El passat mes de novembre, l'Agència per la Competitivitat de l'Empresa catalana (Acció) va celebrar el Beyond Catalonia, una jornada que va mesurar per primer cop l'impacte de la victòria de Donald Trump a les eleccions a la Casa Blanca. D'entre totes les reflexions exposades, va ser l'advertència d'Alicia García-Herrero, directora en cap d'Àsia Pacífic a Natixis, la que més atenció hi va acaparar. "Si es reedita l'acord EUA - Xina del 2019, qui perdria és Europa", va avisar.
García-Herrero és una referent a Europa quan es tracta d'analitzar l'economia asiàtica. La seva presència a think tanks tan importants com Bruegel o el Real Instituto Elcano així ho constaten. Ara bé, d'ençà de les seves paraules a finals de 2024 es va encetar una tempesta comercial que aquest dimecres Trump preveia reprendre. Tot plegat ha marcat un punt d'inflexió: si bé el novembre passat García-Herrero no descartava pas la reedició de l'acord Xina-EUA, avui les coses han canviat.
Recentment hem vist un acostament entre els Estats Units i la Xina. Quines possibilitats hi ha de veure un gran acord comercial entre les dues superpotències?
L'acord no és res. És igual que ho parlem després de Ginebra, de Londres o d'ara. No són acords. La gent està esperant quelcom com el desembre del 2019, és a dir, un acord gran i estructurat, però això no passarà.
Per què?
Perquè si aleshores la relació entre els Estats Units i la Xina ja era dolenta, ara és pitjor. A més, Washington parteix d'una posició molt més feble que la del 2019. Disposa d'un dèficit molt superior i s'ha de finançar amb la resta del món, mentre que la credibilitat de Trump és absolutament baixa perquè la gent ja el “coneix”. Això fa que la Xina vagi obtenint algunes coses, com reduir els seus aranzels. Ara bé, mai a canvi de res. D'altra banda, els EUA pateixen problemes que abans ni existien, com el dels controls xinesos a les exportacions. Sembla mentida que ara en parlem més d'aquests que dels americans. Fins ara, la tecnologia americana era la que bloquejava la Xina. Doncs ara succeeix al revés. És Pequín qui bloqueja amb els seus materials o minerals crítics.
La Xina va traient profit i els Estats Units van cedint, perquè, a més, amb aquests aranzels l'única cosa que aconsegueixen és més inflació. No els aporten res, només els fan servir com a moneda de canvi, però com que la Xina ja sap que la moneda de canvi no els hi aporta, no els deixen obtenir res. Aquesta és la situació, i per això continuarem veient aquests petits acords, que en realitat són concessions dels Estats Units. La Xina ha cedit molt, molt poc. Pràcticament res en cap àmbit.
I quant pot durar això?
Trump pot mostrar força, tal com ha fet amb l'Iran. Que, per cert, això ja és un canvi. El que li queda als Estats Units és l'àmbit militar i la moneda, però també els pot sortir malament. La jugada de l'Iran no els ha anat força bé. Per això ara tindrem aquests miniacords, segons la força que tinguin els Estats Units. Això dependrà o bé del hard power o de determinades situacions, com pot ser un conflicte més estès a l'Orient Mitjà, la qual cosa convertiria novament el dòlar en un refugi. Poden passar moltes coses, i encara a favor dels Estats Units. No tot està decidit, però sens dubte la Xina està esgarrapant concessions amb aquests acords.
"No es pot estar fora de la Xina. No és bo ni per a les empreses catalanes ni per a cap altra. El que no veig bé és dependre d'ells"
Hi ha un altre gran conflicte comercial que és el de Pequín - Brussel·les. Han provocat els últims fets que canviï la forma en què Àsia es mira Europa?
La Xina en particular té especial capacitat de substitució de les nostres importacions, per motius obvis. Ara mateix competeixen amb Europa en moltíssims sectors: química, automòbil... Podríem posar moltíssims casos. Per exemple, el sector del material hospitalari, tan important a Catalunya, fins ara només tenia una direcció: d'Europa cap a la Xina. Doncs fa uns dies la Comissió Europea (CE) va obrir un cas en què pràcticament vetava la participació de productores xineses de material hospitalari en subhastes públiques d'hospitals europeus. Segons Brussel·les, és un tema de reciprocitat. És a dir, nosaltres obrim les nostres subhastes públiques si l'altre país també ens les obre a nosaltres.
A la Xina això ho veuen proteccionista, encara que jo no ho comparteixo. Excepte en comptats sectors com el luxe, en què la Xina no pot suplir el producte europeu, ells advoquen perquè els hospitals del país utilitzin material xinès. Hi ha una pressió estatal molt gran en molts sectors. En el cas dels automòbils, per exemple, cap govern local pot tenir un cotxe estranger.
I en el cas del sud-est asiàtic, succeeix el mateix?
Aquí el problema ja no és que no vulguin producte europeu, sinó que els preus a l'exportació de la Xina fa anys que cauen. A més, la seva moneda s'ha depreciat un 12% respecte a l'euro només el 2025. Qui pot aguantar això? D'altra banda, molts dels països del sud-est asiàtic són dependents de la Xina, i això fa que Pequín tingui molta força a l'hora de dirigir la demanda importadora. En realitat, per motius diferents, la situació és similar. No és perquè al sud-est asiàtic vulguin productes xinesos o no els puguin substituir, sinó perquè la Xina els ofereix preus absolutament competitius que ens deixen fora de mercat.
Llavors, quin ha de ser el posicionament de Catalunya vers la Xina? Ha arribat el moment de marxar?
Has de ser a la Xina. No s'hi pot estar fora. No és bo ni per a les empreses catalanes ni per a cap altra. El que no veig bé és dependre d'ella, o que suposi una quota de mercat molt important per a tu. Ells utilitzen el leverage de manera molt astuta, com hem vist ara amb l'exportació de terres rares. Cal diversificar, perquè si penses que el teu futur dependrà de la Xina, això sempre et jugarà en contra en qualsevol negociació. Soc pessimista amb la Xina per aquesta circumstància, però també haig de reconèixer que el seu creixement es reduirà un 2,3% fins al 2035.
"Tingueu empreses catalanes uns 10 anys, però després, si ara la Xina és excessivament competitiva i hi ha excés d'oferta en tot, imagineu amb un creixement de l'1%. No en sortireu vius"
Ho diu pel gran envelliment de la població?
No, això només està succeint a les zones rurals i no a les ciutats. La Xina encara no ha acabat el procés d'urbanització, encara que no els en quedi gaire. Quan això succeeixi serà el cop definitiu, com li passa avui a Corea del Sud. Aleshores la productivitat es reduirà molt perquè no hi ha oferta de treball. Hem estimat que la reducció del creixement serà entre un 1%-1,3% addicional a l'any. Sempre dic que la Xina serà el Japó a partir del 2035. Tingueu empreses catalanes uns 10 anys, però després, si ara la Xina és excessivament competitiva i hi ha excés d'oferta en tot, imagineu amb un creixement de l'1%. No en sortireu vius.
No és que sigui negativa, sinó que vivim el que se'n diu un mercat madur. Si venc un article de luxe, el Japó és un mercat increïble i la Xina és set vegades millor, encara que creixi l'1%. Però no tothom ven això. Hi ha gent que fa moltíssims diners al Japó, però el mercat no creix. En el cas de la Xina, no dic que no sigui per a ningú, però a partir del 2035 només hi prosperaran els sectors que cobreixin economies madures. I compte, perquè tindran moltíssima més competència que al Japó.