L'Alta Velocitat i l’astre rei (Madrid)

La xarxa d’Alta Velocitat (AV) ferroviària és centralista i radial fins al paroxisme. Alguns detalls ho revelen com, per exemple, que per anar de Toledo a Ciudad Real has d’anar enrere direcció Madrid, o que el lligam entre València i Alacant sigui per Albacete, reculant direcció Cuenca. La centralitat només ha premiat Madrid i ha menyspreat altres poblacions que podien oferir bifurcacions. Totes les línies apunten a Madrid i el cas més notable és la inexistència d’un lligam entre Tarragona i Castelló (229 quilòmetres), que triangularia una xarxa ara totalment radial, i vincularia la segona i la tercera ciutat en població (Barcelona i València). La xarxa no presenta cap malla, cosa que la xarxa convencional de llarga distància sí que fa, al llarg de l’Ebre, la costa del Mediterrani, i altres unions al Cantàbric i al sud.

Mapa de les capitals provincials relligades per serveis comercials d’AV, amb diàmetres proporcionals a la població de la província, 2025

Per posar xifres a aquesta dinàmica territorial hem aplicat un model gravitatori, on partim de les relacions entre les 30 províncies amb estació. Hi ha algunes ciutats no capital (Figueres, Calatayud, Santiago, Antequera...) que les hem considerat dins de la seva província a l'efecte de comparar. El nombre de vincles, de totes amb totes, és de 870 i hem partit del producte de les masses provincials de població, dividides per la distància ferroviària entre parcials segons la línia d’AV. El model gravitatori és d’ús freqüent en les anàlisis de tipus geogràfic i hem partit d’una relació lineal de distàncies, ja que al quadrat debilitava molt les relacions més distants. Aquesta consideració ens diu que, per exemple, Madrid i Barcelona s’atrauen amb idèntica força, cadascuna en la seva direcció i així tota la resta. Si potser l’AV afavoreix Madrid podria ser pel factor capitalitat, però en termes territorials i d’infraestructura hem partit d’aquesta identitat en totes les relacions (una llei que també compleixen el Sol i els planetes). El mapa següent ens mostra els principals resultats (per a les dades vegeu la taula annexa).

Si vols saber-ne més

 

   

Madrid i la resta: quinze anys d’inversió centralista en un Estat autonòmic (II)

Mapa dels lligams entre les capitals provincials en serveis comercials d’AV, amb línia de gruix proporcional a la força del seu vincle

• En el mapa el color vermell destaca les relacions protagonitzades per Madrid. En blau les de Barcelona i en morat les de Madrid-Barcelona. Les relacions són en el doble sentit. Recordem que tant és Madrid-València com València-Madrid. En groc i verd clar hi ha relacions significaves locals de València i Sevilla i en verd-blau hem suposat que existia l’enllaç directe de Barcelona a València i Alacant i que no obligava a fer la volta per Madrid. Aquest lligam establiria un triangle de relacions entre les províncies més poblades, les que superen els dos milions d’habitants. Sevilla frega aquest valor i, doncs, aquestes cinc províncies serien els motors de la dinàmica territorial que volem descriure.
• Hi ha dibuixades en el mapa a prop de 25 relacions (del total de 870) com a significatives, per haver assolit cadascuna el mínim d’un 1% de total de l’energia del sistema. Entenem per energia, la suma de totes forces d’atracció de cada parella de poblacions en les 870 relacions. És a dir, la gran majoria no són significatives per manca de població, almenys en una de les dues i/o per massa distància entre elles. Poden ser relacions d’un servei que pretén ser “equitatiu” (totes les províncies a menys de tres hores de Madrid), però són insignificants i el cost d’aquesta oferta és car.
• Madrid, com és obvi, presenta la major centralitat del sistema i s’enduria el 23,1% del conjunt. Al seu costat, Barcelona presenta l’11,5%, quasi la meitat de l’energia de Madrid, amb la qual comparteix un dels majors vincles de tot el mapa (només superat per gruix per la relació Madrid-Toledo).
• Barcelona és excèntrica i Madrid és central, però, així i tot, els valors barcelonins destaquen prou. Si sumen el conjunt de l’energia de les quatre províncies catalanes el seu pes és del 18,8%, que queda per sota Madrid, però amb un valor interessant, que és fruit del paper de Tarragona i de Girona (i amb Lleida, que aporta l’1,5% -suma de diversos vincles, tots ells inferiors a l’1%, per la qual cosa no apareix al mapa).
• El quadrant nord-oest només destaquen per les relacions de les tres capitals de la costa (A Coruña, Pontevedra i Astúries) amb Madrid, sense que aparegui cap relació de les poblacions menors al llarg dels dos grans eixos ferroviaris que s’hi adrecen per Zamora i per Valladolid, que no siguin amb Madrid.
• La relació individual més intensa de tot el mapa és, com he dit, la de Madrid amb Toledo, que supera la de Barcelona Madrid en una dècima part. Sabem que ambdues relacions en AV són intenses en nombre de viatgers, senyal que coincidiria amb el model gravitatori aplicat.
• Si Madrid s’enduu el 23,1% del sistema i Catalunya el 18,8%, el conjunt de les dues castelles (sense Madrid) per posició central sumen el 17,7% i tot el centre peninsular (Madrid + les dues castelles) el 40,7%, senyal d’una inversió que afavoreix molt directament el centre peninsular i d’una idea política d’integració mai amagada. Al costat d’aquests àmbits regionals, Andalusia s’emporta el 12,3%, Galícia del 4,8% i el País Valencià amb Múrcia, que li és propera i amb vincles, el 17,2%. Recordem que no són xifres “internes” de cada comunitat, sinó el seu paper en el conjunt espanyol.

