Mai s'ha parlat tant de sostenibilitat… i mai no ha estat tan difícil executar-la.
Durant l'última dècada, la sostenibilitat ha passat d'ocupar un espai perifèric en el debat econòmic a situar-se al centre de les agendes públiques i privades. La transició energètica, la descarbonització de l'economia i els compromisos climàtics formen avui part del discurs habitual de governs, reguladors, empreses i mercats. Tanmateix, quan s'analitza el ritme real d'avenç, la distància entre l'ambició declarada i l'execució efectiva continua sent notable.
Aquesta escletxa no respon tant a l'absència d'objectius com a la dificultat de traslladar-los a l'economia real. Des d'una perspectiva financera, la transició sostenible s'enfronta a un repte fonamental: convertir compromisos globals en projectes concrets, finançables i escalables. No n'hi ha prou amb definir una destinació; és imprescindible construir el camí financer que permeti recórrer-lo sense posar en risc l'estabilitat del sistema.
La transició sostenible s'enfronta a un repte fonamental: convertir compromisos globals en projectes concrets, finançables i escalables
La transformació del model energètic va molt més enllà del desplegament de noves tecnologies. Implica renovar infraestructures, adaptar processos productius, modernitzar actius existents i redefinir models de negoci complets. Tot això exigeix inversions intensives en capital, horitzons llargs i estructures financeres capaces d'absorbir riscos complexos. En aquest context, la sostenibilitat deixa de ser un concepte aspiracional per convertir-se, sobretot, en un desafiament financer.
És aquí on la banca adquireix una rellevància particular. No tant com a impulsor ideològic del canvi, sinó com a canalitzador de l'estalvi cap a la inversió productiva, responsable últim de traduir compromisos abstractes en decisions que acaben reflectint-se, o no, en el balanç. Perquè sense finançament, la transició no passa de ser una intenció.
ODS i Agenda 2030: objectius clars, execució complexa
L'Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) han aconseguit establir un marc comú i un llenguatge compartit al voltant de la sostenibilitat. Adoptats per 193 països i articulats en 17 objectius concrets, inclouen àmbits tan rellevants per a l'activitat econòmica com l'acció climàtica, l'accés a una energia assequible i no contaminant o el desenvolupament d'infraestructures resilients. No resulta estrany que aquests objectius estiguin avui integrats, almenys formalment, en bona part de les estratègies corporatives i financeres.
Tanmateix, des del punt de vista econòmic i financer, els ODS revelen una limitació estructural. Defineixen amb prou precisió què s'ha de fer, però deixen molt més obert el com i, especialment, com es finança. Diversos organismes internacionals coincideixen que el ritme actual d'inversió associat a la transició energètica i climàtica se situa clarament per sota del necessari per complir els compromisos fixats per al 2030, fins i tot en escenaris moderats i en economies amb sistemes financers desenvolupats.
A aquest repte s'hi suma un problema menys visible però igualment rellevant per al sector financer: la dificultat per mesurar de forma homogènia el grau real d'alineament del capital amb els objectius de l'Agenda 2030. Malgrat la proliferació de taxonomies, marcs de referència i compromisos públics, no existeix encara una mètrica agregada i comparable que permeti avaluar amb claredat quina part del finançament canalitzat contribueix de forma efectiva a aquests objectius. Aquesta fragmentació dificulta l'anàlisi d'impacte, complica la gestió del risc i dilueix la rendició de comptes.
Des d'aquesta perspectiva, l'execució de l'Agenda 2030 no és només un desafiament polític o regulador, sinó, sobretot, un repte operatiu i financer. Traduir objectius globals en inversió real exigeix estructures estables, criteris clars d'elegibilitat i sistemes que permetin seguir el rastre del capital al llarg del cicle financer. Sense aquests elements, els compromisos corren el risc de quedar-se en el terreny declaratiu, lluny de l'impacte econòmic que requereixen.
De l'objectiu al projecte: quan el capital no és suficient
Un dels grans equívocs en el debat sobre finançament sostenible és assumir que el repte es limita a mobilitzar més capital. Des d'una òptica bancària, no tot capital és intercanviable ni tot projecte és finançable en les mateixes condicions. La diferència entre inversió i finançament resulta clau per entendre els colls d'ampolla actuals.
