En un estat autonòmic, se suposa que el repartiment de la inversió ha de tenir una lògica territorial raonable, amb un repartiment basat en la transparència, en una relació entre capital i regions que es pugui defensar en termes d’un cert equilibri i equitat. Si bé la disputa del finançament ordinari és crua i tendeix a reclamar un igualitarisme: repartiment en termes de població (ajustada), al marge de les aportacions, en la inversió ens apareix un Estat arbitrari i, com veurem, amb una discrecionalitat que supera el marge admissible de la política per entrar en un desordre injustificable.
Per començar, les dades són poc freqüents, però n’hi ha algunes d’oficials interessants perquè contenen un autor responsable i significatiu. En aquest cas, la Intervenció General de l’Administració de l’Estat. Analitzem seguidament les dades publicades entre el 2009 i el 2021 i hi hem pogut afegir 2022 i 2023, per via indirecta, ja que al web ministerial no hi són. Les dades es van iniciar per un compromís polític, i han deixat de publicar-se sense cap explicació.
Les dades són extenses i les mostrem en una suma acumulada, tot i que a la font hi són per anys. Contenen, a més, altres organismes autònoms i empreses públiques, que deixem per ara de banda. L’elaboració pròpia ha estat sumar només les dades, any per any, en un tractament elemental, feixuc, però a l’abast de tothom.
Taula de la inversió regionalitzada a les comunitats autònoma per part de l’Administració General de l’Estat (AGE), del 2009 al 2023, segons el tancament pressupostari reconegut (no dels crèdits previstos inicialment als pressupostos aprovats), expressat en valors per habitant de l’any 2023.
A grans trets, què ens diuen les dades? En primer lloc, que fins a un 33% del conjunt de la inversió “no es pot regionalitzar”, i és notable, amb una mitjana del conjunt d’un terç i una evolució sempre creixent. Aquesta despesa és bàsicament d’inversió en defensa, que s’inicia amb el 10% del total (2009) i acaba amb el 43% (2023), amb un pes en conjunt del 27% en els quinze anys analitzats. Hi ha també un cert pes no regionalitzat i inexplicable en competències d’agricultura i ambientals, amb el 2% del conjunt.
Per comunitats, i deixant les dues forals al marge —atès que s’administren totes soles—, es veu molt descaradament que les tres comunitats amb menor inversió per habitant són estrictament les dels catalans, valencians i balears, sense cap mena de dubte, acompanyats només pels canaris. Si la mitjana espanyola se situa en 2.170 euros per càpita, a les quatre regions esmentades ens quedem per sota dels 700, i en els arxipèlags per sota dels 350. Les primeres, doncs, a un terç de la mitjana i les illes a una sisena part. Però és que, a més, els navarresos superen els dos arxipèlags.
Si la mitjana espanyola se situa en 2.170 euros per càpita, a Catalunya, València i les Illes Balears i Canàries ens quedem per sota dels 700, i en els arxipèlags per sota dels 350
Si 2.170 euros per càpita és la mitjana del total de la inversió, la part regionalitzada puja a 1.308 euros (que, a grans trets, exclouria Defensa, Serveis Centrals i Estranger), però significativament les comunitats a la cua són les mateixes, de forma que els valors no regionalitzats les afecten a elles, ja que per sobre dels 1.330 queden un gran nombre de comunitats autònomes, les quals no muten si deixem de banda aquest terç de tota la inversió. O, dit d’una altra manera, les de la cua són les que paguen aquesta aportació comuna.
Si aquesta és la cua, el cim de la màxima inversió és l’Aragó, seguida de Castella i Lleó, la qual supera els 3.000 euros. Per sobre de la mitjana se situen La Rioja, Galícia, Castella-la Manxa i Múrcia, amb Cantàbria tocant la mitjana. I sí, Madrid se situa per sota de la mitjana, a ratllar els 1.500 euros, però per sobre dels valors mitjans regionalitzats.
L’anàlisi de la inversió per habitant no seria acadèmicament prou vàlida, ja que caldria tenir en compte, almenys, un paràmetre com el PIB, el qual afavoriria el cas de Catalunya en manifestar major dèficit. No ho hem tingut en compte per simplicitat i per no entrar en un debat de compensacions interterritorials, però les xifres aportades són vàlides com a primer balanç.
En conjunt, estem parlant de 104.000 milions d'euros en quinze anualitats, que comencen en 10.600 (2009) i acaben en 11.800 milions d'euros (2023), amb un punt crític central de només 3.900 milions d'euros (2016). En tot plegat, hi pesa una profunda crisi d’inversió. Crisi d’estat i crisi de les comunitats, com a Catalunya bé sabem, ja que la patacada del 2008 es va endur la capacitat d’inversió de la Generalitat, va multiplicar l’endeutament, a més d’haver hagut de vendre patrimoni a dojo.
