Estava esmorzant un dia tranquil·lament mirant les notícies quan, de sobte, sento al president Trump declarant que no estava content amb el president de la Reserva Federal, en Jerome Powell, ja que no estava baixant els tipus d’interès oficials com era el desig d’en Trump, però que, tot i així, no l’acomiadaria. Vaig quedar perplex. És com si jo li digués a algú que hi ha un treballador d’una altra empresa que no m’agrada, però que no l’acomiadaré. El fet és que jo no podria pas acomiadar a ningú d’una empresa d’altri, com en Trump no pot fer-ho amb en Jerome Powell. En tot cas, quan s’acabi el seu mandat a la Reserva Federal, el 15 de maig de 2026, en Trump podria designar a una altra persona, sempre que fos confirmada pel Senat del Estats Units. Suposo, però, que en sentir les paraules d’en Trump algú poc informat deuria pensar que, en realitat, em Trump és molt magnànim.
Ara en Trump ha anunciat que hi ha un principi d’acord amb els aranzels de la Xina, que serà signat properament. Els mercats financers pràcticament no s’han mogut. Pot haver-hi persones que no entenguin com ara fa un només un mes i mig les notícies sobre l’amenaça aranzelària d’en Trump incidien molt en els mercats financers, mentre que ara passen totalment desapercebudes. Hom ha vist el recent moviment dels mercats en forma de “V”. Es podria dir que el centre d’interès ha canviat, certament, però és molt més que això.
El Fons Monetari Internacional va evidenciar, a les seves estimacions del creixement econòmic mundial del passat dia 22 d’abril, el que ja havia anticipat en el meu escrit al VIA Empresa del passat 7 d’abril. El meu argument era llavors que, fins i tot si s’apliqués l’amenaça aranzelària d’en Trump de forma íntegra, i suposant que tots els països contraataquessin aplicant aranzels de la mateixa magnitud, el creixement econòmic mundial només disminuiria, pel cap baix un -0,25%, i per la banda alta un -0,65%. Els arguments eren l’escàs pes dels bens, autèntics destinataris dels aranzels, dins de les actuals economies; la relativament petita quota que tenen els Estats Units dins del comerç internacional, i la baixa sensibilitat del creixement econòmic a les pujades d’aranzels. Doncs bé, el que feu el Fons Monetari Internacional, quinze dies després, és baixar l’estimació de creixement mundial un -0,5% per l’any 2025, i un –0,3% per l’any 2026. Totalment en línia. Molts inversors perderen la por als aranzels aquell dia.
Molts inversors perderen la por als aranzels quan van veure que l'afectació els aranzels en el creixement econòmic mundial era escasa
Els aranzels que els Estats Units aplicava als productes provinents de la Xina quan Trump va ser nomenat President, en el seu segon mandat, eren d’una mitjana de l’11%. A principis del passat mes d’abril, els situà al 139%. Al cap de pocs dies ho baixà al 115%, i quan a principis de maig anuncià la moratòria aranzelària amb la Xina, els baixà al 39%. Segons manifesta ara, quedaran establerts finalment en el 55%, és a dir que quintuplicarien els aranzels existents a l’inici del seu mandat. Una victòria d’en Trump? Ho veurem quan finalment es signi l’acord.
Queda clar també del seu anunci que es podrien estar aclarint quines són les veritables eines que s’estan emprant a la negociació, les cartes de que cada part disposa, les línies vermelles. Per una banda els Estats Units es garantiria l’accés a les denominades Terres Rares, totalment imprescindibles per la indústria de l’electrònica, pels imants d’alta potència emprats en les energies renovables, pels LEDs, els làsers, els catalitzadors, el sistemes de guia i radars militars, etc, etc. Per l’altra banda la Xina s’asseguraria que els seus estudiants es poguessin seguir formant a Universitats nord-americanes, tenir accés al software de disseny de xips, o a altres productes igualment imprescindibles com els motors a reacció o certs productes químics. Igualment, ho veurem quan finalment l’acord es signi i es faci explícit. Es veurà llavors si la realitat respon a les expectatives creades.
Tal i com ho veig fins ara, però, sembla que tot plegat respongui a una estratègia de comunicació. Com si l’objectiu d’en Trump fos només el de prendre la iniciativa, fixant un marc interpretatiu favorable, abans que la versió més dura es conegui. Això podria ser vist com una operació de control del relat, en la qual el primer en comunicar condiciona la percepció pública. També es pot veure com l’anomenat efecte de primacia o “Primacy Effect”, segons el qual la primera versió que arriba al públic és la que tendeix a quedar més fixada. Per no repetir-me, i com bé diu la coneguda expressió col·loquial francesa, “On verra”.