Bon part dels projectes vinculats a la transició energètica són intensius en capital, amb llargs períodes de maduració i retorns condicionats per factors reguladors, tecnològics o de mercat difícils d'anticipar. Això no els fa inviables, però sí que exigeix estructures financeres específiques i un repartiment del risc coherent amb cada fase del projecte. En aquest punt, el capital privat adquireix un paper complementari al bancari: fons especialitzats, vehicles d'infraestructures i estratègies d'inversió sostenible poden aportar capital pacient allí on el perfil de risc encara no encaixa en lògica bancària. Tanmateix, la seva intervenció tampoc és homogènia; la diversitat de fons sostenibles, des d'integradors ESG fins a vehicles orientats a l'impacte, afegeix una capa de complexitat addicional a l'anàlisi financera i a l'estructuració d'operacions.
Perquè el capital flueixi, els projectes han d'encaixar en una lògica d'estabilitat de fluxos, rendibilitat ajustada al risc i compatibilitat amb el cost del capital, sigui bancari o inversor
Aquí és on l'execució esdevé complexa. L'abundància d'estalvi global, canalitzat tant a través del sistema bancari com dels mercats de capitals, no es tradueix automàticament en finançament bancari disponible en condicions competitives. Perquè el capital flueixi, els projectes han d'encaixar en una lògica d'estabilitat de fluxos, rendibilitat ajustada al risc i compatibilitat amb el cost del capital, sigui bancari o inversor. Quan aquesta equació no es compleix, el capital roman al marge, independentment del consens polític o social existent.
Aquesta fricció ajuda a explicar per què, tot i el creixent interès inversor pels actius sostenibles, molts projectes de transició no escalen al ritme esperat. No es tracta de falta de voluntat, sinó d'un desajustament estructural entre el perfil financer dels projectes i els mecanismes tradicionals de finançament. Resoldre aquesta tensió, articulant millor la col·laboració entre banca i capital privat, serà un dels grans reptes de la pròxima dècada.
Quan els interessos no estan alineats, entra la banca
La transició sostenible es desenvolupa en un entorn marcat per una desalineació estructural. Els objectius són de llarg termini i de caràcter sistèmic; les decisions financeres es prenen en contextos dominats per horitzons més curts, exigències de rendibilitat i una gestió prudent del risc.
Aquesta desalineació no és ideològica ni moral: és econòmica. Molts dels beneficis associats a la transició, com reducció d'emissions, major resiliència energètica o impacte ambiental positiu, es materialitzen a llarg termini i de forma col·lectiva. En canvi, els costos, els riscos d'execució i la necessitat de capital es concentren a curt i mitjà termini i recauen sobre agents concrets.
És en aquest espai on la banca adquireix un paper determinant. No perquè defineixi la política energètica ni estableixi els objectius climàtics, sinó perquè actua com a àrbitre financer entre interessos que no sempre estan alineats. A través del preu del crèdit, de les estructures financeres i de l'avaluació del risc, les entitats decideixen quins projectes avancen, en quines condicions i amb quin horitzó de viabilitat.
Des d'aquesta òptica, la banca no imposa un model de transició, però sí que condiciona la seva velocitat real. La transició energètica no avança al ritme dels comunicats, sinó al ritme de la seva bancabilitat.
Les “armes” de la banca: capital, preu i temps
Quan el discurs de la sostenibilitat aterra en l'economia real, el balanç bancari es converteix en l'element central. A Espanya, on el finançament bancari continua exercint un paper predominant enfront dels mercats de capitals, aquesta realitat resulta especialment significativa.
El 2024, el finançament bancari sostenible a Espanya va assolir els 36.263 milions d'euros
El 2024, el finançament bancari sostenible a Espanya va assolir els 36.263 milions d'euros, amb un creixement interanual proper al 9%, segons dades de l'Observatori Espanyol del Finançament Sostenible (OFISO). L'avenç confirma que la transició energètica forma ja part estructural del negoci bancari, encara que progressa de manera prudent i selectiva. De fet, més del 40% d'aquests volums es concentra en energies renovables, molt per davant de sectors com l'immobiliari o les utilities, cosa que evidencia que el finançament sostenible no es distribueix de manera homogènia, sinó allà on la bancabilitat està més consolidada.
L'estructura d'aquestes operacions resulta igualment reveladora. Aproximadament el 72% dels préstecs sostenibles concedits el 2024 van ser sindicats, cosa que reflecteix una clara preferència per compartir riscos entre entitats. Fins i tot en instruments més flexibles, com les línies revolving, el pes dels criteris de sostenibilitat és significatiu, integrant-se en l'operativa diària sense alterar radicalment la lògica de risc.
Aquí rau una de les principals palanques del sistema. Quan el risc percebut disminueix, el consum de capital es redueix i el preu del crèdit millora. Aquest mecanisme, aparentment tècnic, explica per què alguns projectes alineats amb la transició escalen amb més rapidesa que d'altres.
