La guerra a l’Orient Mitjà i l’escalada de tensions al voltant de l’Iran han tornat a posar l’energia al centre del debat econòmic global. En un món on el petroli i el gas continuen sent la base del sistema energètic, qualsevol risc sobre les principals rutes de subministrament o els països productors té efectes immediats sobre els mercats. I per això, punts estratègics com l’estret d’Ormuz —per on passa aproximadament una cinquena part del petroli mundial— esdevenen peces clau de l’estabilitat energètica global.
Per a economies fortament dependents de les importacions energètiques, aquest tipus de tensions té conseqüències directes. Catalunya és un bon exemple d’aquesta realitat. Com recordava fa uns mesos la directora general d’Energia en la darrera edició de la Jornada dels Economistes, Catalunya té una dependència energètica exterior de 8.700 milions d’euros anuals, és a dir, prop del 3% del nostre PIB.
Aquesta dependència converteix Catalunya en una economia especialment exposada a la volatilitat dels mercats energètics internacionals. Quan els conflictes geopolítics tensionen el preu del petroli o del gas, l’impacte triga poc a traslladar-se als costos energètics de les empreses i de les llars.
Aquest impacte, però, no és homogeni: es manifesta de manera diferent en els tres grans segments del mercat energètic —elèctric, tèrmic i el transport.
El sistema elèctric és probablement el segment més resilient davant la volatilitat dels combustibles fòssils, però continua tenint una exposició significativa als mercats energètics internacionals. Tot i que el sistema elèctric català es recolza fortament en l’energia nuclear (prop del 57% de l’energia elèctrica produïda a Catalunya), una part rellevant de la generació elèctrica —especialment a través de cicles combinats i cogeneració— depèn del gas natural. Quan el preu del gas augmenta als mercats internacionals, aquest increment es trasllada al preu de l’electricitat i afecta la competitivitat de les empreses i el cost de vida de les llars. No semblen forassenyades, doncs, algunes declaracions recents d’Ursula von der Leyen apel·lant a endarrerir el tancament de les nuclears, que ja abans de l’augment de la incertesa geopolítica generava controvèrsia pels riscos de seguretat energètica que podia suposar.
Qualsevol tensió en el mercat del gas té un impacte directe en els costos energètics de la indústria i dels consumidors
El segon gran segment és el de l’energia tèrmica, especialment rellevant per a moltes indústries que requereixen calor per als seus processos. Aquest àmbit és un dels que més destaca per la seva dependència del gas natural, entre d’altres, fruit del lent desplegament de plantes de biometà que puguin injectar a la xarxa energia renovable. Això significa que qualsevol tensió en el mercat del gas té un impacte directe en els costos energètics de la indústria i dels consumidors.
Finalment, el transport és probablement el sector més vulnerable a les crisis energètiques internacionals. El petroli continua sent el principal vector energètic de la mobilitat, i el transport representa una part molt significativa del consum final d’energia a Catalunya. Quan el preu del cru augmenta, els efectes es traslladen immediatament al cost del transport, a la logística i, en última instància, als preus de molts béns i serveis.
Les importacions energètiques són un element central del nostre model econòmic; tot i això, el context geopolític i la urgència climàtica fan que la transició energètica sigui ja inajornable.
Malauradament, l’evolució de la implantació de les energies renovables a Catalunya mostra que encara estem lluny d’assolir aquest objectiu. El desplegament de nova capacitat renovable ha estat molt més lent que en altres regions europees comparables, fet que dificulta la reducció de la dependència energètica exterior.
El pas cap a energies renovables implica canvis profunds en la manera com es produeix i es distribueix l’energia. Els combustibles fòssils tenen una densitat energètica molt elevada i permeten concentrar grans quantitats d’energia en infraestructures relativament compactes. En canvi, les energies renovables —especialment la solar i l’eòlica— necessiten captar energia difusa del medi i, per tant, requereixen superfícies de territori molt més extenses.
Això significa que la transició energètica és també, en bona mesura, una transició territorial. Com es plantejava recentment en ocasió de les sessions de l’eix de sostenibilitat ambiental del 4t Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya, la captació d’energia renovable competeix amb altres usos del sòl, com l’agricultura, els boscos, els espais naturals, el paisatge o el desenvolupament urbà. En territoris densament poblats com Catalunya, aquesta realitat genera tensions i conflictes sobre l’ús del territori.
El desplegament de nova capacitat renovable a Catalunya ha estat molt més lent que en altres regions europees comparables, fet que dificulta la reducció de la dependència energètica exterior
En el cas català, aquesta implantació és especialment complexa per diversos factors estructurals: l’elevada densitat de població, una orografia complexa que limita determinades implantacions, una distribució desigual dels recursos naturals, una tramitació lenta i complicada, l’oportunisme polític de convertir els projectes d’implantació en munició per fer oposició irresponsable amb la complicitat de plataformes suposadament ecologistes, i en última instància, un sistema d’incentius polítics i presa de decisions que converteix l’alcalde en la baula més feble, i la pèrdua de les pròximes eleccions en la principal amenaça.
La transició energètica implica redefinir el model energètic del país, repensar la planificació territorial i construir un sistema energètic més resilient davant la volatilitat dels mercats internacionals, que necessàriament requerirà especialitzar territoris segons les particularitats del seu potencial energètic i que haurà de combinar diferents fonts com la solar fotovoltaica, dins de la qual també hi ha l’agrivoltaica, l’eòlica tant terrestre com marina, la hidroelèctrica, la biomassa, el biogàs i biometà, o l’hidrogen, entre d’altres.
En un món cada vegada més marcat per la incertesa geopolítica i per la volatilitat energètica, avançar cap a un sistema energètic més basat en recursos autòctons no és només una qüestió ambiental. És també una qüestió de competitivitat econòmica, seguretat energètica i autonomia estratègica.
Les dècades de retard en el desplegament de les renovables a Catalunya són inacceptables i denoten una deixadesa col·lectiva. En aquest sentit, és especialment revelador constatar que l’any 1999 va desaparèixer el departament específicament dedicat a aquesta qüestió, com abans ho havia estat el Departament d’Indústria i Energia creat el 1980 i liderat durant bona part de la seva existència pel conseller Antoni Subirà. Es tractava d’un Departament que, entre altres coses, agrupava en una mateixa cartera les competències de dos àmbits estretament interrelacionats. Un model que reflectia una visió de país que entenia la política energètica com a palanca per al desenvolupament industrial i alhora evidenciava la importància que hi va atorgar el president Jordi Pujol per mitjà d’un conseller exclusivament dedicat. Gairebé tres dècades més tard, aquestes dues matèries s’erigeixen de nou en reptes centrals per al progrés del país.