Arran de la caixa de trons que va destapar el president Trump, els diferents països han anat tancant acords comercials amb els Estats Units. Vietnam, el Regne Unit, en part la Xina, etc. Tot és fruit de l’estratègia Trump: amenaço amb uns màxims i després negocio; sempre en trauré alguna cosa.
Com a principal soci comercial dels Estats Units nosaltres continuem en negociacions. Unes negociacions llargues i complexes, ja que la Unió Europea (UE) és la principal potència comercial del món i les coses no es poden tancar de qualsevol manera. Aparentment, aquests acords amb nosaltres s’haurien d’acabar avui, però Trump ha allargat fins a l’agost la data límit per implantar aranzels unilaterals. No ho té ningú fàcil, ni els Estats Units, ni nosaltres. Per això és important conèixer qui és qui i d’on partim.
Abans de res, hem analitzat quines són les nostres febleses. Val a repetir un fet que tots hauríem de tenir al cap: la UE és la principal potència comercial del món. Unes dades: el 50% de PIB europeu prové del comerç internacional. De per si, això ja ens dona una idea de l’envergadura del tema. Per fer-ho ras i curt: la meitat dels ingressos que vostès tenen provenen, directament o indirectament, del comerç internacional de la UE. Moltes empreses catalanes exporten fora la UE, però moltes més proveeixen béns i serveis a altres empreses europees que, al seu torn, exporten fora la UE.
Però també compten les importacions de productes de països tercers que, després, són completades o comercialitzades dins de la UE. I encara més, molts altres productes s’importen a la UE per ser completats i sofisticats per ser, en acabat, reexportats. Aquesta gran fortalesa exportadora i importadora ens posa en un compromís a l’hora de negociar aranzels. Per què? Per un simple fet: als Estats Units només el 27% del PIB prové del comerç internacional. La meitat del nostre. Dit d’altra manera: els Estats Units s’hi juga menys en cas de guerra d’aranzels.
A què treu cap aquesta obsessió de Trump pels aranzels? Millor dit, pels baixos aranzels que, segons ell, Estats Units aplica a la resta de països. A mitjan 1970-80, la mitjana d’aranzels que cobraven els Estats Units estaven al voltant del 5%. A l’arribada del president Trump, els aranzels de mitjana estaven al 2,5%. Amèrica no és una excepció. D'ençà de la dècada dels setanta tots els països s’han anat aproximant a la política d’aranzels baixos. Malgrat tot, la mitjana d’aranzels que cobra la UE és del 5% segons l'Organització Mundial del Comerç. Però, és clar, aquestes quantitats han d’estar ponderades per productes, perquè depenen de cada tipus. I aquí és on les xifres esdevenen enormes.
El valor de les importacions dels Estats Units representaven el 5% del PIB el 1930 i van evolucionar al 10% el 1980. El problema és que els Estats Units ara importen béns i serveis per valor equivalent al 14% del PIB. I en valor absolut representen gairebé un bilió (un milió de milions) de dòlars. Una quantitat enorme. Ara bé, per què és important la UE en les negociacions dels Estats Units? Doncs perquè el 70% d’aquest bilió va ser per importacions que els Estats Units van fer provinents de la UE: uns 700.000 milions de dòlars. Per contra, i fent-ho rodó, la UE només va importar productes i servis dels Estats Units per valor de 500.000. O sigui, que el superàvit comercial de la UE és de, per ser exactes, 233.000 milions. I el president Trump, tot això, ho pretén equilibrar. És la seva obligació amb els contribuents que l’han votat.
Tanmateix, el problema està que el dèficit comercial que tenen els Estats Units amb la UE no ve provocat per uns aranzels baixos, necessàriament. Tot sembla indicar que la raó d’aquests dèficits comercials que tenen els Estats Units amb l’exterior -sobretot amb la UE- ve provocat pel fet que els americans consumeixen més del que produeixen. Què és el que fa pensar això? Doncs perquè en el cas de serveis (turisme, serveis professionals, programari, etc.) els Estats Units tenen un superàvit comercial de gairebé 300.000 milions de dòlars. Per tant, el dèficit correspon a productes que no manufacturen.
Els dèficits comercials que tenen els Estats Units amb l’exterior ve provocat pel fet que els americans consumeixen més del que produeixen
No sembla, doncs, que Trump solucioni el problema del dèficit comercial posant barreres aranzelàries. El país no s’industrialitzarà pel fet que els aranzels augmentin. El procés d’industrialització d’un país és llarg i complicat. Els procediments proteccionistes serveixen per a països en vies d’industrialització, però no per a una economia gran i sofisticada com l’americana. El més probable és que es generi algun tipus d’inflació.
Com a europeus, membres de la UE, no podem esperar que els aranzels amb els Estats Units disminueixin com a fruit d’aquestes negociacions. Ni tan sols que es mantinguin -tot sembla indicar que els nostres aranzels eren més elevats que els dels Estats Units i, en conseqüència, caldrà cedir en aquest punt, segur-. Hem de ser realistes. A més, cada dia que passa sense arribar a un acord, són perjudicis per a nosaltres. Mantingui al cap les xifres: el nostre PIB depèn, en un 50%, del comerç internacional. Som els primers, sí. Però en una guerra d’aranzels, també seríem els primers a perdre-hi.