Els límits reals del balanç bancari
Convé introduir un matís essencial que sovint queda fora del debat públic. La banca no opera amb un balanç infinit. El crèdit està condicionat per requisits prudencials, límits de concentració sectorial i exigències de capital cada cop més estrictes. En sectors intensius en capital, com l'energètic, aquests factors no són secundaris.
La transició energètica avança en un entorn regulador cada cop més exigent, cosa que obliga les entitats a finançar la transformació sense comprometre solvència ni estabilitat. Això limita la capacitat de finançar tots els projectes sostenibles únicament amb deute bancari i, alhora, endurisceix les condicions per a projectes tradicionalment intensius en carboni, els anomenats “projectes marrons”, els models dels quals depenen de combustibles fòssils o tecnologies amb alta petjada d'emissions. La combinació de major incertesa reguladora, risc d'obsolescència d'actius i consum de capital creixent dificulta la viabilitat financera d'aquests projectes dins del balanç bancari.
Des de l'òptica bancària, aquestes limitacions no responen únicament a criteris reputacionals, sinó a factors estrictament financers i prudencials. La major incertesa reguladora, el risc d'obsolescència prematura dels actius, la possible pèrdua de valor de col·laterals i l'augment del consum de capital fan que aquest tipus de projectes presentin perfils de risc creixents i, en molts casos, més difícils de justificar en balanç.
La banca pot accelerar la transició, però no substituir el conjunt de l'ecosistema financer
D'aquí la importància d'articular esquemes mixtos en què la banca actuï com a catalitzador al costat de mercats de capitals, inversors institucionals i, en determinats casos, mecanismes de suport públic. La capacitat de la banca per oferir finançament competitiu depèn, en última instància, que el repartiment de riscos sigui coherent amb la naturalesa dels projectes i amb els límits del balanç.
La banca pot accelerar la transició, però no substituir el conjunt de l'ecosistema financer. Pretendre el contrari no només és irrealista, sinó que pot generar distorsions i frustració en l'assignació de recursos.
La banca com a actor incòmode però imprescindible
L'avenç cap a un model econòmic més sostenible ja és una realitat. La integració de criteris ambientals en la presa de decisions financeres ha deixat de ser marginal i forma part del debat estratègic del sector. Seria injust negar el camí recorregut. Però també seria poc rigorós ignorar que el ritme actual continua sent insuficient per complir els objectius més ambiciosos.
La transició sostenible no fracassa per falta de capital global, sinó per la dificultat de mobilitzar-lo de forma eficient, rendible i prudent. Encara que els bancs no dissenyen l'Agenda 2030 ni fixen els objectius climàtics, sí que decideixen quins projectes accedeixen a finançament i en quines condicions. En aquesta funció discreta, i sovint poc visible, es juga bona part de l'èxit real de la transició: quan els incentius estan alineats, el risc ben calibrat i les estructures financeres acompanyen, el capital flueix; quan no és així, ni el discurs ni els compromisos basten per impulsar la inversió.
Aquesta realitat explica també la profunda transformació interna que ha viscut el sector en els últims anys. Pràcticament totes les entitats han incorporat responsabilitats específiques vinculades a la sostenibilitat en les seves estructures organitzatives, tant des d'una perspectiva interna, governança, riscos, processos, com en la seva relació amb clients i projectes. La sostenibilitat ha deixat de ser una àrea perifèrica per convertir-se en una variable integrada en la presa de decisions estratègiques i comercials.
Per això, el veritable debat sobre finançament sostenible hauria de centrar-se menys en la retòrica i més en els mecanismes financers que permeten transformar objectius en inversió real. La banca no és el motor ideològic del canvi, però sí un dels seus transmissors més decisius. I en un entorn on els interessos econòmics i els objectius de llarg termini no sempre coincideixen, aquest paper resulta més rellevant que mai.
El veritable debat sobre finançament sostenible hauria de centrar-se menys en la retòrica i més en els mecanismes financers que permeten transformar objectius en inversió real
En darrera instància, la transició energètica no avançarà al ritme dels compromisos ni dels titulars, sinó al ritme al qual el sistema financer sigui capaç d'absorbir, avaluar i redistribuir risc. En aquest procés, la banca no actua com a motor ideològic ni com a fre estructural, sinó com a mecanisme de transmissió entre objectius de llarg termini i decisions econòmiques concretes. Comprendre aquest paper, amb els seus límits i les seves palanques, és clau perquè la transició deixi de ser relat i es converteixi en execució.