del país. I Catalunya arriba tard, però encara hi és a temps tot i pagant un preu molt alt sempre que deixi de confondre planificació amb propaganda, regulació amb paràlisi i transició amb simple retòrica.