El manteniment de “l’estat del benestar” s’ha fet al preu d’empobrir el present i el futur. Només des del 2022 s’han recuperat els valors d’inversió de l’Estat del 2009 i la qüestió ara seria com hem de repartir la inversió en el conjunt i quina part d’inversió autonòmica podrà sostenir un nou finançament, després de quinze anys d’atonia. Tendim a parlar només de finançament ordinari per a serveis personals, però en la inversió tenim un camp que no es pot deixar de banda.
La gràfica següent ens mostra l’estabilitat del conjunt de les inversions de l’estat a diverses comunitats autònomes. Hem triat les cinc més poblades. Totes mostren la davallada central des d’un inici més alt. Madrid i Andalusia sempre se situen en banda superior (a excepció dels últims anys de la segona), Catalunya i València en la cota inferior i quasi sempre aquesta per sota, amb inversions freqüents inferiors als 200 milions d'euros / any de l’Estat a la comunitat, un valor insignificant. Galícia queda més ben posicionada. Són valors absoluts, al marge de la població respectiva.
Gràfica de les inversions anuals de l’Estat a les cinc comunitats autònomes més poblades, en euros corrents, del 2009 al 2023.
La major part de les inversions corresponen al ministeri de Transports (abans anomenat de Foment), però paga la pena un apunt. La despesa regionalitzada a la majoria de les comunitats és sempre preponderant d’aquest ministeri, el qual en pren la part del lleó. En els quinze anys referits, a Catalunya representa el 89% del total, de forma que la resta de ministeris només sumen l’11%; a València la proporció de Transports és del 84%; a Castella i Lleó del 76%; a Andalusia del 74%; a Galícia del 56%, etc. però a Madrid només del 36%. És a dir, els diferents ministeris tenen Madrid com a àmbit propi de treball, però no la resta de l’Estat i significativament ben poc a Catalunya i València. És talment com si l’estat autonòmic digués: “La inversió és cosa vostra” i només intervé Transports, per tal de cosir a Espanya amb “hilos de hierro”, com va dir la ministra Magdalena Álvarez.
Per a més inri, només a Madrid i al llarg dels quinze anys hi ha una diferència destacada entre el que es pressuposta i els valors finals reconeguts (els que consten a la taula). Madrid s’emporta el 27% de tot l’increment (+6.770 milions d'euros), quasi triplicant la seva partida nominal inicial, mentre que algunes comunitats s’emporten només fins al 8% del nou marge (Catalunya queda al 7%, amb 1.760 milions d'euros). El tracte de capitalitat cap a casa és ben palès.
Aquesta dinàmica d’Estat central obeeix a raons profundes, perquè no li cal una voluntat expressa, sinó que li surt de natural i en continuïtat
Exclosa Defensa i alguns valors més no regionalitzables, hem vist que el valor mitjà per habitant en quinze anys ha estat de 1.308 euros. Hem vist que Catalunya ha quedat en els 545 euros, que Madrid ha superat la mitjana amb 1.495 euros, però que si hi afegim l’àmbit central de les Castelles, pugem a 2.023 euros de mitjana, a causa de les aportacions de 2.537 euros de Castella-la Manxa i de 3.099 euros de Castella i Lleó. Les dues forals recuperen fins a 231 euros de la seva aportació del cupo fet a l’Estat central, és a dir, el 42% de la inversió per habitant a Catalunya. I que, de pobres-pobres, només hi ha les Canàries i les Balears (llindar 300), seguits de València (690) i, curiosament, amb Andalusia per sota la mitjana (amb 992). Podem entendre perfectament per què s’ha deixat de publicar les dades, per escandaloses. Aquesta dinàmica d’Estat central obeeix a raons profundes, perquè no li cal una voluntat expressa, sinó que li surt de natural i en continuïtat.
Els valors de la inversió de l’Estat, com hem esmentat, no han estat de gran lluïment, però a Catalunya, i a grans trets, un diferencial de 1.000 euros per ciutadà suposaria uns 8.000 milions d'euros en conjunt. Ara, amb les corredisses de la manca d’inversió en ferrocarrils, s’acusa una gasiveria que no era ni sostenible sense que un dia s’enfonsés el panorama. Aquí som.
Un Estat autonòmic hauria de ser equilibrat en la inversió territorial i ens preguntem, doncs, fins a quin punt el desordre vigent no és sinó directament delicte, per maltractament i marginació sistemàtica
Tornant al principi, un Estat autonòmic hauria de ser equilibrat en la inversió territorial i ens preguntem, doncs, fins a quin punt el desordre vigent no és sinó directament delicte, per maltractament i marginació sistemàtica. Nota: la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut valorava que Catalunya podia reivindicar un tractament just en la inversió, afirmava desconèixer les xifres i que no era possible reclamar-ho a l’Estat a través de l’Estatut, però que hi havia base legal per a exercir una demanda d’equitat.
Per Llei de Transparència es podrien reclamar les dades no publicades des del 2022 a l’actualitat, però dubtem de si la ciutadania, les entitats, els partits, o el mateix govern de Catalunya ho faran, ho farem. En tot cas, la reclamació de l’equitat en la inversió demana un discurs molt ben articulat, del qual n’estem mancats.
Aquest article és la primera part d'una doble entrega que es tancarà dimarts 16 de juny.