Podem entreveure dues conclusions, per una banda, el centralisme, però per l’altra una estructura territorial que afavoreix Catalunya i l’arc mediterrani, ja que un seguit d’espais poblats i propers marquen territori, cosa que a les castelles no succeeix, tot i una xarxa que li ha estat fet a mida. Si féssim la interpretació del que significaria l’enllaç en AV entre Tarragona i Castelló, els vincles en la façana mediterrània augmentarien considerablement. No canviarien mapa del centre peninsular, però l’empatarien millor. Tot i el perjudici de l’enllaç entre València i Alacant, que obliga a anar direcció Cuenca per arribar a Alacant des de València.

Si Madrid s’enduu el 23,1% del sistema i Catalunya el 18,8%, el conjunt de les dues castelles (sense Madrid) per posició central sumen el 17,7%

Podem concloure que la geografia es revenja de la política. Que una màxima expressió del centralisme, com és l’AV, és rellevant que aparegui amb uns peus de fang que no poden controlar una façana mediterrània tossuda que empeny la seva demanda, tot i el menyspreu de què és objecte. En fi, la traça d’algunes infraestructures podria ser un molt millor resultat d’una objectivitat aplicada i no d’un simplisme com la voluntat de “coser España (llegiu: Madrid) con hilos de Hierro” (com va dir Magdalena Álvarez, ministra de Foment).

De tota aquesta infraestructura, i contra els supòsits inicials de la Llarga Distància, Madrid l’està utilitzant bastament en la Mitjana Distància amb les dues Castella. Una lliçó que Catalunya hem d’aprendre a reclamar, ja que canviaria el nostre model territorial, com Madrid ja ha fet.

Feta una avaluació des de la realitat present, ens podem preguntar en abstracte quina seria l’estructura adient de comunicacions a escala del conjunt de l’estat i el mateix mètode ens aporta una resposta continguda en el plànol següent.

Mapa de les relacions de gravetat entre CCAA, dibuixat en tres ordres de magnitud (tres colors) amb gruix proporcional al vincle. No es dibuixen les relacions inferiors al 0,75% del conjunt.

Aquest mapa ens mostra que el Corredor Mediterrani és més important que la centralitat de Madrid, però que ens venen el Corredor Atlàntic com a empat, precisament per a negar el Mediterrani. La conclusió seria que l'AV hauria de seguir aquest esquema, que no és l’Espanya amb un Madrid prepotent, sinó la d’una complexitat major. Es podria ser solidari amb el quadrant nord-oest, però no al preu de negar el Mediterrani. L’explicació rau en el pes i lloc de les quatre grans polaritats que operen a la península: Andalusia, Catalunya, Madrid i València. I seria fàcil incorporar Portugal i França en el plantejament, o fer la interacció en l'àmbit provincial (en un gra menor, que no s’ha fet per complexitat de càlcul).

La pregunta final: ha de ser la racionalitat una eina de discussió pública en una democràcia consolidada? I segona: la racionalitat aportaria qualitat democràtica? Les respostes haurien de ser positives ara i aquí.