Escolta l'article ara…
Estem en un bloqueig en matèria d’habitatge, amb efectes no solament socials, sinó també econòmics -de manca de producció-, de reducció de capacitat dels salaris i de deriva vers una societat de rendistes. A hores d’ara, els ingressos immobiliaris declarats en IRPF superen els de la resta de capital, un enriquiment d’una part de la societat a costa de l’empobriment de la resta i un llast en una societat que hauria de ser proproductiva.
Les solucions vigents insisteixen en la cosa antiga: promoció privada, protegida o lliure, a la qual s’afegeix una dosi mínima d’habitatge social públic, amb la subvenció d’un terç del lloguer, a més del sòl públic aportat sense cost i d’ajudes diverses en impagaments, etc. en un estol de mesures que cacen mosques sense cap efecte general. Entre ambdós extrems apareix un buit enorme de forma en què la política pública practica un paternalisme de l’estat, amb un missatge populista d’efectes minoritaris, alhora que consolida la proletarització de joves i immigrants.
Entre ambdós extrems apareix un buit enorme de forma en què la política pública practica un paternalisme de l’estat, amb un missatge populista d’efectes minoritaris
Neguem del franquisme, però va ser capaç d’una àmplia acció. Aquells treballadors amb pisos de protecció oficial van constituir un patrimoni, avui objecte d’herència o de renda per al retir. L’actual lloguer, en canvi, empobreix els treballadors a perpetuïtat i el cost anual de l’habitatge en ells és superior a l’accés a la propietat.
El revers negatiu de tota propietat és que, després d’un temps d’esforç, més un ampli temps de gaudi sense el cost d’amortització, s’esdevé l’especulació, el guany per simple posició urbana. Quan es compra un immoble s’adquireix el seu carrer, la situació urbana i, a partir d’aquí, apareix l’opció de renda futura. Si en comprar un cotxe haguéssim de comprar una acció d’una via de peatge, a la llarga, un vehicle per desballestar valdria més que a l’inici. Aquesta és la perversa llei de la propietat urbana, davant la qual la política només ratifica mercat especulatiu o paternalisme per a uns pocs.
En habitatge social no hi haurà una alternativa versemblant sense fer possible un ampli espai de mercat amb efectes col·lectius i massius. I el camí podria ser la combinació de pis de protecció, en propietat, però sobre sòl públic concedit a termini. De fet, seria una copropietat entre edifici i sòl. De 50 anys, 75 o més, si cal, de gaudi per part del primer propietari, i després per part del sector públic aportador del sòl. 25 anys d’hipoteca, a preu d’un lloguer, permeten un benefici posterior, amb dret de vendre, llogar, transmetre en herència… com tot habitatge protegit històric.
El camí podria ser la combinació de pis de protecció, en propietat, però sobre sòl públic concedit a termini.
Però seria sense l’entrada final al mercat de la propietat urbana clàssica, que ja és especulació d’una part de la població respecte de la resta. Sí, doncs, amb l’ajuda pública de sòl i localització, però no a perpetuïtat. Es crearia un submercat específic, amb incidència en el conjunt. Repartiríem papers protagonistes entre constructors, banca i gestió pública de sòl, sense confusió. S’adjudicaria el sòl a concurs, hi hauria dret públic de tempteig en transmissions i taxació de possibles lloguers, així com dret de permanència dels usuaris a un lloguer taxat un cop acabada la concessió. Propietat, sí, però sense rendes de localització, com qualsevol bé moble, com un cotxe o una autocaravana.
Sabem, per experiència històrica, que un sector públic municipal o supramunicipal incapaç de crear sòl esdevé incompetent, però aquesta no és una deriva obligada. Hi ha sòl on créixer i densificar ordenadament i molt a transformar que ja és del tot urbà i l’esforç ha de ser públic. Només cal saber-lo fer. Si en un temps es van crear zones verdes, escoles, centres de salut… avui cal crear sòl residencial amb el mateix esforç i lliurar-lo a una iniciativa privada que seria bàsicament de construcció i venda, sense una complexa gestió patrimonial de dècades, com implica el lloguer. Però molts ajuntaments prefereixen trobar sòl per oferir aparcaments gratuïts de vehicles abans que apartaments per a la gent, en una política urbana totalment cega.
Cal crear sòl residencial amb el mateix esforç i lliurar-lo a una iniciativa privada que seria bàsicament de construcció i venda
Aquests concursos podrien ser d’un model general dissenyat a escala catalana, però ajustats a cada lloc, que segur que evolucionarien en el temps i ens permetrien un ampli joc d’iniciativa privada, talment com, fa dècades, es van fer els centenars de milers de pisos protegits, només que ara amb la protecció i ajuda específica del sòl aportat. No és més complicat que els aparcaments en concessió sota carrers i places. No s’anul·laria el mercat privat existent, ni tampoc les opcions de lloguer social, però sorgiria una falca en el conjunt del mercat, una opció més, no obligada a ningú, però amb efectes de conjunt en el mercat, avui llastrat per la manca d’oferta. Implicaria fer urbanisme en gran i elevar una cultura professional i política darrerament oblidada.
Ens cal obrir un potent camp de joc liberal, equilibrat, no pas especulatiu, ni només d’estat. Una acció més enfocada a la construcció que de la promoció clàssica que és la suma de sòl i habitatge. I cal fer-ho per llei i amb acord social i amplitud. Cal generar economia d’habitatge: en construcció, en millor salari efectiu… Ens cal superar el bloqueig on som i hem de superar una política presonera, alhora, del liberalisme més extrem i del populisme estatalista i banal. El nostre ideal no ha de ser una Viena de lloguer universal, una via impossible, quan tenim cultura de propietat i de construcció, de les quals partir i afegir una acció pública en la creació de sòl. Una acció que generaria, a la llarga, tot un patrimoni públic.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat