Al bell mig del Pacífic Sud, en una capital insular sovint invisible en els mapes de la geopolítica global, un moviment silenciós, però profund està redefinint l’equilibri de poder entre grans potències. Des del port d’Avarua, a les Illes Cook, fins a les vastes aigües que envolten Kiribati, acords recents amb la Xina han obert la porta a l’exploració i, potencialment, a l’explotació de recursos minerals que seran decisius per a la pròxima generació de tecnologies: les terres rares i altres elements crítics per a l’electrificació, les bateries i els sistemes de defensa del segle XXI.
Aquest fenomen -que a primera vista podria semblar una mera cooperació econòmica entre estats sobirans- és, en realitat, un moviment astut de Pequín per consolidar el seu paper com a primer actor en una cadena de subministrament que condiciona no només la transició energètica, sinó també la capacitat de dissuasió i innovació tecnològica de les grans potències. La importància d’aquestes concessions supera amb escreix els beneficis immediats per a les petites nacions del Pacífic i situa la regió al centre d’una nova cursa per recursos estratègics que Europa, els Estats Units (EUA) i el Japó semblen ignorar.
La importància d’aquestes concessions situa la regió al centre d’una nova cursa per recursos estratègics que Europa, els Estats Units i el Japó semblen ignorar
El cas de les Illes Cook és paradigmàtic. L’arxipèlag, associat lliurement a Nova Zelanda, però amb autonomia per signar acords internacionals, ha obert converses avançades amb empreses xineses per explorar nòduls polimetàl·lics al seu fons marí. Aquests nòduls concentren elements com el cobalt, el níquel o el manganès, imprescindibles per a bateries elèctriques, turbines eòliques i sistemes d’emmagatzematge energètic. En paral·lel, Kiribati -un dels estats de Pacífic més vulnerables al canvi climàtic- veu en aquesta cooperació una via ràpida de finançament, malgrat els riscos mediambientals i la dependència estratègica que pot generar a mitjà termini.
La clau no és només l’accés als recursos, sinó el model amb què la Xina s’hi aproxima. A diferència de les democràcies occidentals, Pequín ofereix paquets integrats: finançament, infraestructura, suport tècnic i una narrativa de cooperació Sud-Sud que connecta amb governs que se senten històricament oblidats no només per les seves antigues metròpolis sinó també pels grans països occidentals. Aquest enfocament li permet assegurar concessions a llarg termini en zones on la regulació internacional és encara feble o inexistent i on la pressió diplomàtica occidental ha estat intermitent o directament absent. El resultat és una presència creixent en un espai marítim que, fins fa poc, no figurava com a prioritari en les estratègies industrials d’Europa ni dels EUA.
L’impacte d’aquesta estratègia no es limita al Pacífic Sud ni als equilibris regionals: afecta directament la configuració de les cadenes de subministrament globals. Les terres rares i els metalls crítics que es concentren en aquests fons marins són elements clau per a la fabricació de bateries, semiconductors, motors elèctrics i sistemes avançats de defensa. En assegurar-se l’accés preferent a aquests recursos en origen -i sovint també a les fases de processament- la Xina reforça una posició dominant, on ja exerceix en més del 70% del refinament mundial de terres rares. Això no només li permet estabilitzar els seus propis costos industrials, sinó també condicionar preus, fluxos comercials i, en última instància, decisions polítiques de països altament dependents d’aquestes matèries primeres.
En assegurar-se l’accés preferent a aquests recursos en origen la Xina reforça una posició dominant, on ja exerceix en més del 70% del refinament mundial de terres rares
Europa apareix en aquest escenari no com un actor estratègic, sinó com un mer espectador benintencionat i pràcticament irrellevant. En realitat, la vulnerabilitat europea no és fruit d’un accident, sinó el resultat d’una cadena d’errors polítics reiterats. Durant dècades, la Unió Europea ha externalitzat de manera conscient l’extracció, el refinament i fins i tot la reflexió estratègica sobre matèries primeres crítiques, confiant que el mercat global i l’estabilitat geopolítica farien la resta. Governs nacionals i institucions comunitàries han bloquejat projectes miners propis, han desincentivat inversions en processament i han renunciat a una política industrial coherent per por al cost polític intern i al conflicte ambiental.
Mentrestant, Pequín anava treballant astutament. Avui, quan Brussel·les descobreix que no hi ha transició energètica sense terres rares ni sobirania digital sense control de materials estratègics, ja no negocia des d’una posició de força, sinó des de la urgència. I aquesta urgència, lluny de ser un revulsiu, amenaça de convertir-se en una nova coartada per ajornar decisions estructurals que s’haurien d’haver pres fa quinze o vint anys.
L’explotació de recursos minerals al fons oceànic obre interrogants ambientals de primer ordre que la comunitat internacional encara no ha resolt. Els ecosistemes abissals continuen sent en gran part desconeguts, i diversos estudis científics alerten que la mineria submarina pot provocar danys irreversibles a la biodiversitat, a les cadenes tròfiques marines i als mecanismes naturals de captura de carboni. Tot i això, la pressió per assegurar l’accés a metalls crítics ha avançat molt més ràpidament que el consens científic o normatiu, cosa que genera un escenari en què la urgència industrial s’imposa al principi de precaució. En aquest context, les petites nacions insulars del Pacífic es veuen empeses a prendre decisions d’alt impacte ambiental sense disposar dels recursos tècnics ni institucionals necessaris per avaluar-ne les conseqüències a llarg termini.
El discurs de sostenibilitat que ha servit per bloquejar projectes extractius dins del continent es dilueix quan els impactes ecològics es desplacen al Pacífic Sud, fora del radar mediàtic i polític europeu
Europa, tanmateix, ocupa una posició especialment incòmoda en aquest debat. Després d’anys d’erigir-se en referent global de la regulació ambiental, la Unió Europea observa ara com la seva dependència de matèries primeres crítiques la força a mirar cap a una altra banda quan l’extracció es produeix lluny de les seves costes. El discurs de sostenibilitat que ha servit per bloquejar projectes extractius dins del continent es dilueix quan els impactes ecològics es desplacen al Pacífic Sud, fora del radar mediàtic i polític europeu. Aquesta doble vara de mesurar no només erosiona la credibilitat moral del bloc comunitari en els fòrums internacionals, sinó que reforça la percepció -especialment entre els països del Sud global- que la transició verda europea es construeix externalitzant costos ambientals i riscos socials que no està disposada a assumir en territori propi.
Més enllà de l’economia i del medi ambient, el control dels recursos minerals del fons del Pacífic té una dimensió inequívocament estratègica. Les terres rares i els metalls crítics són components essencials de sistemes de defensa avançats, des de míssils guiats fins a radars, drons i tecnologies espacials. En assegurar-se l’accés a aquests materials en zones marítimes clau, la Xina no només reforça la seva base industrial, sinó que amplia la seva capacitat de projecció en una regió central per a la seguretat global. El Pacífic Sud, tradicionalment percebut com un espai perifèric, es consolida així com una peça més del tauler de l’Indo-Pacífic, on la competència entre potències ja no es limita a bases militars o rutes comercials, sinó que s’estén al subsol oceànic.
Els aliats occidentals observen aquesta evolució amb una combinació de preocupació i resposta fragmentada. Els Estats Units, Austràlia i el Japó han començat a reforçar la seva presència diplomàtica i militar a la regió, però continuen sense oferir alternatives creïbles i sostingudes a les nacions insulars que busquen desenvolupament i ingressos immediats. Europa, per la seva banda, roman en un segon pla, malgrat haver adoptat formalment una Estratègia per a l’Indo-Pacífic. Aquesta absència no és neutral: deixa espai perquè altres actors defineixin les regles del joc i condicionin futurs equilibris de seguretat. En un context en què recursos, tecnologia i defensa són indissociables, renunciar a una presència activa al Pacífic Sud equival a acceptar un paper secundari en la configuració de l’ordre internacional que vindrà.
Renunciar a una presència activa al Pacífic Sud equival a acceptar un paper secundari en la configuració de l’ordre internacional que vindrà
El que està passant al fons del Pacífic no és una anècdota llunyana ni un problema aliè: és el mirall on es reflecteix la incapacitat europea d’actuar com a actor estratègic en un món que ja no espera. Mentre altres potències planifiquen dècades vista, la Unió Europea continua atrapada en una lògica reactiva, dominada per cicles electorals curts, consensos diluïts i una burocràcia que confon regulació amb poder. Les institucions europees han preferit administrar dependències abans que afrontar els costos polítics d’una política industrial i de recursos ambiciosa. I els estats membres, còmplices d’aquesta inacció, han defensat els seus interessos immediats mentre delegaven la responsabilitat estratègica a un “Brussel·les” convenientment abstracte.
Aquesta renúncia col·lectiva té conseqüències. Europa parla de sobirania, però accepta una dependència estructural que condiciona la seva transició energètica, la seva capacitat industrial i fins i tot la seva autonomia en matèria de defensa. Reivindica lideratge ambiental, però externalitza els costos ecològics fora del seu espai polític. Proclama valors, però arriba tard allà on aquests valors es juguen amb recursos, inversió i presència real. Si la Unió Europea vol continuar sent alguna cosa més que un mercat regulat en un món de potències, haurà d’assumir que la geopolítica no es resol amb directives ni amb declaracions solemnes. El Pacífic Sud ja ha entès aquesta realitat; Europa, encara no. O pitjor: potser no vol entendre-la.